L’ESCLAT
La porta es tancà d’una revolada, i na Joana restà sola, erta, freda com el marbre enmig de la cambra.
El cop havia anat de ferm, de segur, ferint-la al cor. Oh! El miserable! Li havia retret allò! L’havia volguda ferir amb allò! Allò que tant, tant la feu sofrir sempre, sense que d’allò en fos culpable ella!
|
