Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.

No fa falta dir que no estava res orgullós d'aqueix llibre, preferiria no haver-ho publicat mai, ara mateix em trobava sense motivacions ni aspiracions, amb problemes de divorci i un gran deute però el que no sabia era que això prompte anava a canviar.

Vaig arribar al meu apartament nou a Barcelona, no era un lloc molt ampli, tenia la cuina, el llit i el saló a la mateixa habitació i a penes cabia el bany però era tot el que em podia permetre i no estava tan malament. La mare del meu fill s'havia quedat amb la casa i per descomptat amb la custòdia del nostre fill (això estava pendent de judici), ultimament mai estava per casa, ella deia que tènia molta feina però aqueixa excusa se li va acabar quan una vesprada la seua empresa va trucar al telèfon comunicant que estava acomiadada ja que portava diversos dies sense anar, quan vaig escoltar això el primer que vaig pensar va ser que tenia un amant, quan va arribar a casa vam tindre una gran discussió a la qual ella només va posar excuses, al final arribarem a la conclusió de que ja portàvem molts anys discutint i només parlant quan es tractava del nostre fill, mesos més tard ens vam divorciar, un dia li vaig trobar un collaret a la bossa el qual no havia vist mai, em va dir que era de la seua mare però un collaret com aqueix era impossible que fora d'algú de la família.

Després de dutxar-me vaig decidir demanar una pizza del restaurant que hi havia al costat del meu apartament, mentre esperava que me´l portaren vaig posar la tele i vaig vore que estaven donant la notícia de la defunció de Dora Bonnín, van explicar que va morir a causa d'una intoxicació però que tot era molt confús, van dir que hi havia una investigació pendent i fins i tot van arribar a insinuar que algú podria haver-la matat, això em va deixar desconcertat pel fet que Dora era una actriu meravellosa a part de feminista i revolucionària, qui voldria desfer-se d'ella? Per a quan em vaig fer aqueixa pregunta va sonar el timbre, la meua pizza havia arribat.

Al matí següent em vaig alçar disposat a buscar un treball ja que no podia quedar-me assegut fins que les idees per a un nou llibre sorgiren, em vaig passar per oficines, restaurants i fins i tot parcs d'atraccions deixant el meu currículum, necessitava un treball ja, vaig fer una pausa per a menjar i vaig continuar, a les huit de la nit ja havia acabat i vaig decidir anar-me a un bar, mentre estava a la barra vaig sentir a una parella parlar sobre la mort de Dora, el comentari que més efecte va causar en mí va ser el que va dir la xica, "em sembla molt estrany que s'hagen adonat que falten les seues joies ara que ja no està", al escoltar això no em va quedar més remei que preguntar i amb molta educació li vaig preguntar sobre el tema, em va contar que hui s'havia donat a conéixer la suposada falta d'aquestes joies les quals portaven desaparegudes mesos, òbviament em va semblar estrany que això no es donara a conéixer al moment al qual es va saber però no li vaig donar més voltes.

Em vaig anar a casa i vaig cridar al meu fill Pol, li vaig preguntar pel seu dia i em va dir tot el que havia fet al col·legi, també em va dir que em trobava a faltar i que volia veure'm, jo a això li vaig respondre que prompte em veuria, a continuació, la meua exdona es va posar al telèfon i em va dir que fins que no trobara treball i poguera pagar els meus deutes no ho veuria, vaig intentar convéncer-la de totes les maneres possibles però abans que poguera negociar em va penjar, hui dia seguisc sense saber com vaig aguantar tant amb aqueixa dona.

Vaig arribar a casa i sort va ser la meua perquè em quedava pizza d'ahir, la vaig calfar i a continuació em vaig posar a veure les notícies, estaven parlant sobre el cas de Dora i la veritat no em va sorprendre en absolut, es tiraran parlant d'aquest cas mesos, quan vaig acabar em vaig ficar al sofà i quan m'estava quedant dormint vaig veure una cosa que em va despertar, la imatge d'una joia desapareguda, un collaret preciós amb maragdes el qual jo havia vist abans.