CAPÍTOL 1: MANS A L’OBRA

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.

Va tornar a observar l’escena. Aclucà els ulls mirant el llibre, mirant el cos, d’un a l’altre. No era que aquest no estava en una posició estranyament familiar? Inquietantment familiar dins del món de l’art. 'L’assassinat entès com una de les belles arts…' Cap bellesa inspirava aquella escena on, un detall tan simple com la mà esquerra al pit, subjectant l’obra d’en Thomas de Quincey, li feia seguir mirant el cos. Gitat com estava, tenia el cap vinclat cap a l’esquerra. En canvi, lluny de tindre el braç dret estirat com aquells cossos que mostren les pel·lícules, aquest reposava a pocs centímetres de les seves parts íntimes, sobre els seus engonals, arrugant els pantalons amb el pes de la mà. Finalment, les cames estaven col·locades en una posició de contraposto un poc forçada. Açò el va portar, immediatament, a pensar en el quadre d’El naixement de Venus. I és que a l’altra banda del cos estaven reballades les seves pertinences com si de les flors que acompanyen Venus es tractaren. L’inspector Tena va restar palplantat al lloc, gelat i blanc. Què significava tot allò?

Al seu voltant veia diferents funcionaris fer la seva feina sense demostrar cap tipus de marca d’impacte al rostre. Una mort més, pensarien; segurament. Feina. Al cap i a la fi, ja estaven acostumats i mentalitzats del que és treballar allà, al món dels crims. Però Tena no podia pensar solament que era un cas més a resoldre.
Allà on estava dempeus, es palpava tota la commoció i la morbositat que un assassinat podia crear en la gent, amuntegada al límit de la cinta policial, situada a uns escassos trenta metres. Trenta metres on, qui bé es sabia l’escena, observava tranquil a l’inspector gratar-se la part posterior del cap. A Tena se li veia amb una calma controlada pels anys de professió però encara així, qui l’havia estat vigilant de prop durant un temps, podia adonar-se de la inquietud als seus gestos.
Al cap de l’inspector no paraven de sorgir preguntes que havia de desxifrar per poder fer alguna passa. Quina relació té el llibre amb la representació de l’obra amb en Guillem? Era una mera casualitat que la víctima pertanyés al món cultural? Per què “El naixement de la Venus”?

No era un robatori; no li faltaven objectes personals; no li faltava res que no fora la vida.

Va donar ordre per buscar informació relacionada amb en Guillem; on se’l va veure per última vegada, quina relació tenia amb la seva família, quina relació tenia amb la gent de la seva feina, amistats i quina era la coartada de tots aquests… En fi, tots aquests procediments que demanen l’admiració de tothom quan tot surt bé.

Una vegada donades totes les ordres va creuar la cinta custodiada per dos policies. La multitud se li feia pesada en un passat, en canvi, en diversos casos anteriors, va començar a aprendre a observar-la: i si l’assassí havia comès l’errada de tornar al lloc que havia deixat enrere tot just unes hores? Qui sap. Tal vegada veiés algú amb els ulls brillants, algú sospitós… Travessava amb la mirada a qualsevol que se li creués. Realment tots els que hi havia allà expectants ben bé podien ser els causants de la mort d’aquell periodista, que visitaven el lloc del crim per delectar-se amb el desordre causat. Qui sap. Fins i tot, les persones que no semblaven autores d'un crim podrien haver-lo comès. Però no era sa embrancar-se en aquells pensaments, dins d’una ciutat completa, quins ulls eren els culpables? Els ulls blaus d’aquell home amb barret? O aquells verds que ja no el miraven? Passava amb el seu fill una mare amb pressa perquè aquest no veiés res de l’escena entre les cames dels adults; uns adolescents suficientment curiosos i barruts per a preguntar al personal què havia passat; un escombriaire mirant a terra, cara de cansat i espatlles caigudes; dos xicones joves amb la preocupació pintada a la cara; molta gent que el mirava… en fi, qui sap. I ben clar estava, que l’assassí ja se l’havia mirat de dalt a baix més d’una vegada.

Després de creuar aquest mar d’ulls, es va dirigir a la comissaria. No va trigar a posar-se mans a l’obra.