De vegades, Carme se sentia igual que en la seva primera visita a la psiquiatra, la doctora

Martí. Havia de despullar-se anímicament per explicar el seu dolor invisible, una tempesta

que la consumia. La doctora va trencar el gel, preguntant-li si havia trigat a venir. Carme,

amb la veu trencada, va confessar que pensava que ja ho havia superat tot.



La doctora va notar que alguna cosa havia canviat. Carme va tancar els ulls i va admetre

que tot havia canviat. Va començar a relatar la seva infantesa a Xàtiva, els carrers

empedrats i les platges d'estiu a Tavernes de la Valldigna. Però també va parlar de les

ombres que l'havien envoltat, especialment després de la mort del seu pare. La seva mare

es va enfonsar en una depressió profunda i la va deixar sola per cuidar dels seus germans

menors.



Vaig haver de créixer de cop -va dir Carme. Vaig passar de ser una xiqueta a ser l'adulta de

la casa en qüestió de dies.



Després va arribar Vicent, un raig de llum en la seva vida. Es van conèixer a la universitat i

es van enamorar apassionadament, amb una intensitat pròpia de la joventut. Però Vicent va

marxar a l'estranger amb una beca i Carme es va quedar atrapada entre les seves

responsabilitats familiars i els seus somnis.



Vaig pensar que podríem superar-ho -va dir. Però la distància va ser més forta que

nosaltres.



La ruptura va ser devastadora i Carme es va enfonsar en una profunda depressió. Va ser

llavors quan va buscar ajuda per primera vegada. La doctora Martí li va recordar que havien

treballat dur per superar-ho i Carme va reconèixer que havia aconseguit reconstruir la seva

vida: havia acabat la carrera, treballava com a professora i havia après a viure sense Vicent.



Però tot va canviar quan el va veure a la Fira del Llibre de València presentant el seu nou

llibre. El dolor que creia haver superat va ressorgir amb força. No va poder ni saludar-lo i es

va sentir avergonyida.



Encara l'estimo va confessar amb un nus a la gola.



La doctora Martí li va preguntar què pensava fer al respecte. Carme no ho sabia, però la

doctora li va recordar que sempre hi ha alguna cosa a fer si estem disposats a fer-ho.



Amb l'ajuda de la doctora, Carme va començar a explorar els seus sentiments i a entendre

per què encara sentia alguna cosa per Vicent després de tant temps. Va ser un procés difícil

amb alts i baixos; hi havia dies en què pensava que no ho aconseguiria, però també

moments d'epifania en què es feia conscient que l'amor que sentia no era només per ell,

sinó per tot el que representava: els somnis perduts i les oportunitats desaprofitades.



Poc a poc, Carme es va començar a reconstruir. Va tornar a escriure, una passió que havia

abandonat feia anys. Va començar a publicar poemes en revistes literàries i, fins i tot, va

treballar en una novel·la inspirada en les seves experiències.



Un dia, es va trobar novament a la Fira del Llibre, però aquesta vegada com a autora del

seu primer llibre de poemes. Mentre signava exemplars, es va trobar amb Vicent, qui la

mirava amb sorpresa i admiració.



Hola, Vicent! -va dir amb una veu ferma que la sorprenia.



Ell li va respondre amb un somriure càlid. En aquell moment, Carme es va adonar que havia

superat el seu passat i havia emergit més forta que mai. Mentre parlaven sobre els seus

camins recorreguts i els nous projectes literaris, Carme sentia una onada de gratitud cap a

ella mateixa i cap a la vida que l'havia portat fins allí.



Havia entès que l'amor no era una presó sinó una força per créixer i canviar. En aquell

moment, sota el sol de València, envoltada de llibres i persones apassionades per les

paraules, Carme se sentia finalment exactament on havia d'estar: lliure per viure el present i

oberta al futur.