Soc una persona negra i d'un barri pobre, mai m’han donat cap oportunitat, mai s’han parat a conèixer com realment soc. L’únic que veuen de mi són els perjudicis que comporta el meu gènere i raça, de totes les persones que s’han presentat no crec que m’esculli a mi.

Ella m’observa amb aquell somriure perfecte, tan calculat que sembla practicat davant del mirall. El seu rellotge brilla cada cop que mou el canell per ajustar-se un floc de cabells darrere l’orella. No diu res, i el silenci m’ofega encara més.

Intento mantenir-me dreta, aparentar confiança, però sento com les mans em suen sobre la faldilla gastada. Si sabés que aquest matí he hagut de triar entre pagar el bitllet d’autobús o esmorzar… No, això no importa. He vingut aquí per feina, i si alguna cosa he après és que mai no pots deixar que notin la teva gana, ni de menjar, ni de sortir d’on ets.

-Així que, Millie… -finalment, diu el meu nom amb aquella veu suau, gairebé dolça-. Explica’m per què vols treballar aquí.

Ella alça la vista i m’observa, lenta, com si m’estudiés.

-Necessito feina, senyora Winchester -dic, i immediatament em penedeixo. Ho havia dit amb una franquesa i amb una sinceritat gairebé temerària, com si no es tractés d’algú a qui calgués tenir deferència, l'havia tractat com un "igual".

Ara sí que sí totes les meves possibilitats de ser contractada estaven arruïnades, i de sobte… Ella somriu.

-Tothom necessita feina, Millie. Però per treballar a casa nostra cal… una certa delicadesa.

“Delicadesa.” La paraula em queda flotant al cap, com un insult. Es pensa que pel fet de ser una persona negra no en tinc, de delicadesa? Que no sé tractar les coses amb cura com si fos un mico?

-Soc ordenada -dic de forma segura i clara-, aprenc ràpidament, i no em fa por treballar intensament.

Ella em mira, de forma penetrant. No sé si busca mentida o veritat dins meu. Potser totes dues coses.

-D’acord -diu finalment deixant la tassa de cafè sobre la tauleta de vidre de la saleta. El so és suau, però em fa saltar igualment-. Et quedaràs uns dies. Si encaixes… potser ens entendrem.

Potser m’havia equivocat amb la senyora Winchester, potser ella sí que em donaria una oportunitat.

-Esperi, estic contractada? -intentant contenir l’alegria-. Gràcies, senyora Winchester!

-Comences demà al matí. A les deu et vull veure aquí tal com estem en aquest moment, si hi fas tard, no hi haurà segones oportunitats.

Amb això dit vaig donar-li les gràcies i vaig sortir de la casa. Quan era fora sentia que el vent m’acariciava la cara, sabia que a partir d’aquest moment i la meva vida anava a canviar completament.

Quan baixo les escales de l'entrada, noto com a cada pas les cames no em responen. No és per estar cansada, és l’adrenalina, l’emoció. Camino uns quants metres, la casa queda darrere meu, fins que dono la volta m'atreveixo a mirar-la. Les finestres opaques estan immòbils com sempre, com si mai hagués canviat res, encara que per a mi hagués canviat el món sencer.

Un cop vaig arribar a casa, gairebé no vaig dormir. Cada cop que tancava els ulls veia el somriure de la senyora Winchester, tan polit i radiant com inquietant, com si hi hagués una cosa amagada que jo no sabés encara.

L'endemà em vaig despertar molt més prompte que sonés el despertador, plena de nervis però amb l’estómac buit. Era el meu primer dia de feina i no podia fer tard, no podia cometre cap error.

Em vaig preparar bé i vaig escollir la roba amb cura, la menys gastada, la més neta. Vaig pentinar-me al mirall repetint-me que avui començava una nova vida i que avui tot el meu esforç donaria fruit. Quan vaig sortir fora, l’aire i el vent era fred, però almenys em va ajudar a aclarir la ment.

Vaig arribar davant de la casa de la senyora Winchester quasi vint minuts abans de l’hora indicada. Em vaig quedar parat, esperant que es fes l’hora d’entrar, amb les mans entrellaçades, mirant la tanca silenciosa.

Mirava el rellotge cada estona. Nou cinquanta-vuit. Nou cinquanta-nou. Em vaig escalfar les mans abans d’anar-hi, quan van tocar les deu en punt. Vaig inspirar profundament, ara ja preparada i vaig sentir el so metàl·lic del pany de la porta.

Clac.