Capítol 1: La brometa

Acabava d'arribar a París. Era hivern i estava cansada d'un llarg trajecte amb avió perquè m’hi mudava un any per feina. Em trobava davant d’una de les màquines del tren lluitant per treure un bitllet i poder agafar el metro. Estava sola a l'estació i arribava cinc minuts tard a la festa que celebrava la meva amiga, la Lucia. Vaig mirar al meu voltant per buscar…

Qualsevol tipus de bon home o dona que m’ajudés a no arribar tard a aquella festa tan important per a mi, era l’aniversari de la meva millor amiga i ja feia més d’un any que no la veia. El meu problema era que no sabia francès, estava cansada i tothom feia cara de mala llet, era comprensible ja que feia un fred inhumà i l’estació no funcionava com calia. Per sort, avui dia existeixen bones persones i no del tot egoistes que són capaces d’ajudar-te en qualsevol situació. Així que es va apropar i em va dir:

• Oh belle madmoiselle, as-tu besoin de mon aide dans cette belle ville de l’amour?

Em vaig quedar sorpresa perquè, a més, era una senyora gran sorprenentment elegant, amb una pell color canyella i uns ulls blaus radiants, portava un vestit de flors blaves com els seus ulls, una tassa de cafè a la mà i un croissant que semblava estar deliciós. Però vaig deixar-me de bestieses i, com que estava tan nerviosa, vaig agafar el traductor i li vaig dir :

_ J'ai besoin d'aide pour obtenir un billet de train.



La senyora em va fer un somriure i es va riure a la mateixa vegada.

Jo vaig fer-li una ganyota esperant una reacció però sense assabentar-me ella estaba escrivint en japonès per tal de fer-me una broma però jo, en estar tan nerviosa, no em vaig adonar de la situació.

Vaig estar aproximadament mitja hora intentant esbrinar el que m’intentava dir aquella dona però ella seguia rient intensament i el meu cap no parava de pensar que decebria la meva millor amiga la Lucía.

Però la brometa continuava i, a la senyora, no li feia cap tipus de pena veure com una noia de divuit anys la mirava amb els ulls a punt de plorar ja que estava totalment desesperada per arribar al aniversari tant important.



Era el dia dels innocents i finalment la noia em va confesar que parlava espanyol, francès i japonès i que tot era una broma perquè, en veure que era una turista amb cap idea de com ubicar-me, va aprofitar l’aconteciment d’aquell dia.

Em vaig enfadar tantissim que vaig començar a insultar-la i fins i tot vaig agafar el xiclet mastegat que tenia a la meva boca i li vaig enganxar al cabell com a venjança. Finalment vaig sortir del vagó amb moltíssima presa.

Mentre corria pel mig de la rambla de la Torre Eiffel de París em vaig trobar un parisenc vestit d'una manera molt peculiar. Portava una gavardina de la marca Dolce and Gabbana de l’última col·lecció i unes sabates de cuir que semblaven de molt bona marca. Es deia Francesco Agustin Anthony Church, que vivia a Barcelona i que tenia una botiga de sabates franceses de luxe. Finalment em va dir que m’havia estat observant durant una bona estona i que no em preocupés per res que ell buscaría un taxi que em portés al meu destí. Al final, gràcies a aquell home tan simpàtic, vaig aconseguir arribar a la festa només mitja hora tard.



La festa era impressionant. Tenia lloc en un vaixell gegant amb cabina, una cuina amb tot tipus de menjars exquisits , habitacions decorades de forma molt elegant i fins i tot billar on vam estar molta estona rient i jugant. Estava situat al riu Siena i les vistes eren precioses i totalment espectaculars. La meva amiga era molt coneguda, quasi igual que tota la gent famosa que ens envoltava.



Ara finalment em queda riure de la meva experiència i donar gràcies a aquell noi tan simpàtic!