L’altra, no tan esgarrifosa, me la va contar la mare d’una criatura i mitja. Al seu cinquè mes d’embaràs, de dues bessones, un fetus estrangulà l’altre. La mare, en lloc de plorar la mort d’una de les seves filles en potència (n’Antònia o na Maria), defensà l’acció de la suposada assassina: si ho ha fet és per una raó. Quina?, demanava la ginecòloga. La mare no podia respondre. Quan naixé, decidí posar-li Maria Antònia, ja que no pogueren saber quina hauria nascut abans. Na Maria o n’Antònia (no ho sabrem mai), la morta, vengué just darrere, encara amb el coll, poc desenvolupat, envoltat pel cordó de la viva (perquè alenava, no és que fos molt viva). Deixaren que la mare estàs dos mesos amb ella, després condemnaren la menuda, en un judici ràpid, a presó. Els padrins li regalaren, irònicament, un pijamet de ratlles i un gorret a conjunt. La fiscalia reclamava la seva mort, però per no agreujar la feina de la mare, que ja havia d’organitzar un enterrament (el cos encara era al dipòsit de cadàvers, ja que era la prova principal que incriminava l’acusada), decidiren commutar la condemna per la perpètua.

Ajudar-me? A decidir-me o a pegar-me un tir? Jo sabia que no volia ser mare, no, no ho volia. Les poques raons que em punyien la panxa i que no em deixaven defugir completament d’aquesta opció s’esfumaren quan vaig escoltar aquelles tèrboles històries. Primer, m’ho anunciaren com una decisió lliure. Després, com un mèrit. Finalment, com una obligació camuflada de recomanació. Se’t passarà l’arròs, em deien. Ha, ha. Si ja fa anys que l’arròs és incultivable en aquest planeta. Ara, en canvi, se sembren llavors d’autoodi, de submissió, d’obediència... El més trist de tot és que la gent se les menja a queixalades, sense mirar prim. La fam, la desesperació, venç la raó. Aquestes llavors no es desintegren dins el nostre organisme, s’infiltren dins la sang i s’estableixen al nostre cor. Allà, arrelen. Com més llavors menjam, més creix i s’enforteix. Les arrels s’endinsen per tot, la tija s’eixampla i comencen a sortir les primeres branques, primes i llargues. Floreix al gener, com l’ametller. No treu el fruit quan vol, no. Aquest és el problema per a ells, els jardiners. El fruit no surt sense el nostre consentiment, la nostra aprovació. No ens poden arrabassar part de nosaltres si no hi estam completament d’acord. Encara que ens reguin, ens podin i ens llevin les males herbes, no ens poden alterar el cor. Si ens hi negam, aquest petit arbre mor dins nostre. Després, evidentment, l’hem de parir. L’hem de parir com un infantó mort. Com na Maria o n’Antònia (no ho sabrem mai), envoltada pel cordó de la seva germana. Oh germana, la mala germana! La mare observà el part indiferentment, mateixa actitud que tenia el veí de l’espiera (ja s’està que ell no havia rebut una injecció epidural). Semblava que li treien una espina de roser de dins el dit. Es llepà, en un tres i no res, la gota de sang que li estava regalimant. Sí, aturà l’hemorràgia moral amb saliva. La boca encara té gust de sal. Tant de bo s’hagués clavat l’espina a la llengua! Tant de bo existís la flor romanial i poguéssim salvar la poca humanitat que ens queda. No es pot fer madurar a la força, no. No, no ens poden forçar. Forçant, les coses es rompen, com la nina que hem parlat abans.

Bé, millor deixar les males històries que no ens duen enlloc. Però, i si tot és una història mal contada? Una versió tan allunyada de la inicial que ja no pot ser considera la mateixa? Mutatis mutandis. Canviades les coses que han de ser canviades. Eren dos o tres ous de somera? Eren set o vuit dies dins el llit? A vegades, els detalls són insignificants i el més important és el rerefons, la moral que pretén ensenyar-nos. Tendim a tergiversar el que ens diuen, a engrandir i exagerar els fets. En Joanet vivia dins una gerra o simplement tenia moltes flors en remull? En Gustí volia ser lladre o un polític qualsevol? La història que ara et contaré me l’han explicada tantes vegades que me l’he arribada a creure. Ja és meva i, molt aviat, també teva. No t’ho puc demostrar amb res més que paraules i ella no t’ho pot contar, ja és morta. Hauràs de confiar en mi i creure’m o esqueixar els papers i tirar-los al foc. En qualsevol cas, hauràs d’actuar en conseqüència.