Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

Aquest paràgraf sintetitza la convivència malaltissa entre la Mar i Cel amb el seu exmarit, que es feia dir black Jack. Era l'indubtable antagonista de la història de la seva miserable vida. Una vida en què la parella anava i venia com un pèndol. La Mar i Cel anava a treballar cada matí a l'editorial, mentre el black Jack dormia. Però aquest home era un animal nocturn, d'aquells que s'embriaguen i van al casino; que fan malbé la seva fortuna i el fetge. Matant així dos pardals d'un tir. En aquesta caòtica relació, simultàniament un s'aixecava del llit, mentre l'altre s'hi tombava. Malauradament, tot i coincidir poc, es veien. Tan si volien com si no. I, respecte de la totalitat del dia, eren els dos moments més efímers. Però, pel que es dedueix per part de Mar i Cel, eren els més traumàtics.

Era un clàssic, per exemple, que black Jack obrís ebri la porta de l'habitació matrimonial cridant: Ja sóc a casa, nena! Apa, tanca les persianes i obre les cames. I aquesta escena succeïa encara en el millor dels casos. Si arribava enrabiat per motius que la seva esposa desconeixia, o bé la insultava o bé la malmirava. Ningú sabria dir què era més esgarrifós. Podria comparar-se amb la recreació aterridora d'un duel a l'estil del Llunyà Oest. Entre dues persones que presumptament s'estimen. Dos coneguts que tan de bo únicament tinguessin l'oblit en comú. Perquè el seu espòs vivia el matrimoni de dues maneres: empinant el colze cap endavant per beure, o bé cap endarrere per pegar la dona a qui havia estimat.

No són més que minúscules hostilitats matrimonials, es deia a ella mateixa. El problema era que, aglutinades, es feien insostenibles. Aquestes van convertir-se en l'aliment dels seus malsons. I també en el motiu de la vermellor dels seus ulls, que demanaven ajuda desesperadament.

Per altra banda, sembla mentida que els inicis de la seva relació fossin tan contraris als fets que van arribar a patir. La Mar i Cel durant el mes de març del 2007 va visitar el barri Harlem, de Manhattan. Va invertir els guanys de l'anterior any de feina, que havia estat força dur, en un viatge espiritual. En què volia redreçar una relativament insignificant desviació que havia sofert la seva vida. Allí va assistir a una Missa de Gospel. I es va interessar per un integrant del cor negre de l'Església. Va presentar-se amb el nom de black Jack. La Mar i Cel va deixar escapar una rialla en sentir l'adjectiu que s'havia atribuït al noi. Li sonava més amistós que racista. Van anar coneixent-se. Es complementaven. La Mar i Cel va trobar en els ulls d'aquell jove l'estabilitat que li mancava en aquells moments. I el black Jack simplement es va enamorar.

Mig any després, concretament el setembre d'aquell mateix any, van casar-se. I van anar a viure a casa de la Mar i Cel, a la ciutat de Tortosa. Aquest fet marcaria per sempre ambdós esdevenirs. Van descobrir facetes l'un de l'altre que els van caure com una punyalada al pit. Els secrets es van destapar i l'ira, al seu torn, va començar a envair l'habitatge i qualsevol esperança de felicitat.

La Mar i Cel mai s'hauria imaginat que el seu espòs s'anomenés Martin. Ni que black Jack fos el sobrenom pel qual se'l coneixia i que evidenciava la seva addicció al joc. Però Martin tampoc haguera pogut imaginar mai la influència decisiva i pressió que la societat va exercir sobre la seva muller. Havia estat capaç de fingir amor, mantenir relacions sexuals i fins i tot de casar-se amb un home; tot i la seva condició sexual lèsbica.

Tots aquests ingredients, en mesclar-se, van produir una explosió. Devastadora i silenciosa. Que només ells, ferits de guerra, havien conegut i callat.

Un dia qualsevol, inestable i lúgubre, el Martin no va tornar més a casa. Sense donar explicacions. Realment no les necessitava. En part es sentia alleugerida. Aquella mateixa tarda, els mossos d'esquadra van interrompre la incertesa. Van enviar el Martin cap a la presó i la Mar i Cel cap al psiquiatre.

Aquesta és la història que va fer perdre el seny a la Mar i Cel. I és també el discurs que ella mateixa va explicant a cada psiquiatre que visita. Ja fa anys que sembla deambular de consulta en consulta. Sembrant les seves penes. Sense recol·lectar consol, i molt menys, una cura.

Aquell matí de Sant Josep havia de visitar una nova psiquiatra. Les noves circumstàncies acostumen a resultar reconfortants, esperançadores. Però a ella, que tenia els ànims per terra, ja res l'entusiasmava. Es sentia com una rata de laboratori. Utilitzada únicament per ser medicada sense cap finalitat. Ja que cap fàrmac podia arrabassar-li la tristesa que l'anava degradant.

Va aixecar-se amb prou temps per esmorzar tranquil·lament. Després de l'àpat es va dedicar a pelar una poma Golden, una de les quals va comprar rebaixades al supermercat de la cantonada. Tenia un aspecte encisador. Qualsevol que l'hagués vista hauria pensat que l'havia collida del Jardí de les Hespèrides. Contemplava, distreta, la lluentor que desprenia la pell d'aquesta en topar amb el llum potent de la cuina. Sobtosament, va pestanyejar molt seguit, com per deixar de banda l'estat hipnòtic en què es trobava i aterrar a les terres devastades de la realitat que l'envoltava. Merda; va pensar, mirant el rellotge. Eren tres quarts d'onze. Ja torno a fer tard, es digué per ella mateixa, mentre intentava afanyar-se per arribar a les onze en punt. Va agafar l'abric i les claus del cotxe d'una revolada. Quan era a la porta de l'entrada, va tornar a la cuina a corre-cuita per agafar la poma. No podia arribar a la clínica Terres de l'Ebre amb el cap ple de problemes i el ventre buit.

-Bon dia, Mar i Cel. Assegui's, si us plau. Sóc la Doctora Dolors.

Semblava bona dona. La seva mirada segura i de complicitat la rejovenien una desena d'anys, a parer seu. Així i tot, possiblement s'acostava als seixanta. No li deixava de somriure. Li vingué de nou, en aquesta ocasió, que el somrís que li adreçava fos natural. No era d'aquells forçosos utilitzats per causar una bona primera impressió. Li transmetia un sentiment que podria acostar-se més al concepte de "confiança", tot i que en un grau inimaginablement menor.

Posada a jutjar-la per aquesta benvinguda, la Mar i Cel hauria posat la mà al foc, afirmant que aquella dona seria la definitiva. La que per fi li aniquilaria tota la follia que li rondava pel cap. Però aquests pensaments es van consumir més de pressa que un cigar encès en un dia ventós, en el moment en què va tornar a obrir la boca.

-Series tan amable d'explicar-me els esdeveniments que t'han portat fins aquí? - li preguntà.

Som-hi. Novament havia de reproduir les penúries que de manera contínua i sense excepció narrava a cada psiquiatre que visitava. En el CD de la seva vida, aquesta era l'única cançó que sonava. En bucle. Però ella ho veia més com un soroll estrident i esgarrifós, en lloc de com una melodia.

En acabar-li-ho d'explicar, la Dra. Dolors va deixar caure el bolígraf sobre l'escriptori.

-Molt bé. Gràcies, Mar i Cel.

-Quins antidepressius em recomana prendre, vostè? -va demanar, per sortir-li a camí.

-No en recepto. Però cada dia, després que m'hagis vingut a visitar, escriuràs sobre el transcurs del teu dia a aquest diari. -va respondre-li, allargant-li al mateix temps un diari marronós amb una emoticona somrient.

La Mar i Cel, que es dirigia cap al cotxe per tornar a casa, encara estava atordida. Aquell darrer comentari li havia resultat tan surrealista com demanar el preu de la compra setmanal al caixer, rebent com a resposta que és gratuïta.

Havent arribat a l'aparcament, es va disposar a agafar les claus del cotxe a la butxaca. La va ben indagar. I l'altra també. I la bossa. Es va queixar en veu baixa. Amb les presses, les havia oblidades al seient del copilot. No li quedava cap més remei que emprendre la marxa cap a casa a peu. Absorta en els seus pensaments es preguntava quina cançó estaria sonant a la ràdio. Potser Coming home de Dirty Money? Ho desconeixia. El que tenia clar era que el primer que faria en arribar a casa seria començar a escriure el seu diari. I començaria així: 19.03.2009 - Em sento buida. Al mateix temps, plena d'una buidor absoluta; que seria el mateix que sentir-me buida en tota la seva plenitud.