Si fa un any m’haguessin dit que ara estaria en una increïble platja tropical amb laCece, no m’ho hauria cregut. El meu pla tenia molt poques probabilitats de sortir bé. Era poc probable que l’Andy estigués disposat a deixar-me marxar i a trobar una substituta. Tampoc m’imaginava que laMillieaguantaria en aquella feina, perquè, tot i que la necessitava, reconec que jo era massa exigent i dura amb ella.

Quan vaig veure l’Andy a les golfes, vaig sentir un alliberament que no havia experimentat des del moment en què em va tancar en aquella maleïda habitació per primera vegada. Si he de ser sincera, des del moment que l’Andy es va casar amb mi ja no ho veia clar. Era molt atractiu i podia estar amb la dona que volgués. Tot i això, va triar una dona indefensa, embarassada i amb greus dificultats econòmiques. Ja llavors hauria d’haver començat a sospitar. Era massa perfecte per a mi. Però en aquell moment ho veia tot tan bonic, tan ple d’amor, que no hi vaig pensar. Jo necessitava un pare per a laCecei volia creure que ell podria ser-ho.

Si he de treure una cosa positiva del meu matrimoni amb l’Andrew, la tinc clara. Des que vaig trobar laCecea la banyera, tothom em va jutjar. Ningú em creia; la gent pensava que tenia problemes mentals, i ningú va intentar escoltar-me ni posar-se al meu lloc. Com que el meu marit era molt més poderós i ric que jo, ningú es plantejava que pogués ser ell el dolent. Això em va ensenyar a veure realment el tipus de gent que m’envoltava: persones que no em van fer costat quan més ho necessitava. Per aquest motiu, quan l’Andy va morir, vaig marxar de la ciutat sense mirar enrere, perquè, a part de l’Enzo i laMillie, ningú més valia la pena.

Ahir, després de deixar laCecea l’escola, la meva tranquil·litat es va esfondrar de cop. Només entrar al cotxe vaig rebre un missatge d’un número desconegut.

Em vaig quedar de pedra. Amb les mans tremoloses, sense pensar-m’ho, vaig arrencar el cotxe i vaig conduir directament fins a casa de l’Enzo. Necessitava veure’l. Necessitava saber queencarahi havia algúqueem podria fer costat.

Quan vaig arribar, vaig mirar el cartell de la bústia del seu pis. El meu cor es va enfonsar. Hi havia uns nous propietaris:Mark i EvelynBrown.

Vaig trucar al timbre sense saber ben bé què diria. Em va obrir una dona d’uns quaranta anys, amb un somriure educat però distant.

—Perdona —vaig dir—, buscava aquest noi de la fotografia. Es diu Enzo Bianco.

—El coneixeu? —vaig afegir.

—Es diuEthanThomson, et deus haver confós...És el detectiumés famós de la ciutat;també n’ésel propietari,de l’AIVD.—va dir l’Evelyn.

—Què és això de l’AIVD? —va preguntar la Nina.

—No saps què és? És una Agència d’Investigació de Violència Domèstica.Com ja t’he dit, n’és el propietari i el que s’implica més en els casos. Va salvar una coneguda meva del seu exmarit. És com un heroi! —va exclamar l’Evelyn.

Elshivaig donar les gràcies i vaig marxar abans que notessin com m’estava costant respirar. Algú sabia coses. Algú em vigilava. I l’Enzo, l’única persona que podia ajudar-me,m’havia ocultatinformació.

Quan estava assimilant tota la informaciódinsdel meu cotxe, un altre missatge anònim va fer que el meu dia anésapitjor.

Vaig aixecar la vista instintivament i vaig sentir un calfred recórrer-me l’esquena. A l’altra banda del carrer, un cotxe negre estava aparcat amb el motor engegat

I en aquell moment ho vaig entendre:

L’Andy potser era mort, però el seu joc encara no havia acabat.