No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por. Sí, per molt que em sembles irreal estava parlant d'en Diego, el meu germà.



Aquella tarda freda de l’insòlit mes de gener, que havia començat amb uns horribles diluvis i tempestes, tornava de l’institut com era costum. Com era habitual els dijous a la tarda els carrers estaven buits i la petita placeta, que em transmetia aquella sensació semblant a l’alegria i la felicitat, d’on florien diferents colors com el rosa, el taronja, groc i el lila dels diferents conjunts de fruites i verdures que il·luminaven el gris i trist poble, ja no hi era. Tampoc hi eren els gats que se sentien atrets per les verdures en mal estat que quedaven tirades per al terra, a causa de l'absència d’aliment en els seus prims i dèbils estómacs, sense que ningú s'adonés que estiguessin allà ni es preocupés per elles, com la gent del meu poble. Nosaltres som les verdures podrides dins la societat. Vivim en un minúscul poble poc conegut de menys de cinc mil habitants, situat en la part sud de Nord-amèrica, el qual no té res d'interessant ni cap lloc en condicions per visitar o passar-hi la tarda. Durant el camí a casa, que no es troba gaire lluny del meu institut, em trobo amb en Daniel, el qual he trobat a faltar durant el dia, perquè no ha aparegut per l’institut.



-On vas amb tanta presa Dani?

Li vaig preguntar en trobar-me’l anant amb pas massa accelerat, per no dir corrents, davant de la farmàcia que porta tancada trenta-cinc anys, i que no ha sigut utilitzada per construir un local social pels habitants del poble.



-Ho-la Jèssica- Gemega de manera abastida al veure’m- Vinc de la sabateria del pare, li ha succeït un imprevist a la feina aquest matí, per això l’he hagut d'anar a ajudar i no he vingut a classe. L'he deixat a la feina i jo ara vaig a casa. M’ha trucat la mare amb una veu abatuda i que no m’ha semblat del tot estable, demanant-me que vingués a casa el més ràpid possible.



-Ostres què deu haver passat? Espero que no sigui res greu.

Em limito a dir-li, després d'escoltar el que m’ha dit.



-No et preocupis, segur que no és res important.



Em respon, però per la seva veu l'expressió no m’ha acabat de tranquil·litzar.



-Sí, això espero, ja em diràs demà a l'escola.



-Fins demà.



Em diu mentre s’allunya cada cop més ràpid i es dirigeix a casa seva que es troba a un parell de carrers de la meva.



Jo i en Daniel ens coneixem des que érem petits. Les nostres famílies també es coneixen i mantenen una bona relació amistosa entre elles. La meva mare i la mare d'en Daniel es coneixen des de petites i van estudiar juntes en el mateix institut, però es van decantar per camins diferents a l’hora de seleccionar els estudis superiors. Després d’un temps i d'haver estudiat en diferents i distants ciutats, van tornar a coincidir en el mateix diminut poble, en el qual havien crescut.

La meva mare després d'acabar el batxillerat, va anar a Europa a estudiar, concretament a França, però malgrat ser una excel·lent estudiant no es va poder titular del grau en el qual estudiava, dermatologia. L'impediment que no li va permetre treure’s el seu títol somiat, haver pogut tindre una vida digna i un bon salari, en una ciutat meravellosa i plena de cultura, a diferència del nostre diminut poble, va ser el trobament amb l’amor de la seva vida, el meu pare.



El meu pare va néixer i es va criar en un poble veí al nostre. Segons m’ha explicat ella el va conèixer durant el seu últim any d’universitat. Es van enamorar l'un de l'altre, i com el pare va estar a França temporalment per la seva feina, el comerç, la mare va decidir renunciar a les seves oportunitats i escollir anar a viure amb el meu pare, tornant al seu punt de partida.



Des de llavors el meu pare treballa en la sabateria del pare d’en Daniel, i la meva mare treballa en un magatzem de costura, que fa peces de roba per les petites i minoritàries botigues que hi ha al poble.Els meus pares van formar una meravellosa família, la qual es compon per mi, el meu germà gran en Diego,té divuit anys, estudia batxillerat en el mateix institut que jo, i també treballa els caps de setmana en la sabateria del pare d'en Daniel, per ajudar a la contribució econòmica de la família. Té els cabells negres i ondulats, una estatura alta com la majoria dels membres de la meva família i ulls foscos de la mateixa tonalitat que els seus cabells. La meva germana petita la Irene, que fa poc ha complert cinc anys i el meu segon germà petit en Marcos, que té set anys.

En el fons puc arribar a comprendre l’amor i l’estimació de la meva mare cap al meu pare. Pel fet que és un home bondadós, té molt bon cor, i estima molt a la mare i a tota la família. És un home meravellós el que jo i els meus germans estimem moltíssim, juntament amb la nostra mare.



Pel que fa a la família d’en Daniel. La seva mare tampoc va poder acabar els seus estudis a causa de la mala situació econòmica que va viure la seva família, i es va decantar per desenvolupar una de les seves millors habilitats i passions, esculpir a partir de ceràmica. En el present té un magatzem on produeix i ven delicades i meticulosament detallades decoracions, juntament amb utensilis de cuina fets amb ceràmica. Té una molt bona habilitat en la seva feina i sol crear unes figures increïbles que a tothom els hi fascinen. El pare d’en Daniel té una sabateria en la qual també produeix alguns dels productes que ven, el seu negoci també té bastant d'èxit en el poble per la bona qualitat amb què es fan els seus productes. En Daniel té dues germanes una de set anys i una de nou anys. Totes dues són nenes encantadores, les que després d’haver passat tant de temps fent-lis trenes als cabells i jugant amb elles les podria considerar les meves germanes, sense comptar els seus ulls clars i els seus cabells castanys que són totalment oposats als meus trets i els de la meva família.

Jo soc una noia alta amb cabells foscos i llargs, els que sempre porto recollits en una llarga trena que em fa la mare cada matí abans d’anar a l’institut. Els meus ulls també són del mateix to, pràcticament com els de la meva família.

En Daniel té la mateixa estatura que jo, té els cabells d’un negre fosc semblant al meu i els ulls d’un blau que em recorda als pocs dies en què es pot veure el cel clar sense cap núvol que distorsioni el paisatge. És un noi bastant atractiu pel que he sentit que deien més d'un cop i més d’un grup diferent de noies a l’institut. En l’institut el nostre rendiment acadèmic és l'adequat. En Daniel té un grup d’amics i es porta bastant bé amb tothom de l’institut. Jo, en canvi, no soc tan extravertida i soc poc oberta als altres, no hi ha res més que aquestes paraules que defineixin la meva personalitat.



Des que érem petits en Daniel i jo solem passar temps junts fora de l'escola. Normalment en el nostre temps lliure, quan no tenim cap tasca assignada, solem anar a la muntanya que està situada a prop del carrer on viu en Daniel, és un dels pocs llocs que m'agrada estar-hi fora de casa, allà podem parlar tranquil·lament de les nostres coses i allunyar-nos de les nostres preocupacions.



Després d’uns minuts caminat solitàriament pels carrers del meu poble finalment arribo a casa.



-Bona tarda- dic només en obrir la porta, però per la meva sorpresa no obtinc cap resposta-

Normalment, quan arribo a casa a les tardes, el meu pare no hi és perquè encara no ha acabat el seu torn a la feina, però la mare i els meus germans petits sí. Ella plega abans per recollir-los de l'escola. Cosa que en Diego i jo no podem fer perquè els nois i noies de l'institut no tenim el mateix horari lectiu que els alumnes de primària.



-Hola? Mare, Irene, Marcos? Hi ha algú a casa? -Ningú em contesta-

Em trec les sabates i deixo la motxilla a terra per dirigir-me a la meva habitació, i quan hi soc a dins m’emporto una sorpresa, és el meu germà gran. Què feia ell aquí? Normalment, cada dia quan surt de l’institut, sol anar a estudiar en la biblioteca del poble i vindre més tard que la resta de membres de la família. Està assegut sobre el meu llit amb un coixí a la cara. M’acosto i em sorprenc per segona vegada en veure’l plorant. A en Diego? En Diego plorant?

No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



-Diego què et passa?

Li pregunto cridant i agafant-li la cara, col·locant les meves mans sobre les seves galtes.



-Què fas tu aquí? Em tartamudeja mentre tremola violentament.



-Com? Què faig aquí? Soc jo qui t’ha de fer aquesta pregunta¡

-Em pots dir què collons et passa? M'estàs espantant¡

-Jèssica jo… això…

-QUÈ QUÈ??? DIGUEU JA!

Aquest cop li dic apujant massa el to de veu i colpejant els meus punys contra el seu pit

-Els pares han mort.



Per uns instants noto que el terra es belluga i em començo a marejar, tanco els ulls i començo a exercir força contra les dents superiors i la meva mandíbula, intentant despertar-me del malson on creia que estava ara mateix. En veure que aquesta activitat era inútil torno a obrir els ulls i observar detalladament a en Diego, per veure si l'expressió que acabava de sentir era cosa de la meva mala imaginació, o de veritat aquelles paraules havien sortit de la seva boca. Quan l’observo veig que té els ulls molt vermells i com tota la part superior del seu cos està tremolat.



-Que? qu-e que dius ara? Has tornat a beure?

Li dic quan m'adono que un mar de llàgrimes recobreix la meva cara i com jo també havia començat a tremolar.



-No, escolta'm si ens calmem tots dos i seiem a parlar-ho t'ho podré explicar tot i…

Ja era massa tard per escoltar les últimes paraules d'aquella frase. Sense donar-me compte ja havia sortit per la porta de la meva petita casa i estava corrents en direcció a algun lloc el qual no sabia quin seria exactament.



Quan sembla que torno a tenir ús de raonament, donar-me compte d’on estic i del que havia passat, em trobo estirada sobre la suau herba de la muntanya on solc passar la major part del meu temps. Com és possible que en Diego estigués parlant d’aquella manera? Com és possible que m'hagués dit aquelles paraules? On eren els meus germans?

Quan recordo aquesta última pregunta tinc un sobresalt i intento aixecar-me per dirigir-me el més ràpid possible a casa, però descobreixo que les meves cames no són capaces d'aixecar-se i fer dues miserables passes sense que el meu cos xoqués contra el terra. Tanco els ulls i em quedo estirada immòbil, sense moure cap múscul del meu cos, i desitjant desaparèixer d’aquest món o com a mínim desitjant no haver nascut.