F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

L'androide somniador (TETE_IMPOTENTE)
COL·LEGI SAN JOSÉ ARTESANO S'ELX (Elx)
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús)
L’androide que no podia dormir

Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.

No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.

De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.


Capítol 1:  L’Androide Somniador

Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.



No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.



De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.



Altra vegada em va dir l’androide, sempre m’ho recordava tots el dies, i sempre el mateix somni, una platja i una casa, en la soletat i al lluny de la ciutat.



Era una cosa molt estranya, no era normal que un androide somniara, però tot va començar a cobrar sentit quan en la televisió van parlar de la numerosa quantitat d’androides que van eixir defectuosos i estaven tornant.



Alguns companys em deien que ells ja havien tornat els seus androides, excepte el meu millor amic Carles, que al eixir del treball em va cridar per telèfon i em va dir que el seu android havia començat a sentir i a expressar emocions, inclòs li va dir que no ho tornara, que estaven reiniciant-los, és a dir que ja no tornarien a sentir mai.



En aquell moment em vaig acordar del meu androide Clara, que també havia començat a expressar alguna emoció. Vaig penjar i vaig anar tant ràpid com poguera a casa. Vaig obrir la porta, i ella estava observant la televisió amb total concentració, eren les notícies, que era ja quasi de nit. Estaven parlant d’això, tot el món estava parlant d’això, però hi van dir una cosa que em va sorprendre, obligaven a tornar a tots els androides que s’havien comprat, en eixe moment vaig mirar al meu androide i solament em va dir “per favor no”.

Ja havia pensat una solució per a tot açò, però no va ser fàcil,és mes estaven fent controls però tota la ciutat perquè alguns dels androides havien eixit al carrer per a fer protestes, les quals havien terminat amb tots els androides abatuts al carrer per la policia.



Que com van ser abatuts et preguntaràs, bé aquestos androides són controlats amb uns controls remots per certes situacions, com aquesta, ja que en qualsevol moment podrien tindré la intel.ligència suficient per a controlar el món. Una situació que cap ésser humà voldria que passara.



Per sort, que es donara aquesta situació sembla quasi un impossible, però la gent és molt conscient dels perills d'aquests androides, que tenen una intel.ligència equivalent a la d’una de les persones més intel.ligents del nostre planeta.



A hui dia, hi ha quasi més aparells tecnològics que persones, sembla preocupant no? A més, sabent que aquests aparells són anomenats aparells “intel.ligents”, pot ser que siga una forma de vendre més exemplar d’aquestos, o bé que si ho siguen realment, aquest adjectiu preocupa molt a gent que pensa que a un futur, nosaltres anem a ser la intel.ligència artificials de aquestes aparells.

Per exemple els androides, són anomenats IA (Intel.ligència Artificial), i són persones però artificials, per tant es pensa que poden ser capaços de viure d’una forma independent com ho fem nosaltres avui dia. A més, tenen la nostra forma, usen el mateix llenguatge, tenen cervell…

A manifestacions ocorrides anteriorment per part d’alguns androides amb sentiments, ja n’hi havien alguns que volen viure independentment dels éssers humans, situació que va preocupar i molt als propietaris d’aquestos aparells.



Fins als nostres dies, els androides semblen estar molt controlats però, i si n’encontren la manera de no ser abatuts per aquestos controls?







Capítol 2

Aquests controls remots eren perfectes, fins que els androides es van adonar que els estaven exterminant per això, llavors van buscar una manera d'intentar evitar-ho, i van trobar el xip que els controlava. Quan es van adonar d'això li ho van extraure perquè així no els pogueren controlar, però hi havia una cosa que no s'esperaven, els humans havien trobat una altra manera de fer-los mal, això era mitjançant una nova sèrie de androides que havien tret, amb unes grans millores respecte als anteriors, i l'únic objectiu pel qual els havien creats era per a exterminar als anteriors

androides.



Mentre tot això ocorria jo continuava tenint a mi androide Clara a casa, d'una manera o una altra vam poder evadir als investigadors durant un temps, però quan van revelar a aqueixa nova unitat de androides feta exclusivament per a buscar i a eliminar als anteriors em va entrar el pànic, vaig eixir al més prompte possible del treball i em vaig anar directe a una botiga de roba de dona, vaig comprar un parell de samarretes, un parell de pantalons i unes sabates. El dependent em va mirar rar en veure'm anar a comprar tanta roba de dona, però li vaig dir que era un regal, va ser el primer que se'm va passar pel cap.



Mentre tornava a casa em vaig adonar que la policia havia augmentat la seguretat en les carreteres i havia muntat diversos controls al llarg de la ciutat, però no em va semblar veure a ningú en l'antiga carretera que creuava la ciutat, però no volia traure encara cap conclusió precipitada, així que vaig tornar a casa.



En arribar el primer que vaig fer va ser guardar la roba en el vell armari que tenia a l'habitació de convidats i just després vaig anar a parlar amb Clara, li vaig comptar la situació i em vaig dir que estiguera preparada per a eixir en qualsevol moment. Aqueixa mateixa setmana cada vegada que anava i tornava del treball em fixava on estaven situats els controls i per on patrullava la policia.



La por que sentia era molt gran, estava molt preocupada perquè un altre androide de la nova sèrie m’assassinara, no volia morir, i molt menys a mans d’algú com jo, aleshores, després de molt de temps de pensament amagada a un lloc de la muntanya, al que m’agrada anar des de que soc lliure, se’m va ocórrer una molt bona idea, però també m'adono de la dificultat d’aquesta. La idea era ni mes ni menys, trobar un d’aquestos nous robots i poder estudiar-los detenidament, amb la finalitat de trobar la forma de desconfigurar-los, per que siguen igual que nosaltres.

Amb el pas del temps buscava la forma de posar aquesta idea en marxa, havia de ser tot perfecte, sinó jo moriré, i gran part dels que me’n van a ajudar també, aleshores a soles tenim una sola oportunitat, una i no més, que pot canviar el desenllaç de la humanitat.

Doncs després d’una llarga estona de pensament, arriba al meu cap una situació perfecta, era veritat que en hi necessitaria l’ajuda de molts com jo, perquè havien de ser valents i molt intel.ligents. Em pose mans a l’obra per trobar-ne uns 25 androides més, no hi anava a ser difícil, ja que se perfectament, on anen la majoria de robots com jo a amagar-se i passar un bon temps amb amics, quan arribe, trobe una imatge que em va deixar bocabadada, els havien exterminat a tots el que hi havien dins, en aquell moment vaig pensar que ací acababa tot, que jo anava a ser una més, però no podia quedar de braços plegats. Ràpidament tracte de reconèixer als meus amics o familiars si en havien.



Arribà un moment que vaig trobar un que em semblava familiar, me’n vaig apropar per vore-lo més a prop, no volia, però tingué que fer-lo per saber si en era algun conegut, a mesura que m’apropava anava reconeixent-lo a poc a poc, la situació era molt desagradable, vaig tindre que passar per damunt de molts robots desactivats i acabats, continue avançant fins que arriba un moment que em trobe al seu costat. Recorde perfectament el moment, també els pensaments, no em podia creure, no volia assimilar-lo estiguè abatuda, era…







 
TETE_IMPOTENTE | Inici: Ciutats de Fum
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]