Capítol 1: Cendra



En la negror total d’una matinada silenciosa, el primer raig de sol del dia va pintar l’estança de llum. Kinnea, princesa de cendra, encara romania al llit. Feia estona que s’havia despertat; el fred de l’hivern li gelava els ossos. I tan prompte com va obrir els ulls, va sentir aquella olor, de foc, i de cendra, plena de mort. “Toc, toc, toc”, van picar a la porta. I sense esperar resposta, Cassia va entrar. Era una dona gran, alta i prima com un pal. El rostre, net de maquillatge. Portava els cabells perfectament pentinats; ni un sol pèl fora de lloc. Vestida de vellut roig, va anar a obrir la xemeneia.

–Olor de victòria –va dir, amb un mig somriure dibuixat al rostre–. Avui és el dia que has estat esperant, petita.

Kinnea no la va afigurar. Ja tenia catorze anys, no era petita. Era una dona (o, almenys, estava a punt de convertir-se’n).

–Koh ha arribat avui a primera hora del matí, amb un pergamí firmat pel teu pare. Han guanyat. El rei gris ha caigut, amb tots els seus, i els camps estan pintats de roig amb la seva sang –va fer una pausa per agafar una túnica de l’armari, de seda fina d’un color blau cel–. Koh ha jurat veure com sagnaven de color negre…

–¿... negre? No sé si m’ho acabo de creure, això.

–Nena, a ningú li importa si t’ho creus o no. Pel que he pogut escoltar, Lucius Nerva, el protegit de ton pare, porta un sac amb vint cabelleres; vint peces de pell de vint enemics que han intentat atacar-lo.

Cassia li va donar el vestit, i dues parelles de sandàlies. La princesa va seure en un tamboret perquè la dona li pentinés els cabells rossos.

–És avui, nena. –“Nena, nena, nena!”–. Avui és el teu últim dia com a princesa de cendra. Aquesta nit, quan brillen les estrelles dalt al cel, el teu pare et farà princesa de sang. I tu has de complaure’l. –Es va asseure al seu costat i la va mirar als ulls–. Fes que estigui orgullós. Has de ser una bona filla, deixar que et domini encara que et faci mal. Ets la seva recompensa per la seva victòria. I mai no li apartes la mirada. Has de ser seva aquesta nit.

“Si no, em matarà”, va pensar. No li ho havia dit ningú, però ho sabia.

***

–D'aquí a unes hores, el cel es començarà a enfosquir. –La veu de Nerva, cap de l’exèrcit romà, sonava cansada i vella–. Prompte arribarem a Roma.

–I prompte podré dormir tranquil –va dir l’emperador, soltant una bafarada d’aire gelat–. Fa setmanes que no dormo.

El cel en l’horitzó estava ple de grans núvols foscos. Els soldats estaven suats, cansats i plens de sang, i feien pudor de cremat. Lucius Nerva tampoc havia dormit.

–Fa molt temps que no veig la teva filla. Mesos, potser anys.

–Ja és tota una dona –va bramar Constantí–. Ha, ha, ha! Ja té els pits tan grans com sa mare, i és encara més bonica.

–Més bonica? –El general va aixecar una cella, incrèdul, i després va riure–. Sempre m'han agradat les millors dones, fins i tot abans de conèixer Aurèlia… Com aquella noia salvatge, fa molts anys. Com es deia?

L’emperador va aixecar una cella.

–No me’n recordo del seu nom. Era alguna paraula estranya… no ho sé ara. Però recordo com cridava, en aquella nit de foscor baix la claror de la lluna.

–Jo la vaig fer cridar encara més la nit després. Em va dir que havia sigut la millor rebolcada de la seva vida, saps?

L’altre home va soltar una riallada forta.

–Mai no et creguis res del que et digui una noia d’aquest tipus –va dir Constantí entre rialles–, especialment quan ets dins d’ella.

Tots dos van riure i van continuar el trajecte, que ja es començava a notar. No van tornar a creuar paraula durant un llarg moment. Nerva havia estat un home despert i vívid de jove, però ara estava cansat. El passat acumulat li pesava a les espatlles. Ell i Constantí havien passat tota una vida junts. Constantí considerava a Nerva com a un germà; l'única persona amb qui podia confiar, fins i tot en els mals moments.

–Marcia era la més bella. –Silenci–. Només tenia ulls per tu. Oh, aquells ulls, blaus com el mar, brillants com les estrelles, profunds com llacs tranquils i silenciosos, grans com pedres… Però va tenir la mala sort de caure en la vida d’un emperador. I qui cau en la vida d’un emperador ha de complir funcions que ella no podia…

L’emperador no deia res. Feia molt que no pensava en Marcia Lívia, setmanes, mesos… no ho sabia. Però, alhora, tenia la sensació de tenir-la sempre present; en els seus dies, en les seves nits... No la veia des de feia anys, encara que vivia a la fortalesa familiar, però sempre notava –o li pareixia notar– aquella mirada, tendra i dolça, enclavada al seu clatell. Nerva, intentant trencar la incomoditat del silenci, va fer posat de voler afegir alguna cosa més a aquella conversa, però no li sortien les paraules. Constantí, cansat, va picar esperons i es va avançar a la fila. Tenia ganes d’estar tot sol.

Sabia que tenia a la seva princesa, esperant-lo pacientment. Lívia formava part del passat, un passat que no volia recordar. Kinnea era una bona nena. Bonica, callada. I el cel estava ple de cendra.

***

–És un dia trist, no creus? –va dir Marcia Livia.

Aurèlia no va contestar. Era una dona alta i esvelta, seriosa. Sempre ho havia estat, seriosa. Mai no somreia. Mai no plorava. El seu rostre, ossut i demacrat pels anys, havia perdut l’expressivitat.

–No sabia que ara podies expressar les teves opinions, Livia. Per un moment, m’havia fet la il·lusió que em deixaries menjar tranquil·la…

Marcia Livia va riure. L’estança estava fosca, només il·luminada per la pobra llum d’una vela quasi exhaurida.

–Ja estic familiaritzada amb l’estima que em tens. Sé que, si fos per tu, el Corb ja m’hagués passat el seu acer pel coll.

Un silenci intens es va apoderar de la sala. Els ulls d'Aurèlia, injectats en sang, es van clavar en Marcia. Feia deu anys, Constantí li havia implorat a Valens Corvus, el Corb, que no executés a l'emperadriu Livia. I el botxí, decebut, va abaixar l’espasa. Aurèlia havia fixat la seva mirada en Marcia Livia. L'emperadriu l’havia mirat a ella, també. Els seus ulls eren com foc. El seu somriure, d’orella a orella. Les dues sabien qui havia guanyat.

–No tens temor de perdre’l?

Aurèlia va sortir del seu ensopiment. Va mirar a Livia.

–... perdre’l?

Va fer que sí amb el cap. L’altra no va contestar.

–No has vist el cel? Aquesta nit, Kinnea es convertirà en princesa de sang. Avui és el dia. Jo estaria espantada.

Aurèlia va bufar, tipa de sentir sempre el mateix discurs.

–Kinnea té només catorze anys –va dir, incrèdula–. Serà princesa de sang, sí, però res més. Complirà amb les seves obligacions com a bona filla, tal com li han ensenyat.

–Tu també tenies només tretze anys quan vas conèixer a Constantí. I mira’t, mira qui porta ara la corona…

En aquell moment Cassia va obrir la porta i va entrar, amb passes apressades. A Marcia li feia gràcia la manera com caminava. Li recordava a un ànec marejat, perseguit per un caçador. Anava vestida amb un camisó de vellut, verd fosc, que li arribava fins als peus.

–Com està Kinnea? –li va preguntar Marcia. Ella se la va mirar de dalt a baix i la va ignorar, i es va dirigir cap a Aurèlia.

Marcia Livia es va dirigir a la petita tauleta que tenia per menjar, en un racó baix la finestra, apartada de la taula principal. Va agafar una peça de fruita i se la va emportar a la boca. Se’n va riure quan Cassia va ensopegar amb la pota d’una cadira.

–Pren. –L'emperadriu li va donar un pot de perfum a la seva dona de companyia–. Dona-li-ho a la princesa.

Lívia va somriure.

–Sí, Cassia, plena-li l’entrecuix amb mil perfums, a la princesa! –Aurèlia se la va mirar, furiosa, i després va mirar la seva companya–. Sí… Segur que l’emperador t’ho agrairà, després de tants mesos olorant la suor dels soldats i els budells dels morts.

La serventa es va girar, es va dirigir a Marcia i li va donar una bufetada.

–Accepta-ho, Cassia. –L'altra negava amb el cap, violentament–. Vivim en un món on les nenes són educades per ser esclaves, i res més, a una edat en què encara no saben ni què significa…

Plaf! Una altra bufetada.

–Això no és veritat! –va cridar Cassia.

Silenci. Marcia va girar, amb els dits marcats i amb la galta enrogida, i va fer cap a la balconada. No feia molt fred, el vent era càlid. Li va parèixer veure l’ombra, dèbil i distant, de les foguerades de l’emperador, lluny, en l’horitzó.

Aurèlia va sentir unes passes delicades, tènues, arrossegant els peus pel passadís. Era Kinnea. La nena va entrar al menjador i va asseure a la taula. Marcia es va dirigir al balcó.

–... això, això no és veritat. –A l'emperadriu li va regalimar una llàgrima per la galta–. N-No… Això és…

Va callar.

La llarga cabellera de Marcia Livia volava amb el vent. Lluny, a l’horitzó, va observar el sol, gros i roig com el foc, sortint al crepuscle. Se’n va riure.

–Això és Roma.