Capítol 3: Promesa de retrobament

Zaro i Kiri es van anar a les seues cases després que el meu pare arribara. Actualment està cada un a la seua casa, però Zaro parla amb Kiri pel mòbil.

—Ja fa mitja hora des de l'ocorregut —va escriure Zaro.

—Creus que es trobe bé? —va escriure Zaro de tornada.

—Espere que sí. De totes maneres, ja ho va passar malament amb tot després de l'accident; no m'estranya que tinga seqüeles greus —va escriure Kiri.

—Ara com ara, el millor seria esperar pacientment al fet que els seus pares ens ho diguen i no traure conclusions precipitades —va escriure Kiri.

Després d'eixe missatge, Zaro va deixar d'escriure perquè, en el fons, tenia raó: el millor seria esperar noves notícies.

……………………………………………..

Em van baixar de l'ambulància en la llitera i vaig entrar a l'hospital. En entrar, un grup de doctors que estaven esperant va començar a ajuntar-se al voltant de mi i a parlar entre ells. Vaig veure que un va anar a calmar la meua mare i explicar-li que el que tenia era una embòlia pulmonar a causa d'un coàgul.

Poc després que em detectaren l'embòlia, tot va ser molt ràpid. Els doctors em van posar una màscara d'oxigen i van començar a monitorar el meu ritme cardíac, pressió arterial, etc. Poc després em van separar de la meua mare; deien que el coàgul que tenia en el sistema respiratori era molt gran i, si no actuaven ràpid, seria fatal.

Els doctors em parlaven puntualment, dient que em recuperaria i que l'estava fent molt bé. Malgrat la màscara que m'ajudava a respirar, l'aire que m'arribava era tan insuficient que em vaig desmaiar.

Això només va alertar més als doctors, però per sort ja podien començar amb el tractament. Em van donar anticoagulants i em van posar un suport d'oxigen millor; això va fer que m'estabilitzara un poc. Però quan els doctors van anar a fer la trombòlisi per a dissoldre el coàgul, el monitor va començar a sonar cada vegada més ràpid fins que el meu cor va deixar de bategar i el cos simplement va deixar de respondre. Un dels doctors va començar amb la reanimació, però no va tindre efecte i un silenci va invadir la sala al costat del xiulet del monitor.

—Adolescent de 13 anys, hora de defunció 20.23 —va dir un doctor mentres l'apuntava.

—Algú ha d'anar a dir-li-ho a la mare —va anunciar un altre doctor. Després que diguera això, el mateix doctor que va parlar amb la meua mare abans va anar a parlar amb ella.

……………………………………………..

El doctor entra a la sala d'espera on es troba la meua mare i ella, res més veure-ho, va ser directa cap a ell.

—Com es troba el meu fill? Està bé? Ja es troba millor? —va preguntar la meua mare visiblement alterada.

—Tem anunciar-li que, encara que hem fet tot el que era a la nostra mà, el coàgul era massa gran i no ens va donar temps a fer res. El seu fill ha mort. El meu més profund condol.

La meua mare, en sentir la notícia del doctor, es va tirar les mans a la cara i va començar a plorar desconsoladament. Ella no entenia com era possible que el seu fill, que havia rebut l'alta, morira de manera tan sobtada i tan prompte. Després d'un temps, la meua mare li ho va explicar al meu pare i als meus altres familiars, menys a la meua germana xicoteta, que es trobava dormint. De totes maneres, ella ho va saber l'endemà, alhora que Zaro i Kiri.

……………………………………………..

Al matí següent, el cel estava estranyament tranquil, com si el món no sabera el que havia passat.

Zaro i Kiri van rebre la notícia quasi al mateix temps.

Cap dels dos va respondre durant diversos minuts.

—No pot ser… —va escriure finalment Zaro, amb les mans tremolant.

—No… això no… ell no… —va respondre Kiri, incapaç d'acabar la frase.

Ningú va escriure res més. Hores més tard, els dos es van trobar enfront de la casa. No van fer falta paraules. Només es van mirar, amb els ulls rojos, i es van abraçar amb força.

—Vam prometre tornar a veure'ns els tres… —va dir Zaro amb la veu trencada.

—I ho farem… d'alguna forma… —va murmurar Kiri.

……………………………………………..

Mentrestant…

Vaig obrir els ulls. Però ja no era a l'hospital. No sentia dolor. No sentia por. Només una calma estranya. Em trobava en un lloc buit, però lluminós, com si tot estiguera cobert per una llum suau. Vaig mirar les meues mans… estava bé.

—On estic…? —vaig dir en veu baixa.

Llavors, vaig escoltar una veu, càlida i llunyana.

—Encara no és el final.

Vaig alçar la mirada, però no vaig veure a ningú.

—Tens una promesa que complir.

En eixe moment, vaig pensar en Zaro… en Kiri… en la meua família. I vaig somriure per primera vegada des de l'accident.

—Llavors… esperaré.

……………………………………………..

Dies després, en el funeral, Zaro va deixar una xicoteta nota al costat de la tomba:

"Això no és un adeu. Ens tornarem a veure."

El vent va moure suaument el paper. I, per un instant… juraria que algú va somriure.