Tots posseïen una mirada esmorteïda, amb els ulls mig aclucats per l’astigmatisme que devien haver desenvolupat a partir del contacte visual amb la pantalla de l’ordinador de les seves feines monòtones i tedioses. No obstant això, pensaven, havien pogut gaudir d’unes petites vacances, que, tot i estar organitzades per la mateixa empresa que els hi retirava còmodament la resta del seu temps lliure, podien considerar-se una plàcida experiència.

La resta de passatgers, que no formaven part d’aquest rebombori de treballadors portats en ramat a un dels paradisos idíl·lics d’Europa per evitar permetre’ls reflexionar sobre el determinisme de la classe treballadora, es miraven l’escena amb un to sensacionalista. Això era lògic, però; tots provenien de països on els polítics eren capaços de fer-los creure que l’explotació laboral no estava a l’ordre del dia, i és per aquesta raó que els observaven amb llàstima, però també amb aires de superioritat.

El cap de l’empresa del grup d’oficinistes -no el cap superior, sinó un que cobrava una mica més que els altres treballadors i al qual havien atribuït totes les tasques pròpies de l’amo del negoci-, sabia que havia de presentar el típic discurs motivador a la seva plantilla. És el que sempre es fa, pensava, ho sap tothom. Així doncs, sense massa preàmbul, i sense permetre la sortida de l’avió als forasters, que es replantejaven la decisió del seu destí festiu, va saltar-se tota la normativa legal de la seguretat aèria i va entrar a la cabina de vol, d’on va agafar el micròfon del pilot. La tripulació va tractar d’aturar-lo, aplicant el protocol que havien assajat durant tantes llargues tardes a la seva escola de vol, però no havien arribat a considerar que, durant les breus vacances, el cap en funcions havia aconseguit aprendre un grapat de moviments de krav maga a un gimnàs del poblet que els havien assignat. El domini de la seva tècnica era precís i ben dut a terme, i, en pocs minuts, ja havia reduït a tot aquell qui hagués gosat intentar frenar la seva voluntat.

L'Aaron, que portava assegut al seu seient les divuit hores de vol, reflexionava sobre quatre o cinc temes banals que li rondaven el cap. Pensava en com, després d’haver intentat de totes les maneres dedicar els seus dies a participar en l’àmbit lingüístic, va acabar d’assistent de comitès (una manera molt edulcorada de dir que la seva feina depenia del bon funcionament de les cafeteres de l’oficina), un treball que aconseguia convertir-lo en una mòmia immòbil i rutinària que no tenia aspiracions ni somnis. És per això que li semblava indiferent que el seu cap acabés de derrotar, com si fos un videojoc antic d’aquells en què el jugador u i el jugador dos lluiten per la victòria a base de punys i puntades de peu, a totes les hostesses de vol que es trobaven repartint bosses de fruits secs entre els passatgers hores abans.

Tot i que la seva moralitat derivada d’experiències religioses no semblava permetre’l actuar de manera inadequada davant de situacions socials complexes, va decidir que la història de la seva vida mereixia, com a mínim, un capítol memorable en què els formalismes no intervinguessin en els seus actes. Perquè, què és la vida, va reflexionar, sinó una oportunitat per jugar al joc de l’existència?

Amb una manca de consciència sobre les seves decisions, va aixecar-se del seu seient minúscul i va dirigir la seva atenció cap a un grup de passatgers que estava planejant fugir d’aquell avió abans que les autoritats es dignessin a detenir a l’home que estava creant una situació de desordre públic, a més d’una llarga llista de delictes que probablement el portarien un temps a l’exclusió total de la societat. Sense permetre’ls actuar segons les seves conviccions i la seva pròpia seguretat, l’assistent de comitès va dirigir-se a la porta i la va bloquejar, de manera que van quedar hermèticament tancats en aquella superfície cilíndrica. No arribava a entendre quin benefici li portaria la situació, però recordava els milers de cops que la mare l’havia instat a actuar de manera menys planificada i quadriculada, i, d’aquesta manera, trobava una mena de sentit abstracte a la conjuntura.

En el moment en què la resta de testimonis van començar a entrar en un pànic col·lectiu i van arribar a la conclusió que viatjaven en un vol reservat pels pacients d’un hospital psiquiàtric, l’únic policia que es trobava en aquell indret va decidir fer ús de la seva autoritat i intentar restablir l’harmonia ciutadana. Perquè tothom sap que les situacions més inversemblants sempre es poden solucionar si hi ha present un home amb una pistola i amb ganes de convertir-se en l’heroi del moment.