Potser tot hauria començat millor si no l'hagués estat investiganttande fons durant els últims anys. Potser no hauria succeït el que va succeir, i potser, ara jo no estaria on estic si no fos per ell. Però, quin tipus de periodista hauriaestatsi no volgués saber-ho tot darrere de cadascú? No volia ser mediocre ni una noia de la qual la gent s'oblidés al cap de dos mesos. Volia deixar rastre, volia ser grandiosa, volia ser inoblidable.



Espero haver-ho aconseguit, també espero que, ara, algú expliqui la meva història. Fins llavors, us explicaré la seva.



Recordo que va ser el matí més fred que vam tindre al gener des de fa una dècada, ens ho anaven dient en les notícies, en el periòdic;al carrersentiesa tothom parlar d'això. I va resultar sent veritat. Em vaig posar dues capes de roba abans de sortir per anar preparada. En el moment en el qual vaig posar un peu fora del portal de casa meva, vaig ser capaç de sentir tots aquells rumors que les meves veïnes parlaven el dia anterior. L'aire que passava estava congelat, i no era una brisa tranquil·la, era descontrolada i decidida a amoïnar-li el dia als altres. Però el meu no, no avui entre tota la resta de dies. Portava esperant aquest moment des de fa cinc anys, concretament des que havia vingut a aquest poble alemanyenmigdel no-res a estudiar la meva carrera de periodisme. Ara, amb la carrera ja finalitzada, volia crear la meva impremta personal, i per això havia d'aconseguir una primícia innovadora, una notícia que li remogués els records a la gent, que aconseguís una reacció vulnerable. I l'havia trobada en el mateix període de temps que la meva mudança:



Era estiu i volia sortir a investigar on anava a viure per la resta dels anys següents, només portava un parell de setmanes al poble i el meu temps havia estat ocupat amb tot l'immoble, objectes i trasllat dels meus ítems personals. Vaig estar caminant unaestona per la zona nova, tombant, intentar buscar alguna cosa mínimament interessant amb la qualentretenir-me la resta de dies. Alguns ciutadans m'havien informat que hi va haver un incendi fa una vintena d'anys aproximadament, però que era un tema crític per a tothom, i no em van voler dir res més. La meva naturalesa curiosa va intensificar les ganes que tenia de saber fins a l'últim secret de cada habitant de Görlitz. Aquell dia estava determinada a trobar el que havia succeït fa dues dècades.

Resulta que l'incendi va ser originat a l'orfenat que hi solia haverenmigdel bosc, però que ara estava abandonat a causa del nivell del foc, que el va quasi calcinar. Va ser tan gran que hi va arribar a cremar el que ara és la zona nova,en aquells temps una comunitat de cases familiars. Hi va haver al voltant de nou-cents morts, sent la majoria d'ells nens. La meva cara es va tornar blanca en llegir aquella frase, i va ser quan vaig entendreperquèera un tema delicat.



Tornantal tema principal, després de conèixer aquests fets, vaig passar cada tarda investigant a la biblioteca municipal les notícies que van quedar d'aquell moment, mirant periòdics, llibres, informació sobre l'orfenat i tot allò que pogués trobar a internet. I finalment, la resposta que estava buscant durant mesos va venir a mi. De totes les desgràcies de les quals van ser testimonis tots els alemanys, nomésn'hiva haver una parcialment bona, i aquesta era l'únic supervivent de l'incendi; en Joan Tur.



Segons el periòdic de vint anys enrere, en Joan va ser un nen de deu anys que miraculosament va sortir il·lès del foc. Tothom es preguntava com podia ser això, però ningú va trobar la resposta adequada, fins que vaig aparèixer jo. Després de la desgràcia, diuen que a aquell pobre nen el van haver d'internar a un centre de salut mental perquè, per culpa dels fets que va haver de viure, va deixar d'utilitzar la seva veu. No parlava amb ningú. Diverses fonts, que corroboren haver visitatel nen, diuen que semblava com si estigués perdut en algun lloc. Potser preferia estara la seva ment, no pots esperar que un infant actuï igual que abans després de ser víctima d'una cosa tan greu com la que va passar ell.



No es va saber res del noi fins que fa uns mesos va tornar al poble sense cap raó aparent. I allà és a on m'estava dirigint. Fa uns dies vaig descobrir que passava els matins al cementiri, a on descansaven els que devien ser els seus companys. Havia de tenir uns trenta anys i esperava que també fos capaç de formar una frase coherent. Probablement, no voldria saber res de ningú, i menys d'un periodista. Aquest tipus de coses et deixen marcat de per vida. Jo només volia l'oportunitat de relatar la seva història des del seu punt de vista, i fer-li una sèrie de preguntes per trobar-li una resposta a aquell misteri.



Quan vaig haver de travessar les portes d'aquell lúgubre lloc em va recórrer un calfred per tot el cos, com si estigués entrant a on no hauria d'estar. Amb cada passa que donava rebia un senyal que alguna cosa no estava bé, que no havia de continuar, que havia de tocar el dos i tornar a casa meva. No vaig voler fer-los cas, i va semblar que algú em va escoltar, ja que tota la meva atenció va recaure en una senyora d'aproximadament seixanta anys, se la veia cansada. Estava amb el cap i el cos encongit sobre la neu, com si estigués resant d'una forma peculiar. Repetia una oració com si la seva vida depengués d'aquesta cosa mateixa.



Vaig girar el cap en sentir que algú s'acostava al meu costat; era un noi que tenia un caire atractiu. Tenia el cabell negre i abundant, ells ulls de la mateixa tonalitat, encara que irradiaven un aire que no sabia com descriure, com si aquell parell d'ulls haguessinvist tantes coses i haguessin callat unes altres. Unes bosses, liles,sota aquests els decoraven, semblava que no hagués dormit en setmanes. No semblava descansat, ni amoïnat i molt menys preocupat. Més aviat, indiferent.



No em va mirar ni un sol cop, la seva mirada estava fixa en aquella dona, que encara no havia sabut quèerael que intentava.



—Què està fent? —la pregunta va relliscar de la meva boca sense pensar-ho gaire, va sortir en xiuxiueig, i encara així no va apartar la seva atenció d'ella.



—És una oració a Gertrudis —va contestar com si hagués estat esperant aquella qüestió. La seva veu era forta i gens dubitativa. Vaig continuar mirant-lo, sense saber què fer. —Cada cop que la dius salves mil ànimes del purgatori —Finalitza redirigint els seus ulls cap a mi.





—Funciona? —em vaig atrevir a dir-li, les nostres mirades estaven connectades, com si no es volguessin apartar l'una de l'altra.



—No ho sé —va respondre —el que és segur és que no pots triar quines mil ànimes seran salvades, o sigui que no tinc clar que valgui la pena dir-la.



Vaig callar, tenia raó o qui sap si no la tenia. El que volia saber era qui era aquest home, i quèfeia en un lloc com aquest.



—Com et dius? —em va interrompre els pensaments amb la seva pregunta. Se'm va avançar, ja que tenia planejatdir-li el mateix.



—Beatriu —vaig respondre, simple.



—Beatriu només? —un petit somriure va apuntar del seu pàl·lid rostre.



—És l'únic que vull que sàpigues —la meva resposta anava amb un to jovial i divertit, com si d'un amic de tota la vida es tractés —Tu com et dius?



—Joan Tur.