Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.



T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...



T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.



T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



T: I saps quant peses aquesta setmana?

Marta sabia perfectament el que això implicaria. Es sentia frustrada, estava cansada de repetir-li a tothom que ella menjava fins atipar. Ningú la creia, ni tan sols el seus pares, per això era que la portaven a un terapeuta. El seu cas era molt estrany, a la seva primera visita el doctor Robert li va dir que tenia un cas d’ anorèxia lleu, i que es tindria que tractar si no volien que arribés a algun trastorn més greu. Na Marta s’ho prenia a ximpleria, ella menjava com qualsevol altra persona, i molt menys vomitava just després.

Quan el doctor li va dir que pesava menys que una noia de deu anys, na Marta va assentir amb el cap mirant a terra i va sortir fora de la sala.



A la porta de la consulta, la mare de na Marta estava amb les maletes preparades per a ella. La seva mare ja sabia com acabaria la visita al seu terapeuta. Només sortir, varen posar les maletes al maleter. Seguidament, van pujar les dues al cotxe, on al volant estava el seu pare, i varen començar el seu trajecte cap al centre de cuidats psicològics.

El centre no era com se l'imaginava, és a dir, estava molt apartat de la ciutat, però l'edifici era modern amb aquelles finestres que per fora eren miralls, però des de dins es podia veure l’exterior. No li semblava un lloc totalment terrorífic per passar els següents dos mesos, tot i que tampoc li agradava estar sense cap comunicació amb els seus amics. A l'entrar l'esperava la doctora Carbonell, una dona vestida de bata blava amb un porta-retalls baix el braç, la qual la conduiria a l'oficina del cap d'infermeria per fer el registre i ensenyar-li les instal·lacions. Quan la doctora va veure als pares de na Marta, el primer que va fer, ansiosament, va ser dir-l'ós que s'haurien d'acomiadar allà mateix, just a l'entrada. Es veu que aquell lloc era "anti-pares" o alguna cosa així. Però a la jove no li va molestar en absolut. Na Marta va fer-li un petó al pare i seguidament es va apropar a la seva dona, ella es va donar unes passes fins arribar a estar a l’altura de a la seva filla per abraçar-la i xiuxiuejar-li a l’orella: tot sortirà bé, serà tot molt ràpid, dins d’unes setmanes estaràs amb nosaltres curada.

La doctora Carbonell i ella van quedar-se soles a l’entrada, una gran i lluminosa entrada. La doctora va començar a caminar amb pas accelerat i ella va seguir-la. L’oficina del cap d’infermeria es trobava al fons de l’edifici, abans d’arribar varen passar pel davant d’algunes habitacions amb pacients, tots molt prims, però no feien mala cara, semblava un bon lloc. Van arribar a l’oficina on havia un home de mitjana edat assegut a un escriptori, dalt la taula tenia munts d'informes dels diferents pacients. Va treure un parell de fulls grapats dels calaixos que tenia darrera la taula i els va col·locar davant seu.

— Bon dia Marta, pots prendre seient. — tenia la veu grau, amb un to que fins i tot semblava intimidant.



La doctora Carbonell va sortir sense dir paraula.

— El terapeuta Robert va avisar-me de la teva visita. Espero que la teva estada aquí sigui agradable i de gran ajuda. El que volem arribar a aconseguir només és que augmentis de pes en poques setmanes. Dins uns minuts Carbonell tornarà per acompanyar-te a la teva habitació, però abans m’has de contestar una sèrie de preguntes per fer el registre.



— Val.



El director, Felip Brical, va omplir el formulari i va fer-li saber les normes del centre. Després de mitja hora, a la una de la tarda varen finalitzar la reunió. La Marta va sortir amb uns pantalons de xandall blaus i una samarreta gris, la seva roba, que probablement no tornaria a veure, va quedar-se a l’oficina.

La doctora li esperava fora i abans de partir va advertir que els primers dies podien ser durs, sobretot amb l'alimentació, així que li aconsellava descansar. Després de passar l'entrada, van baixar unes escales on es varen obrir dues portes automàtiques davant seva, i es van encaminar cap al passadís. Estava decorat amb cartells motivadors de tot tipus, i un paper pintat de núvols blancs. Tres portes després a l'esquerra, Carbonell va treure una targeta electromagnètica que va obrir de seguida la porta de l'habitació. Quan Marta va passar el llindar de la porta, Carbonell va tancar amb un cop i va marxar, sense dir res més.



Ja era de nit quan un metge es va endinsar a l'habitació, i l'únic que es veia era la seva ombra contrastada amb la llum tènue de passadís. Com que la noia encara no havia conciliat la son, es va sobresaltar quan el va veure allà plantat. L'home va encendre la llum ràpidament, i la Marta li va semblar que li explotaven els ulls per la resplendor.



— Perdona’m si t'he despertat, m'han dit que hi havia una nouvinguda per portar-li el sopar, encara que crec que és una mica tard.—va dir el noi, que ara a plena llum, semblava d'uns trenta anys.



— No hi fa res, de tota manera no podia adormir-me.



El noi li va deixar la safata a la tauleta que hi havia davant del llit, on hi havia un llum petit i un got d’aigua. Just quan anava a tancar la porta per anar-se’n, la Marta li va dir:

—Creus que faria res si sortís un moment per prendre l’aire?

— És clar que no, però primer, tens que acabar-te tot el sopar.— li va respondre amb un somriure fingit.



— Com? — el va mirar estranyada, no tenia cap gana.



— Es nota que ets nova per aquí. No sortiràs de l’habitació fins que no t’ho mengis tot. — va tancar la porta amb clau finalment, mentre deixava anar una rialleta.