«Ets un desgraciat.»

En James no va dir res. Es va limitar a mirar endavant, amb aquell posat estoic que tant irritava la Grace. Allà, assegut a la butaca vermella, feia més fàstic que pena. A la Grace, tot aquell cuento l’empipava profundament. Què s’havia cregut? Ella ja el va avisar. Ella ja ho sabia, des del principi, que tot allò que feia ell, que si la fotografia, que si els escrits, que si la pintura, que si… i jo què sé!, no el podia dur enlloc més que al carrer. Que ara li vingués a plorar només palesava el seu fracàs.

«M’has sentit?» Va repetir la Grace. «Ets un inútil. Ja t’ho vaig dir abans, i t’ho torno a dir ara; no serveixes per a res.»

Com abans, no va rebre resposta. Com abans, en James es va mantenir impassible, amb la mirada baixa i els ulls vidriosos, buits i insensibles. Realment, va pensar la Grace, la Lola havia fet bé de plantar-lo. Sort que havia tret la criatura del mig, que la pobra, amb onze anys, ja era conscient del que passava el seu voltant. No era necessari que creixés amb aquest… aquest… És que allò que tenia al davant no es podia considerar res. Ni home, ni res. Havia decaigut tant que ja no semblava ningú decent.

Se’l va quedar mirant. De fit a fit. No es podia creure en què s’havia convertit el seu fill. Va negar amb el cap i es va dirigir cap a la cuina. «Si ara et veiés el teu pare,» va murmurar, «li cauria la cara de vergonya.»

***



Ara que ho pensava, feia més de setze anys que havia tingut l’últim contacte amb el seu fill. No recordava ben bé la conversa —o, més aviat, monòleg— que havien tingut. El que sí que recordava era marxar un moment a la cuina i tornar per trobar la butaca buida. En James s’havia esfumat, i ella tampoc l’havia perseguit. I l’última vegada que n’havia sentit a parlar havia estat a la trucada de feia dues nits. La trucada.

La Grace es va incorporar. Havia dormit especialment bé, cosa estranya en els últims quatre anys. Immòbil, asseguda al llit amb les cames penjant i les puntes dels dits acariciant lleument el terra fred, va escoltar el pis vacu. Tot i viure a Barcelona, era un pis enorme. Hauria pogut perfectament ser una casa unifamiliar enmig d’un prat o d’un poble deixat de la mà de Déu perdut entre muntanyes. Certament, el paisatge seria infinitament més bonic.

En els seus dies d’or el pis havia estat esplèndid. Música suau sonant a tothora, canalla rient, adults parlant i brindant. Per part seva, la Grace pràcticament no tenia família, i la poca que tenia vivia a Anglaterra. Així, quan va morir el seu home, el seu estimat Josep, de mica en mica tot s’havia anat buidant. Els cosins havien deixat de venir, els nens s’havien fet grans i la Grace s’havia quedat bastant sola. Ara el pis tan sols era una trista ombra del que havia estat.

El silenci era eixordador. I encara ho havia estat més quan en James i ella van tenir l’enganxada més forta que havien tingut mai (arran de la feina d’ell, considerada poc digna per ella) i el seu fill havia marxat. No. No havia marxat. El descregut d’en James l’havia abandonat. Quan sabia per tot el que estava passant. Quan sabia com de sola se sentia.

En aquella època en James ja havia conegut la Lola, i nou mesos després de marxar tornava amb un nadó bufó als braços i li presentava la seva neta, l’Aina. I en quina nena s’havia convertit! Un amor. La nineta dels ulls de tothom. La nineta de la Grace.

La Grace va sortir del seu somieig i va esbufegar mentre es treia la manta del damunt i finalment tocava amb tota la planta del peu el gèlid terra de marbre. Hora de preparar-se, va pensar. Tenia el vestit negre penjat de l’armari. L’última vegada que l’havia utilitzat havia estat pel funeral d’una amiga de l’associació d’avis del barri, feia sis o set anys. Va fer-se una nota mental d’engalanar-se amb les antigues joies de la família, sense pensar que, amb seixanta-set anys, la memòria li començava a fallar i que sense les coses a la vista se n’oblidava completament. Més tard, quan entrés a l’església, hi pensaria, però tampoc no se n’arribaria a penedir mai.



***



«Àvia?»

«No passa res, bonica.» La Grace va entrar a la sala on una nena de nou anys, de cabell castany fosc recollit en una cueta, dibuixava en una llibreta de colors. En James i la Lola s’estaven escridassant al menjador. «Què dibuixes?»

«Mira.» L’Aina li va ensenyar el dibuix, amb la mirada nerviosa pels crits de fons. Era un dibuix maquíssim. L’Aina s’havia dibuixat a si mateixa al bell mig del paper, agafada de la mà de la Lola, a la dreta, i d’en James, a l’esquerra. Alhora, la Grace li agafava la mà al James, i els pares de la Lola li agafaven a ella. «És preciós. Per a qui és?»

«El vols, àvia?» L’Aina va agafar un retolador de color lila i per sobre de tots ells va escriure PER A LA MILLOR ÀVIA DEL MÓN. T’ESTIMO, ÀVIA GRACE.

«Ostres Aina. Moltes gràcies, tresor. Me’l signaràs?» I mentre la nena signava es va adonar que tothom tenia boca excepte en James. «I el teu pare, que no té boca com els altres?»

«Ai. Era el que anava a fer.» L’Aina va tapar el retolador i va agafar un llapis de fusta de color vermell. A continuació, va dibuixar una boca en forma de “U” al revés a la cara d’en James. Ara tothom tenia boca, però només una no reia.



***



Li havia costat cordar-se la cremallera, sobretot perquè era a l’esquena i no hi arribava, però també perquè amb els anys s’havia arrodonit. Es va mirar al mirall. El vestit no li quedava tan bé com anys enrere, però li era bastant igual. A ningú li importaria. Tampoc esperava que hi hagués gaire gent.

La Lola segur que no hi anava. Almenys la Grace, si fos ella, no hi aniria. En canvi, l’Aina… no ho sabia. No estava gaire segura de trobar-la al funeral. Però feia molt que no es veien, i a la Grace li faria il·lusió. Guardava tot el que podia de l’Aina. Des del primer collaret a l’últim dibuix, un de tota la família agafant-se de les mans al voltant de la nena, que l’Aina li havia regalat una de les últimes vegades que havia anat a casa seva amb en James i la Lola, poc abans que es divorciessin i en James li anés a plorar al pis.

Es va tornar a emmirallar. Així, tota de negra, semblava una altra persona. Feia temps que no es vestia tan elegant. Últimament, gairebé no sortia ni de casa. La camisola, la bata i les sabatilles eren massa còmodes per treure-se-les cada dia. Va mirar-se als ulls. Eren d’un color marró avellana, però havien estat molt més bonics de jove. Ara les arrugues del voltant minimitzaven l’efecte de cafè acabat de fer que tant li havia agradat al Josep.

Es va aplicar el perfum i una mica de maquillatge. També es va recollir els cabells blancs de setí en un monyo baix. No semblava ella. No semblava la Grace. Va obrir l’armari per buscar la jaqueta de llana negra, a joc amb el vestit, però no la va trobar. Tot i que començava a fer-se tard, no li va donar gaire importància. Era un petit contratemps que segur que resolia en un tancar i obrir d’ulls.La Grace, perfumada i vestida, va donar un cop d’ull al rellotge i va decidir que el funeral podia esperar. Que ella no sortia de casa sense la seva jaqueta. Que ella havia esperat molt de temps el seu fill, i que a ell, estirat al taüt, no li venia d’una hora.



***



Estaven servint les copes de vi blanc i acabant de repartir les cartes del pòquer quan va sonar el telèfon.

«Graaace! Truqueen!» La Josefina va cridar des del menjador, i la Grace, que ja havia sentit el telèfon però tenia la intenció d’ignorar-lo, va sortir de la cuina.

«Segur que són de Telefònica. Són uns pesats.»

«Sí, noia. A mi tampoc em paren de telefonar.» Va remugar l’Àngels mentre acabava d’organitzar-ho tot sobre la taula de fusta envernissada. “L’altre dia els vaig respondre que a mi no em truquessin més. Que n’estava fins al capdamunt, de les seves ximpleries».

«A la meva cosina segona,» va posar-hi cullerada l’Antònia, «que ara volta els setanta, la van ben enganyar l’altre dia. Coi d’entabanadors! Es pensen que perquè siguem grans es poden aprofitar de nosaltres.»

El telèfon va parar de sonar.

«Bé, xiques.» L’Àngels va aplaudir a l’aire. «Ja està tot llest. Comencem.»

Mentre totes les àvies seien a taula, va tornar a sonar la melodia del telèfon. Es va alçar de seguida un cor de malediccions en contra els tècnics impertinents, i la Grace, mentre se li escapava el riure per sota el nas, es va aixecar i va despenjar el telèfon.

«Sí?»

«És vostè la senyora Grace Williams?» Un home.

«Sí.» Va dir bruscament. «Si són de Telefònica ja no cal que truquin més. Esborrin el contacte de la seva llista, m’ha sentit?»

«Senyora Williams,” va dir l’home, «Truco des de la fundació Arrels.»

Allò va estranyar a la Grace. La fundació Arrels? Segur que allò no existia. Va considerar l’opció de penjar, però tenia ganes de brega. Que pesats!

«I es pot saber com té vostè el meu número de telèfon? No deu ser un d’aquests entabanadors que només busquen diners, oi?»

«Què diu, vostè, ara!» Va dir l’home. «Li trucàvem per comunicar-li que el seu fill, en James Gil Williams, ha mort avui al matí a l’hospital Clínic.»

La Grace va emmudir.

«Senyora Williams?» Va preguntar l’home. Silenci. «Senyora Williams?»

La Grace va tornar en si. Amb un refiló de veu va dir «Digui?»

«Em sap greu la seva pèrdua. El funeral serà demà-passat a les deu del matí. Al cementiri de Montjuïc. Els tràmits ja s’han fet.»

«Vostè qui ha dit que és?» Va preguntar desconfiada.

«Soc el coordinador de la fundació Arrels, em dic Joan Torres.» Va respondre l’home. «El seu fill porta gairebé dues dècades amb nosaltres. La senyoreta Gil va proporcionar el seu telèfon de contacte.»

«L’Aina?»

«Sí. La seva neta…» La Grace va penjar.

«Grace?» Va alçar la mirada cap a les àvies de la taula. «Tot bé?»

Va sacsejar el cap, parpellejant, com si es despertés. «Sí, sí.» Va dir, mentre seia altra vegada. Després ja trucaria a l’Aina perquè li ho confirmés. Segur que era mentida. «Juguem.»

Quan va tornar a sonar el telèfon en va fer cas omís.



***

La cerca del jersei de llana havia estat més llarga del que s’esperava, però què hi faria. Va mirar el rellotge. La cerimònia començava al cap de sis minuts. Va agafar un taxi, sabent que, fes el que fes, arribaria tard.

Després d’acabar la partida de cartes, les altres se n’havien anat i la Grace s’havia quedat sola. En acabar de recollir les copes i les cartes s’havia assegut al sofà, prop del reposabraços, i s’havia quedat mirant intensament la tauleta on hi havia el telèfon fix de casa, com si fos la seva neta, i no pas ella, la que li havia de trucar.

Al final ho havia fet.

I l’Aina li havia confirmat la mort d’en James, entre llàgrimes. Era l’única cosa que no havia entès la Grace. Que l’Aina plorés. Li havia resultat estrany que, després de tant de temps sense veure el seu pare, es dignés a vessar cap llàgrima per aquell miserable.

Còmodament asseguda al darrere del cotxe, la Grace mirava el paisatge gris de Barcelona com si no estigués anant cap al funeral del seu fill. Segur que, sent l’única que hi assistia, l’havien retardat.