La meva oïda sempre havia estat excepcional, si més no, em permetia sentir tots els agradables gemecs produïts pels meus veïns a altes hores de la nit. Algú es podria pensar que era perquè vivíem quasi com rates amuntegades les unes sobre les altres i les parets que ens separaven eren del més fi cartó. Probablement, si en el conte dels tres porquets ens haguéssim trobat, hagués fet estona que el llop ens hauria bufat la casa. Ara bé, sempre he considerat un talent aconseguir sentir salivar el veí entre tot el soroll amb què compartíem habitatge.

No vivíem allà per gust, però ens conformàvem no ser l'home petrificat pel fred estirat en un banc que sovint podies veure en passejar pels carrers del meu barri. O bé, la dona que vivia en aquell pis on cada nit entrava un home diferent, del qual al cap de poca estona sortia posant-se la cartera a la butxaca i acomodant-se els pantalons.

Malgrat el meu talent auditiu, la dentadura salivada de la venedora de bitllets de metro m'estava posant difícil entendre-la. A poc a poc, una cua s'estava formant darrere meu.

―Només li estic demanat un tiquet simple. No m'interessen les ofertes. ―vaig exclamar enmig del seu extens raonament de per què deu viatges em sortia més econòmic que agafar-ne sis.

―Et pots espavilar. M’estàs començant a sortir teranyines d'esperar. ―va dir una aguda veu provinent de la meva esquena― Com es nota que no acostumes a agafar el metro.

En girar-me per veure quina persona tan amable m'estava oferint ajuda, vaig veure una noia que devia tenir la meva edat. Clarament era més baixa que jo. El seu cabell ros, probablement tenyit i allisat en una perruqueria, feia borrosa la línia on començava la cara.

Portava un jersei blanc combinat amb uns pantalons beix que ressaltaven entre tota la foscor de l'estació. Segurament era de Saint-German-de-Près perquè en qualsevol altre lloc no la deixarien anar tan mal vestida. Encarnava tot el que odiava. Era l'altra cara de la moneda de França.

Els seus llavis rosencs encara formulaven belles paraules.

―Odio trobar-me gent tan inepta en la vida. ―va afegir en el repertori d'insults amb què s'estava referint a la meva persona.

―Pots callar d'una vegada? Ets insuportable. ―Sentia com la vena del meu coll s'inflava cada cop més. ―no perquè cridis aniré més ràpidament. Que tothom estigui al teu servei en el teu barri no significa que en tot París hàgim d'estar a les teves ordres.

―Què sabràs tu, d'on vinc jo? ―em preguntà enfadada.

Finalment, la venedora m'apropà un tiquet i vaig poder abandonar l'escena. Un cop dintre el metro em vaig col·locar els cascos mentre em perdia entre els meus pensaments.

Setmanes després de l'incident, em va arribar una invitació a una festa. L'amfitrió era un antic amic meu, en Martí, que havia aconseguit sortir del barri. El seu pare deia que el futur estava en la venda de cotxes per tota França. El negoci anava tan bé que sovint reforçaven l'interior dels seients amb paquets que deixaven anar una pols blanca. Els devia fer més còmodes perquè quan algun client sortia de la fàbrica, semblava que encara anés adormit.

És així com vaig acabar en una festa plena de gent estranya. Com un pegat en un banc, em vaig apropar a la taula per beure alguna cosa. Encara que amb diversos licors que reposaven sobre la taula m'havia escalfat en nits d'hivern, n'hi havia de ben estranys. Em va cridar l'atenció un xampany que sobresortia dels altres. "Moët Chandon" es podia llegir a l'etiqueta.

―Agafa’n, si vols. Hi ha més a la nevera. ―va dir en Martí apropant-me una copa de vidre. ―Tranquil, que no són robades.

El soroll de l’ampolla en obrir-se em va fer adonar de la música que sonava. El gust musical de la societat benestant deixava molt a desitjar. Vaig decidir inspeccionar les diferents sales d’aquell abismal habitatge. Al menjador es podien apreciar obres de gran valor. O bé era el que jo afirmava per trobar un sentit a adornar la sala amb quelcom tan lleig.

La remor s’anava alçant i els caps multiplicant. En un moment, em va semblar veure una cara coneguda que passava a pocs metres meus. Vaig treure’m la idea ràpida del cap. Ningú del meu món podia ser allà.

De cop, en apagar-se la música, es va sentir un crit.

―Amagueu-vos, la policia.

No n'era conscient, que la policia importuna en els grans barris de França. Tothom va arrencar a córrer. Les diferents substàncies en pols que compartien taula amb l'alcohol devien ser-ne la causa. Com si es tractés d'un reflex, les meves cames es van desplaçar cap al petit armari de paret de l'habitació on em trobava. Una persona va entrar amb mi. No hi va haver temps de veure-la. De cop, la casa estava sotmesa en un silenci profund.

―No hauria d'haver vingut. ―va murmurar la veu femenina. Per les lleixes de l'armari es filtrava una dèbil llum que només il·luminava els seus ulls. Uns ulls com el cel ras en el més càlid dia d'estiu. ―Hauria d'haver fet cas a la Marta. Això em passa per impulsiva. Quan se n'adoni la mare...

―Silenci. Si encara et lamentes ens sentiran. ―vaig dir sense alçar la veu.

Vaig començar a sentir les ràpides pulsacions del seu cor. Semblava que li sortiria. L'armari era tan prim que sentia el seu cos contra el meu. El seu tímid alè contra el meu pit. Ens vam quedar quiets durant uns minuts.

―No et moguis fins que sentis la remor de gent. ―vaig aconsellar a causa de la meva experiència en situacions tenses amb la policia.

―Sembles un expert. No sé si això em tranquil·litza o em preocupa. ―va dir mentre se li escapava una rialla entre les dents.

―No riguis. ― l'instint em va portar a tapar-li la boca amb la mà.

En baixar la mà, vaig trobar-me amb la seva. Els nostres dits van començar a jugar mentre els nostres cors s'acceleraven en el mateix compàs. Sentia una connexió, un pessigolleig a la panxa. Mai m'havia passat. No entenia el que sentia. No controlava el meu cos. Agafant-la del coll la vaig apropar als meus llavis. Frenèticament, la vaig besar. Va durar una eternitat i ni un segon en absolut.

―Torna la festa! ―cridà algú des del menjador.

Ens vam separar. Vam sortir corrents de l'armari. En mirar-la, era la noia del metro.