Obro els ulls. Durant els primers segons no sento res, un moment de benvinguda innocència, i llavors cada part del meu cos es desperta, cremant, com si cada múscul estigués submergit en lava. Primer són les cames, seguides de la pelvis i el tronc. Irònicament, els braços no semblen haver rebut cap desperfecte. Estic ajaguda al llit, m’hi devia haver portat anit en braços. Tremolo quan recordo el capvespre d’aquell divendres que semblava que res podria espatllar.



Esclar que m’equivocava. No cal més que una espurna per desencadenar la seva ira. El soroll de les claus a la porta em fa reaccionar, m’aixeco apressadament del llit i em tanco al lavabo, aturant-me davant del mirall. No faig bona pinta, tinc blaus pertot; cames, abdomen, fins i tot a les galtes. Normalment s’estalvia de pegar-me a la cara. Devia estar enfadat de debò.



Només recordo arribar a casa, havia sigut un bon dia d’investigació, havíem fet avenços importants en el cas Llisend. El Norman em va rebre com sempre, espatarrat al sofà, i vaig seure al seu costat. Vam començar una pel·lícula antiga, d’aquelles que només agraden als aficionats. Llavors, en Bruno em va trucar, estava emocionat, em va dir que se li havia acudit una nova pista, una possible connexió entre l’Elisenda Llisend i el nostre principal sospitós.



-Arya això podria ser la peça que ens faltava!

En Bruno és així, emocional, optimista i explosiu, d’aquells que encomana somriures i fa abraçades que curen l’ànima.

Vaig riure, i al cap de poc vaig penjar, vam quedar que ho discutiríem l’endemà havent dinat. Quan vaig tornar a entrar a la sala d’estar, el Norman s’estava dret, de braços creuats i amb cara de pocs amics. Jo ja sabia el que volia dir això, i vaig sospirar, resignada.

-Només parlavem de feina, amor.- Esperava que el meu to suau i despreocupat el calmés. Vaig intentar explicar-me més detalladament, però em va aturar amb un gest brusc de la mà.

-No m’interessa escoltar les teves excuses. Era aquell amiguet teu de la feina oi? El mateix que et va portar de festa sense mi o el meu permís, el mateix que t’abraça quan et veu pel carrer. És que estàs cega? No ho veus, que només et vol seduir?

Vaig arrufar les celles, però no m’hi volia discutir. En Bruno i jo som bons amics i treballem junts de detectius privats. Vaig pensar en com em sentiria jo si el Norman tingués una amiga així. Vaig canviar la meva expressió per una de culpa i tristesa, potser sí que me’n sentia una mica, de culpable. I trista.

-Ho sento Norman. Allò de la festa va ser una tonteria, ja ho saps, era l’aniversari de la Berta… No podia faltar-hi.- S’acosta amenaçadorament i observo els seus músculs tensats, si continuo així no acabaré bé.- Vull dir que, mai faria res sense…

Em va tallar, agafant-me el braç massa fort, em feia mal però no volia queixar-me, perquè només hagués aconseguit que m’agafés encara més fort. Em va conduir al menjador, i em va llançar al terra de pedrís. I la resta són records borrosos i sensacions desagradables.



Retorno al present, les seves passes pesades es dirigeixen cap a l’habitació. Potser hauria d’haver fingit estar dormint. De qualsevol manera, m’hi hauré d’enfrontar tard o d’hora, i aquesta tarda he quedat amb en Bruno. Així que m’armo de valor i deixo que obri la porta del lavabo sense oposar-m’hi. Entra i els seus ulls revisen l’escena a poc a poc. No hi ha cap rastre del Norman d’ahir i s’acosta a mi, acollint-me als seus braços. No diem res i jo noto les llàgrimes salades regalimant per les meves galtes fins als meus llavis. El Norman m’acaricia el cabell, els braços, l’esquena. Els mateixos llocs que van rebre els seus cops, ara reben les seves carícies. Finalment, s’aparta, però les seves mans resten sobre les meves espatlles.

-Ho sento molt.- Té els ulls plorosos i aparto la mirada, sentint-me culpable. Ell no en té cap culpa, d’estimar-me. Només ho fa a la seva manera.- Saps que mai et faria mal sense motiu Arya, però ho faig pel teu bé…

Abans que pugui respondre, m’abraça i decideixo no dir res més, no vull posar el dit a la llaga. Aprofito aquest moment de tendresa:

-Aquesta tarda he de treballar. Aniré a la central i…

-Hi serà el teu amiguet?- Noto l’amargor quan pronuncia l’última paraula.

-Sí… Norman, ja ho saps treballem junts i…

-D’acord. No arribis molt tard a casa.



Tot rastre d’afecte s’esfuma i surt del lavabo a pas ràpid, les seves últimes paraules floten a l’ambient, fredes com el gel. Quan entro a l’habitació ell ja ha marxat, i em vesteixo, contenta que sigui hivern, ja que l’uniforme d’estiu deixaria les meves cames i braços al descobert. I la cara… Bé, no hi ha res que una mica de maquillatge no pugui arreglar. Estic nerviosa, en Bruno realment semblava convençut del seu descobriment. Els minuts passen volant i abans que me n’adoni, estic conduint pels carrers plens d’una ciutat un dissabte de febrer a la tarda.

En Bruno em rep amb els braços oberts i de seguida em sento envoltada per la seva fragància única. Xerrem mentre ell em posa al dia dels aspectes més trivials de la investigació. Entrem a l’oficina i l’ambient adopta un aire més seriós, els dos sabem quant n’és d’important aquest cas. L’Elisenda Llisend no és només una adolescent desapareguda que hagi escapat de casa, sinó una noia més en la llarga llista de segrestos arreu del territori. Fins ara, cap ens havia portat tan lluny com l’Elisenda. Ella és la peça clau si volem arribar a descobrir qui està darrere de totes les desaparicions.



Així que sec davant del Bruno i ell comença a parlar, directe al gra.



-Ahir quan vas marxar, em vaig quedar una mica més a tancar l’oficina, i just quan estava arxivant el fitxer de l'Àlex Ruiz, em va cridar l’atenció una propietat seva que ningú havia mencionat abans. Era a la lletra petita de l’última pàgina, però tot i així, per si de cas, vaig obrir l’ordinador per a fer-hi una ullada.- Obre la pantalla del seu portàtil i l’encara cap a mi. S’hi pot veure una casa rural, segurament localitzada prop dels Pirineus o en algun lloc muntanyós. En Bruno verbalitza els meus pensaments.- Sembla el lloc perfecte per amagar-hi víctimes. Vaig estar investigant encara més, i pel que es veu, una veïna el va veure marxar del seu pis ahir a les deu en punt. No va tornar.



Em maleeixo a mi mateixa, tots dos sabíem que hauríem d’haver aplicat el protocol per a sospitosos, però vam tardar massa en anar al jutge. M’aixeco d’un salt i en Bruno m’imita, no cal més que una mirada còmplice per saber el que tots dos estem pensant.



Al cap d’una hora i mitja arribem a la casa rural del nostre sospitós i aparco el cotxe bruscament. Gairebé es pot dir que saltem fora de l’automòbil, pistoles en mà i ens posicionem un a cada costat de la porta d’entrada. Esperem un minut, intentant identificar qualsevol soroll que pugui provenir de dins, abans d’obrir la porta i entrar. Clavem l’esquena a la paret i pugem les pistoles, sincronitzant els nostres moviments. Miro al meu voltant, no sembla que ningú hagi estat aquí en molt de temps, els mobles estan coberts per una fina però visible capa de pols i l’olor de resclosit i humitat envaeix els meus narius. Ens movem a poc a poc, esquena contra esquena i recorrem tota la planta superior, sense èxit. Baixem i seguim el mateix procediment, fins que arribem a la cuina. Fa olor a menjar podrit, i inspiro el poc aire net que hi pugui haver en aquesta casa abans d’entrar a l’estància.



Ens quedem quiets, bocabadats davant l’escena que s’exhibeix davant nostre; l’Àlex Ruiz, penjat del sostre de l’atrotinada cuina, mort. Una nota descansa sobre el marbre i m’hi acosto alhora que en Bruno inspecciona el cos. Cap dels dos diu res, de cop l’atmosfera s’ha tornat encara més sinistre i espantosa. Se m’ericen tots els pèls del cos, m’agafo més fort de la pistola, com si fos l’única cosa que em mantingués dempeus. Obro la nota i la llegeixo, cada paraula esgarrifant-me més que l’anterior. Em giro cap a en Bruno que m’està mirant amb la mateixa expressió d’espant que dec tenir jo. S’acosta a mi i llegeix el tros de paper i jo observo el seu rostre detingudament. Arrufa les celles i prem els llavis, però no deixa de llegir. Quan aparta la mirada, sé que pensa el mateix que jo.



Un parell d’hores després, els dos tornem a seure l’un davant de l’altre a l’oficina en un silenci sepulcral. Decideixo trencar-lo, dient allò que portem rumiant des que hem llegit la nota de l’Àlex.



-Ara què farem?- Ens hem quedat sense pistes, i no podem investigar cap dels altres possibles segrestadors per falta de proves.



Realment hem arribat a un carrer sense sortida, just quan pensàvem que era la recta final. En Bruno es passa la mà pels cabells negres i rebufa, penstiu.



-Haurem d’estirar de tots els fils que tenim. No podem confiar en les paraules de l’Àlex. Assenteixo però no puc evitar la recança al recordar les últimes paraules escrites del nostre sospitós.- El que hauríem de fer ara és anar cadascú a casa i descansar. No podem pensar bé en aquestes condicions.



L’observo. Té els ulls verds enfonsats, no hi ha rastre de la brillantor que els decorava aquest migdia i la seva pell bruna ha perdut lluïssor, com si tot el seu cos reaccionés a aquesta desil·lusió. Jo dec tenir el mateix aspecte, sinó pitjor. Encara em pesen les extremitats dels cops d’ahir, i sento punxades de dolor a l’abdomen. Quan ens encaminem a la sortida l’abraço i ell no tarda en correspondre. És molt més alt que jo, descanso la galta contra el seu pit i ell m’estreny més fort contra si mateix, cosa que em fa apartar-me, el mal arreu del cos encenent-se altra vegada. En Bruno em qüestiona amb la mirada i abans que pugui apartar la cara m’agafa la barbeta, obligant-me a estar-me quieta. El maquillatge que m’he posat abans de venir s’ha difuminat i es poden veure capes de pell amoratada. No té temps de dir res més perquè el Norman irromp a la central i me n’aparto d’un salt. En Norman m’agafa de la mà sense dir-me res i li dedica una mirada plena de rencor. L’últim que veig abans de sortir de l’edifici són els ulls d’en Bruno. I en l’únic que puc pensar durant el viatge en cotxe és en la seva mirada i les paraules de l’Àlex Ruiz.



Confio en que la xafardera del 2n trucarà als investigadors i sereu vosaltres els que estareu llegint aquesta nota. No hi ha res que disfruti més que demostrar a la gent que jo tenia raó i ells no. Doncs això, que jo tenia raó. En cap moment hauria pogut segrestar ningú. Ara bé, ajudar… Això potser sí.

Per desgràcia, el destí me n’ha jugat una de bona i ara segurament em matarà. Així que moriré abans, per no donar-li la satisfacció de guanyar-me.

No puc dir-vos massa, tampoc és que sàpiga massa. Però us puc assegurar que aneu mal encaminats. Molt mal encaminats. No us vau equivocar de ple amb mi, això us ho concedeixo. Però la vostra investigació no anirà enlloc si seguiu així.

Potser el que hauríeu de fer seria mirar al vostre voltant… Molt a prop vostre.