1
Brook.
Caminava per París dirigint-me a l'estació de metro per poder tornar al meu pis, viure lluny del teu treball no és el millor del món, gasto més amb metro que en menjar, però tinc feina i això és el que importa. Vaig entrar a l'estació, la gent voleteja i parla sense parar, mai entendré per què els francesos parlen tan alt, és insuportable! Vaig arribar a la màquina per treure el bitllet, busco la meva línia i pagament, no surt el tiquet, torno a clicar el botó perquè surti el tiquet, no hi ha manera, no surt! Començo a estressar-me quan la màquina no respon, li dono copets, clico botons i res, busco el botó per demanar ajuda i el clico, comunica, i la màquina diu:
–Algú es posarà en contacte amb vostè el més aviat possible, esperi uns minuts-
Com esperaré si falten cinc minuts perquè arribi? He de fer mil coses a casa.
Això et passa per no comprar la targeta com tothom.
Gràcies subconscient, m'ajudes tant...
-Necessites ajuda?-
Faig un salt de l'esglai, no sabia que hi havia algú darrere meu. Em giro i veig un noi mé o menys de la meva mateixa edat, uns dos caps més alt que jo.
-Veig que estàs tenint problemes per treure el tiquet-
Em quedo embadalida mirant-lo.
-Necessites ajuda?- Pregunta altra vegada al no obtenir resposta per part meva.
- Sí, sí, he pagat i no em surt el tiquet i la meva línia surt d’aquí a no res...
-Deixa'm que miri.
M'aparto i li deixo la màquina a ell solet,
-Et prometo que si ho arregles et convido al que vulguis, porto 20 minutos intentant treure-ho- dic ja desesperada - vull arribar ja a casa, he d'estudiar per a l'examen de literatura de demà, i estic tan cansada que no crec que tingui forces per això.

-En efecte, esta trencada-
El que em faltava! com arribaré a casa ara?
-Però hi ha una manera més fàcil de fer-ho- diu ell, igual coneix al de seguretat i em deixa passar
-Com?- pregunto jo,
-La teva línia és la 12?-
-Sí-
-Dona'm la mà i corre-
M’agafa de la mà i em quedo analitzant el que m'acaba de dir. Quan li anava a respondre que ni boja faria això, ja estàvem corrent per l'estació. Salta d'un cop la màquina per passar el tiquet i m'estén la seva mà per poder saltar
-Pareu ara mateix!!- crida el guàrdia de seguretat.
Jo em quedo paralitzada uns segons. Ell em mira directament als ulls. Si no agafo aquest metro hauré d'anar caminant a casa, i la veritat és que no està en els meus plans avui. Salto amb ell, seguim amb les mans agafades, arribem en el moment just on estan a punt de tancar les portes. Entro i espero que ell tambe ho faci, però no ho fa, es queda allí parat mirant-me amb un somriure. Es tanquen les portes i veig com el de seguretat l’agafa, ell mou la mà fent un gest d'adeu, jo només puc mirar. Per què no Ha pujat? No ho entenc...

Alex.
Des del lluny veig una noia pèl-roja intentant treure el tiquet del metro, em fa gràcia com amb totes les seves forces clica botons. M'acosto i veig la seva cara de frustració,
-Necessites ajuda?-li dic tot amable.
Ella de l'esglai fa un salt, però segueix sense respondre, simplement em mira.
-Veig que estàs tenint problemes per treure el tiquet- segueix sense respondre, igual és muda.
-Necessites ajuda?- torno a preguntar.
-Sí, sí no em surt el tiquet i la meva línia surt d’aquí a no res-
Doncs no és muda, és una noia de mes o menys 1’60, pèl-roja, cabellera llarga i amb uniforme de l'Hotel Royal de París,
-Deixa'm que miri- dic jo, mentre ella s'aparta i em deixa davant de la màquina que és obvi que està espatllada.
-Et prometo que si ho arregles et convido al que vulguis, porto 20 minutos intentant treure el tiquet- em diu ella. Si em diu això és perquè necessita de veritat agafar el metre,
-En efecte, no funciona- dic jo- però hi ha una manera més fàcil de fer-ho, sembla que avui ens ho passarem bé.
-Com?
-la teva línia és la 12?
-Sí
-Dona'm la mà i corre!
Li agafo la mà i començo a córrer, ella em segueix, encara que sembla que no és conscient del que fa, arribem a la màquina per passar el tiquet, jo salto i ella es queda a l'altre costat
-Pareu ara mateix!!- diu Jorge, el de seguretat.
Ella es queda allí quieta sense saber si saltar o no, jo només la miro als ulls, li estenc la mà, i, per sorpresa meva, l’agafa i correm amb les mans agafades, justament arribem al seu metro abans que tanquin les portes. Ella entra i espera que jo ho faci, però no ho faig, les portes es tanquen i ella només em mira. Jorge arriba i m'agafa, jo moc la meva mà en forma de comiat.
Jorge em mira i em deixa anar,
-Perdoni senyor Estefan, no l’havia reconegut.
Jorge s'aparta lentament del meu costat.
-No passa res Jorge, acompanya’m que hi ha una màquina espatllada de tiquets, jo li pagaré el tiquet a la noia-
-D'acord senyor Estefan-
-Si us plau, no em diguis Estefan, soc l’Àlex.
Em mira amb un somriure
-D'acord Àlex-.

Brook.
Em quedo aquí de peu, sense saber què pensar ni què fer, perquè s'ha quedat aquí, podia haver vingut amb mi, almenys per donar-li les gràcies.
El so del meu mòbil em treu dels meus pensaments
-Digui-
-Brook?-
-digues mama-
-Avui no m'has trucat, vas dir que em trucaries totes les tardes quan sortissis de treballar-
-Mama si us plau, avui ha estat un dia molt mogut, t'anava a trucar quan arribés a casa-
per un dia que no la truco...
-Almenys em podies haver enviat un missatge, m'hagués quedat mes tranquil·la -
-D’acord mama, la pròxima vegada ho faré.
-Llavors què tal el dia?-
-Mama, estic a punt d'arribar a la meva parada, et penjo-
-Pero Brook….-
Li penjo, porto 6 mesos aquí i continua fent el mateix. Arribo a la meva parada, baixo i començo a caminar. Qui sera aquest noi? aquest tipus de coses no passen a la realitat només a les pel·lícules. Decideixo no donar-hi més voltes a això i a caminar en silenci pels carrers.
Trec les claus de la meva bossa i obro la porta. Entro al portal i m'abraço a mi mateixa. El fred que fa aquí no és normal. Em quedo mirant fixament les escales. En quin moment se’m va ocórrer viure en un cinquè sense ascensor? És clar, era el més barat.
Pujo les escales, i arribo sense alè a la meva porta, poso la clau i entro, i el primer que veig és el meu company de pis amb una noia
-Per l'amor de Déu Marc, al sofà no, que m’hi assec jo- dic desesperada i tapant-me els ulls amb les mans
-Brook no t'esperava tan aviat-
-Sí, ja m’hi he fixat-
En Marc s’aixeca i es posa els boxers, la noia es tapa amb una manta, més ben dit, la meva manta.
-Brook que tal el dia?-
La noia em mira , em tira una mirada de fàstic impressionant
-Marc abans que res o acabes de fer el que estaves fent o que se’n vagi-
No m'agrada parlar del meu dia amb una noia nua i matant-me amb la mirada des del sofà.
-Tranquil·la maca, ja me’n vaig jo soleta, i tu- assenyalant a Marc -no em tornis a trucar si no tens la casa sola de veritat- s'aixeca i deixa caure la manta al sòl.
Mira que avui he viscut i vist coses estranyes, però una noia nua no entrava per a res en els meus plans i començo a riure.
El Marc em mira estranyat -I ara què passa?-
-Doncs que si saps que vinc, no fiquis a noies a casa, aquesta situació no és agradable per ningú- ell mira i se’n riu -
-Brook, si ho sabessis...-
-Calla, calla, prefereixo no saber res-.
La noia surt ja vestida, ens mira i surt per la porta sense dir res.
-I aquesta és...?- pregunto jo per curiositat
-És la noia que treballa al bar de baix- li fulmino amb la mirada
-Marc sempre anem allí, ara serà tot molt incòmode.
Ell s’aixeca i s'encén un cigarret
-Que nooooo, estIgues tranquil·la.
El miro amb cara de fastic -i bé, alguna cosa interessant avui?- trec el fum dels meus pulmons i el miro.
-Estrany de collons- em mira intrigat -al metro la màquina no treia el meu tiquet, i un noi m'ha ajudat, i he acabat escapant de l'home de seguretat de la mà del noi, i he arribat, però ell s’ha quedat allñi aturat- torno a donar una calada
-wow, sembla una pel·licula i tot- riu ell
-calla, que he corregut tan rapid que no li he preguntat el seu nom- ell riu una altra vegada
-Bé Brook ja tens tema per parlar durant l'examen de demà .