No m’estranya que hagin acabat tenint un nadó, tenen molt en comú. Amb tot i això, pareixen pols oposats." I bé, quins detalls importants pots treure d’aquesta història?"– Em va demanar la psicòloga.

Silenci.

Tinc molt per opinar, però res a dir. Finalment, vaig obrir la boca i vaig dir: "tots dos eren molt immadurs, no saben assumir les conseqüències dels seus errors, i li han donat més importància a la discussió que al, segurament mort, nadó."

Una vegada més, silenci.

"Ets molt observadora, oi?" Em va dir. Només vaig poder afirmar amb el cap.

La psicòloga va començar a contar-me la segona història. "Aquesta segona història començava a una guarderia. Allà, dos nins petits es quedaven mirant un cotxe vermell de joguina. El típic. Per altra banda, hi havia dues nines mirant fixament un puzle.

Les dues nines es varen apropar al puzle, com si fos una carrera. Van agafar la capsa al mateix temps, estirant cadascuna per un extrem. Ets molt lletja! Va cridar una de les nines. L'altra, enfadada, li va cridar: “tu ho ets mooooolt més! I encara duus bolquers, això és de bebè! “

Enrabiada, la nina li va estirar els cabells. L’altra es va posar a plorar, mentre intentava defensar-se d’alguna manera. Mentrestant, els nins es barallaven per al cotxe. Un es posa a plorar, i l’altre va aprofitar per agafar el cotxe."



"I bé, Jayden, quins detalls importants pots treure d’aquesta història?"– Em va demanar, una vegada més.

Vaig inspirar profundament. “En aquest cas, són nins petits, però ho podem agafar com a metàfora. Dit això, podríem veure als nins com si fossin la societat d’avui dia. No tenen molt de diferent. Uns manipulen, i els altres també, però són un poc més agressius i ho fan mitjançant qualque tipus de violència. Les joguines podrien ser interpretades com a objectes de valor o, doblers mateixos. Res canviaria. La societat està corrupta.”

La psicòloga em va mirar amb una cara de fascinada increïble. “Tens una visió del món molt… especial. Bé, això és tot per la sessió d’avui, la setmana que ve et vull fer unes proves i, per ara, t’hauré de pujar la dosi de duloxetina a dues pastilles cada matí.“

Silenci.

“Com a deures, vull que em facis una llista de la gent que et cau bé i la que et cau malament, i em diguis per què. Fins a la setmana que ve!”

I així, em vaig acomiadar de la psicòloga, almenys per aquesta setmana. No hi vull tornar, no m’agrada gens. M’estressa molt aquesta dona.