El sofà és més tou del que esperava, d’aquells que semblen acollidors però que, al cap d’un minut, t’obliguen a buscar una postura nova perquè el cos no sap com col·locar-s’hi. S’asseu a la vora, amb les mans entrellaçades, els colzes enganxats al cos, com si ocupés massa espai encara que ningú no el miri. Davant seu, una tauleta baixa amb revistes velles, les cantonades doblegades, els colors apagats. No en toca cap. No vol deixar empremtes, ni tan sols d’interès.



La sala fa olor de cafè refredat i de producte de neteja. A la paret, un rellotge marca una hora que sembla avançar més lenta que la respiració. Tic-tac. Tic-tac. Cada segon pesa com si fos una decisió que no ha pres a temps.



Mira la porta per on ha entrat, tancada ara, i pensa que encara podria aixecar-se, dir que s’ha equivocat, que tornarà un altre dia. Ningú no el retindria. Però també sap que, si ho fes, tornaria a la cantonada, al mateix punt d’inici, amb la sensació d’haver fallat a alguna cosa que no sabria explicar.



Una dona passa pel passadís amb una carpeta sota el braç. No li somriu, però tampoc no el mira amb indiferència. És una mirada neutra, professional, i això el tranquil·litza més del que voldria admetre. Aquí tot sembla dissenyat perquè les emocions no desbordin: els colors suaus, la llum indirecta, el silenci només trencat pel rellotge i algun soroll llunyà.



Tanca els ulls un moment. Es veu a si mateix aquest matí, davant del mirall, ajustant-se la jaqueta, preguntant-se si aquella era la roba adequada. Massa formal? Massa descuidada? Al final ha triat el terme mig, com sempre, intentant no destacar, passar desapercebut fins i tot en un lloc on ha vingut expressament perquè el vegin.



Quan els torna a obrir, una de les revistes ha caigut a terra. No sap si ha estat ell, si l’ha tocat sense adonar-se’n. S’ajup a recollir-la amb un gest ràpid, gairebé nerviós, i en fer-ho nota com li cruixen els genolls. Aquest cos també ha vingut fins aquí, pensa, encara que sovint l’hagi ignorat.



Seu de nou. Les mans li tremolen lleument. Les amaga sota les cuixes, com si així pogués enganyar algú. El rellotge avança. Potser només han passat dos minuts, però li semblen deu, quinze. Recorda les paraules que s’ha repetit tantes vegades: “Només entra. Només seu. Després ja veuràs.” Ara és al “després”, i no veu res clar.



Una veu diu el seu nom. No és alta ni autoritària, però travessa l’aire com un tall net. Durant un instant no reacciona. Mira al voltant, com si pogués ser una altra persona amb el mateix nom. La veu es repeteix, amb una lleugera inflexió d’espera.



S’aixeca. Les cames li responen amb una obediència estranya, automàtica. Segueix la veu fins a una porta entreoberta. A dins, una habitació més petita, una taula, dues cadires, una finestra que dona a un pati interior. La llum és diferent aquí, més directa.



—Seu, si us plau —li diuen.



Ho fa. Davant seu, algú obre una carpeta, revisa uns papers. No li pregunta res de seguida. Aquest silenci és diferent del de fora: no pesa, no pressiona. És un silenci que sembla dir-li que pot parlar quan vulgui.



S’aclareix la gola. Havia preparat una frase, potser dues. Les havia repetit mentalment, ordenades, lògiques. Ara se li desfan a la boca.



—No sé per on començar —diu finalment.



L’altra persona aixeca la vista i assenteix, com si aquella fos la millor manera possible de començar. I en aquell gest, tan simple, alguna cosa es desencaixa dins seu. Nota com li pugen les paraules, no totes ordenades, no totes clares, però reals.



Comença a parlar. Del temps que fa que hi pensa, de les nits llargues, de la sensació d’estar sempre a punt d’alguna cosa que no arriba. Parla de la por, també, i de la vergonya d’haver trigat tant. No sap quant dura. No mira el rellotge. Per primer cop en dies, potser en mesos, el temps deixa de ser un enemic.



Quan calla, respira fondo. No se sent alleujat del tot, però sí una mica més lleuger, com si hagués deixat una bossa plena a terra. Sap que no tot es resoldrà avui. Sap que tornarà a dubtar, que hi haurà dies difícils. Però també sap que ja no és a la cantonada del davant.



Ara és aquí. I això, per avui, és suficient.