Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P. Home Vell: Jordi.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...



T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.



T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: Sí, estic bé.



T: Segura?

S: Sí sí, m’he pesat i supero els 40 kg.



T: Anem a comprovar-ho

S:No, no cal. Ja t’he dit que estic bé.

T: Molt bé, però s’ha de comprovar. Au va!

S: Què passa Robert? No et refies de mi?

T: És clar! Però ho he de comprovar per llei i posar-ho al teu informe. He de fer la meva feina correctament.

...

T: Per què estàs nerviosa? Si m’has dit que estàs bé i superes els 40 kg no hi ha cap problema que ho comprovem o sí?

S: No, no és això. Perdona, Robert. Puc anar al bany?

T: Sí, és clar, però no triguis que la visita acaba d’aquí 15 minuts.

S: Sí, sí, seré ràpida.

Passen els minuts i la Marta no apareix. Per això Robert decideix anar al bany i veure què ha passat.

T: Marta, et trobes bé?

S: Sí, sí ja estic.

En sortir la Marta del bany, Robert s’adona de l’olor de vòmit que fa la Marta i li demana el perquè.

T: Marta…

S: Ai Robert, deixa’m fer, que sí, que estic bé.

T: Em penses dir la veritat algun dia? Ja que em preocupo per tu…

S:El que passa és que...



La Marta de sobte es desmaia.

...



Quan per fi es desperta no sap on es troba. En adonar-se que és a l’hospital el primer que fa és aixecar-se de la llitera per anar a abraçar la seva mare. Però la mare segueix plorant i no li fa cas, com si no hi fos. La Marta no entén per què la mare no li fa cas i la crida, la toca, però ella segueix com si res.

Llavors la Marta torna a l’habitació i veu que segueix estant estirada a la llitera, no entén per què ella està dreta dins l’habitació i en aquest moment es comença a preocupar. Just després decideix anar al bany a mirar-se al mirall, però no s’hi veu reflectida i encara es preocupa més del que ja ho estava.

Es passa els dies plorant veient com els seus familiars ploren per ella i mentrestant no pot fer res perquè el cos que està estirat a la llitera no es desperta i ella tampoc pot accedir-hi.

Cansada d’estar en aquesta situació i sense fer res comença a investigar per l’hospital per veure si troba a algú igual que ella.

Recorre tot l’hospital de dalt a baix sense trobar res que li cridi l’atenció ni ningú que la pugui ajudar. Desesperada i sense forces per cercar més surt al carrer perquè li doni un poc l’aire. Decideix asseure’s a un banc de llenya a prop de la porta principal de l’hospital. Al cap d’una estona un home vell s’asseu al seu costat i ell li demana per què està tan trista. Al cap d’una estona de parlar amb l’home, la Marta ja sap que es troba en la mateixa situació i és la primera persona amb la qual es pot relacionar.

S: Ostres! Però si puc parlar amb tu! Ets com jo! Com has arribat aquí?

…

S: Per què rius?

HV: Ai perdona, jo ja hi estic acostumat!

S: Què?

HV: Doncs que jo això de sortir del meu cos i tornar-hi ho he viscut molt.



S: Què vols dir?

HV: A veure, jo realment sóc aquí perquè vull. És clar que quan surto del meu cos no ho trio, però tornar-hi sí que puc. He estat molts d’anys amb malalties greus, estant en coma molt de temps i ja tinc una edat i no vull tornar més.



S:Què vols dir? Com ho puc fer?

HV: Has de creure, sentir, que vols viure. Independentment de la malaltia que patesquis l’has d’aconseguir superar.



S: Però jo no pateixo cap malaltia.



HV: Ah no? Llavors explica’m per què ets aquí...



S: Jo l’únic que recordo és vomitar i caure al terra. Després em vaig despertar d’aquesta forma, igual que tu.

HV: T’entenc, jo el principi em sentia igual. A causa de la meva malaltia em desmaiava i entrava en coma sovint. Llavors el meu cos romania allà a la llitera, però la meva ànima a fora, com tu i jo ara mateix. Em vaig adonar que si volia tornar a viure, si volia tornar al meu cos era perquè volia superar la malaltia, lluitar. Per tant, fins que tu de debò no vulguis curar-te, no podras tornar.

S: El meu problema, però, és que no sé quina malaltia patesc.

HV: Jo només mirant-te ja la sé...



S: Si...? Quina?

HV: Jo el que intuesc és que tu pateixes anorèxia.