Era un 20 de desembre, acabava d'arribar a Salem, un petit poble de Massachusetts per passar les vacances de Nadal amb la meva àvia i la meva família. Ens disposàvem a anar al mercat a comprar els ingredients per fer el famós gall dindi rostit de la meva àvia, em quedi embadalida la secció embadalida veient la secció de dolços i tot seguit una senyora d'aspecte jove i elegant. Portava posats uns llargs guants color magenta i un vestit cenyit a la cintura que li arribava fins als turmells, tot això conjunteu-lo amb unes sabates negres acabades en punta. Quan es va acostar a oferir-me el caramel, vaig recordar les paraules que m'havia dit la meva mare “mai no t'acostis a desconeguts” pel que li vaig dir que moltes gràcies però que no em semblava menjar ara. Quan anava a girar-me per buscar la meva àvia, la dona em va agafar de les espatlles i va acostar la cara a la meva, per la qual cosa vaig ser capaç de veure que a les seves pupil·les hi havia alguna cosa fora del normal que em va imnotitzar, per sort la meva àvia va aparèixer i m'emporto lluny d'aquesta dona.



Quan vam arribar a casa, la meva àvia em va asseure a la butaca i em va explicar que allò que acabava de veure no era una dona, sinó una bruixa. Em va dir que les bruixes es vestien com a dones normals, parlaven com a dones normals, i es comportaven com a tals, però que en el fons amagaven un gran secret. Tenien diverses diferències que a simple vista no eren notables, però que sí que es podia notar a la seva aura. Quan eres a prop seu, es notava que hi havia alguna cosa maligna a l'ambient. Tanmateix, això només ho podies saber si estaves molt a prop elles i en aquell moment ja seria massa tard, per la qual cosa calia estar atents a l'aspecte físic de la persona enquesta'l, ja que les bruixes tenien certes qualitats físiques que per a una persona normal podien passar desapercebuts, però si estaves atent, et podia salvar.



Amb el pas del temps, oblideu aquella trobada que havia tingut amb la bruixa. En alguna ocasió sí que havia vist dones que presentaven les qualitats que podrien indicar que eren bruixes, però simplement em vaig limitar a fugir per evitar qualsevol perill. No va ser fins al Nadal següent que vaig tornar a trobar-me amb l'estranya dona que m'havia ofert caramels un any anterior. La vaig veure a l'estació de trens quan tornava a Salem per tornar a passar les vacances de Nadal amb la meva àvia, vaig procedir a córrer cap als banys de nois per escapar-se'n. Sabia que m'estava esperant fora i no tenia pinta que se n'anés a marxar, per la qual cosa no em va quedar cap altra opció que forçar la finestra per escapar-me.



Pensaba que había conseguido escapar de ella, pero ahora sé que era mi destino y que daba igual lo diferente que hubiera hecho las cosas, la bruja nunca habría parado de perseguirme, ya que cuando le echa el ojo a una víctima, no para hasta haber acabado con ella.



Aquesta obsessió amb mi i amb acabar amb la meva família la vaig comprovar el Nadal següent. Em trobava exactament al mateix poble, al mateix supermercat on havia tingut la meva primera trobada amb la bruixa. La meva àvia i jo havíem anat a comprar els ingredients per poder fer el tradicional plat del dia de Nadal. De sobte va sonar el timbre de la porta, indicant que algú acabava d'entrar al local. Una olor inconfusible va començar a envair tot el supermercat. Quan vaig anar a veure qui havia entrat, va sonar un soroll ensordidor i vaig sentir com queia una prestatgeria plena de llaunes. La meva àvia, que tot just passava per aquest passadís, va quedar sepultada per totes les llaunes. Em vaig ajupir per ajudar-la i la porta va tornar a somiar, vaig treure el cap per veure qui havia entrat però la botiga lligava buida. Només estàvem el dependent, la meva àvia i jo, ia terra, un guant llarg color ivori. Al meu cap van començar a sorgir records i la conversa d'un any enrere. Tot d'una, tot encaixava