Capítol 1: Preparació

Introducció:

La xica de les mil polseres (amiga del *prota) es diu Kiri.



El xic de la cicatriu (amic del *prota) es diu Zaro.



……………………………………………..



Ha passat molt des d'aquell dia, per a ser exacte uns 10 dies. La meua situació des d'aquell llavors a com estic ara no té punt de comparació, ja no em desperte a les nits espantat, el dolor ha desaparegut quasi íntegrament, encara que ara m'haja de moure amb crosses. Durant este temps fins i tot ells, els dos junts, van vindre a visitar-me. Cal aclarir que no va ser agradable ni bonic al principi; ells estaven disgustats tant per les meues accions com per les seues, però això va ser igual, estaven felices de veure'm, felices que després de tot el que va passar seguira en peus.



Ja en l'actualitat m'escriuen diàriament i m'expliquen com els va ser el dia. Tinc entés que estan en èpoques d'exàmens; la veritat és que estic un poc ansiós per tornar a enfrontar-me al repte acadèmic que m'espera després d'estar quasi 2 setmanes sense anar.



Com he dit abans, em trobe molt millor tant física com psicològicament, fins al punt que este matí em van donar l'alta. L'hospital no està malament, però poder tornar a la meua habitació al costat dels meus còmics de superherois... Els meus pares seguixen preocupats pel meu estat, encara que jo ja els he dit que em trobe millor. Sempre em diuen que no m'esforce i que faça repòs fins que puga caminar amb normalitat; gràcies a això només tinc permés alçar-me i moure'm només per a anar al bany.



He d'acceptar que no es diferencia molt estar tot el dia tombat en el teu propi llit que en una d'hospital.



Ara mateix estic tombat en el meu llit llegint còmics; pensava que estava només a casa, ja que els meus pares estan treballant, però em vaig emportar una sorpresa.



—Es pot? —va dir la meua germana mentres obria lentament la porta.



—Es pot saber quins feixos a casa un dimarts a les 11 del matí? —vaig preguntar.



—Mamà diu que he de cuidar de tu mentres ella no estiga.



—Com que cuidar-me? Si jo soc el major, la que hauria de ser cuidada eres tu, no jo.



—Però jo no vaig en crosses —va dir la meua germana mentres es va dirigir cap al meu llit i es va tombar mirant al sostre.



Ella va estar una estona absorta mirant al sostre fins que es va recordar de la meua existència i em va preguntar:

—Et saps algun conte nou? Tal vegada un de metges, ja que has sigut a l'hospital.



—La veritat és que a l'hospital no sol passar gens interessant —vaig dir mentres intentava no mirar-la a la cara.



—I què hi ha de tu? No has vist alguna cosa que valga la pena explicar-me? —li vaig preguntar.



La meua germana em va negar amb el cap i em va dir:

—Com no has estat a casa estos últims dies, m'he avorrit bastant sense tu.



No m'esperava eixa reacció per part seua; és cert que de normal passa el temps amb mi. No se m'havia passat pel cap en el que ella pensaria, ja que encara és molt xicoteta i no crec que ho entenga encara que li ho explique; eixa va anar també decisió dels meus pares. Ella tal vegada pensa que em vaig emmalaltir o una cosa similar, però no va anar així. Jure que quan cresca parlarem seriosament d'això, però mentrestant...



—Però ja soc ací, no t'avorriràs tant d'ara en avant —vaig dir mentres li vaig acariciar lleugerament el seu cap.



La seua reacció va ser instantània i va ser un abraç; em va fer mal un poc a causa de les ferides, però gens greu.



……………………………………………..



Han passat uns 30 minuts des de llavors; la meua germana s'ha quedat adormida en el costat este del llit, mentres que jo ja em vaig cansar de llegir còmics i em vaig posar amb el mòbil fins que em va arribar un missatge.



Era un missatge de Zaro que deia el següent:

“Hola, com et trobes? Hem sentit que ja t'han donat l'alta i estem molt felices. És més, se'ns ha ocorregut la gran idea d'anar a la vesprada a la teua casa a jugar a uns jocs de taula. Què et sembla la idea? Escriu-me de tornada quan lliges això, pls :D”

No m'esperava un missatge de Zaro o Kiri per estes hores, ja que encara seguixen en classes, però molt menys m'esperava que ells volgueren vindre a jugar a la meua casa. Crec que està genial per a anar reprenent contacte després de tot el que va passar; a més, així puc fer alguna cosa més a llegir còmics o mirar el mòbil.



Vaig respondre amb un missatge que deia el següent:

“Hola, Zaro, ja he llegit el teu missatge i la veritat és que em sembla una idea fantàstica. Digueu-me a quina hora vindreu per a intentar estar presentable. Pels meus pares no us preocupeu, estic segur que també els semblarà bona idea. Ací us espere.”

La veritat és que esta és la millor notícia que podria rebre. Estava tan emocionat que fins i tot vaig intentar alçar a la meua germana per a explicar-li, però se'm va oblidar que dorm com un tronc i no hi ha qui la desperte. Bé, en tot cas havia de fer alguna cosa; vaig agafar el meu mòbil i vaig escriure el següent missatge:

“Hola, papà, fa poc m'ha anomenat Zaro per a preguntar-me si Kiri i ell podien vindre més tard a casa a jugar. Ja sé que m'acaben de donar l'alta, però de veritat m'encantaria que vingueren a casa hui; així també podrien posar-me al dia del que estan donant en classe.Per favor, podries parlar amb mamà perquè puguen vindre hui, pls?”

Després d'enviar-ho, només van passar uns pocs minuts fins que vaig rebre la resposta del meu pare, que era simplement una reacció d'un polze cap amunt al meu missatge. Això era molt normal en ell, això de respondre simplement amb una reacció i no amb un “Sí” o un “No”. Però el meu pare ja havia donat el vistiplau; els meus amics vindran a la meua casa com en els vells temps.



Vaig parlar amb Zaro i Kiri i acordem que vindrien a les 16, així que després que la meua germana i jo menjàrem alguna cosa, ja que ni ella ni jo havíem desdejunat, em vaig tirar a dormir. Tenia pensat dormir fins a les 15, però per culpa de l'emoció em costa respirar i vaig despertar mitja hora abans de l'esperat. Vaig aprofitar per a usar eixe temps a preparar-me i preparar el saló amb ajuda de la meua germana, ja que jo continue incapacitat.



La meua germana i jo, mentres esperàvem, vam estar veient dibuixos animats; feia molt que no els veia. Tot es trobava en pau fins que vaig escoltar com va sonar el timbre de casa.