Capítol 2: Llàgrimes

La meua germana i jo escoltem el so del timbre i ella es va alçar del sofà mentres jo em vaig quedar ací esperant.

La meua germana va arribar a la porta i, mentres sostenia el pom, va preguntar:

—Qui camina ací? —va dir mentres es posava de braços plegats enfront de la porta.

La resposta no va tardar a arribar.

—Som nosaltres, Zaro i Kiri —va dir la pròpia Kiri després de la porta.

La meua germana no estava satisfeta i va tornar a preguntar:

—Si sou Zaro i Kiri, llavors sabreu la contrasenya —va dir la meua germana sense raó cap.

El silenci de Zaro i Kiri es va fer notar, ja que òbviament no li la sabien, per a començar perquè no hi havia. Zaro va intentar endevinar-la:

—La contrasenya “és “contrasenya”? —va dir Zaro amb esperances que fora així.

—Com serà eixa la contrasenya? —va dir la meua germana.

—Perquè dona'm una pista —va dir Zaro.

—Suficient, deixa'ls passar, que això de la contrasenya t'ho acabes d'inventar —li vaig dir a la meua germana.

Ella va obrir la porta a contracor.

Kiri i Zaro van entrar per fi a la meua casa. La meua germana, en veure a Kiri, va córrer a abraçar-la; Zaro, en comptes d'això, va ser directe cap a mi.

—Et veus un poc millor que abans —em va dir Zaro mentres estenia la seua mà cap a mi.

—Malgrat que encara no tinga la millor cara, sempre em veuré millor que tu —li vaig dir alhora que prenia la seua mà.

Li vaig fer un xicotet abraç a Zaro mentres lluitava per mantindre'm en peus sense les meues crosses. També es va unir a l'abraç Kiri, que estava amb la meua germana, i després es va unir la meua germana per alguna raó.

—Estic feliç de veure't en bon estat una altra vegada —em va dir Kiri.

—Abans que se m'oblide, hem… bo, només jo he portat este joc de taula anomenat “Virus”. Crec que és idoni, més encara després de tot el temps que has sigut a l'hospital.

El joc de taula tenia un metge en la portada envoltat de molts virus. Semblava interessant, la veritat, i segons el que ens va dir Kiri era un joc de cartes per a xiquets, així que hi ha possibilitat que la meua germana l'arribe a entendre.

—Si us sembla bé, podem jugar asseguts en el sofà i acostem eixa tauleta per a donar suport a les cartes —vaig dir mentres em donava suport en el muscle de Zaro i apuntava cap a una taula baixa que es trobava enfront de la televisió, ja que ací no molesta.

……………………………………………..

Ja ens trobàvem tots asseguts i Kiri ens estava comptant les regles del joc i què calia fer. Mentres ella parlava sentia com em costava respirar més. Era rar, ja que ja no em trobava nerviós; el cor m'anava com si acabara de córrer una marató, però com els meus amics eren ací no li vaig donar importància i vaig continuar jugant.

—M'estàs entenent? —em va preguntar Kiri.

—La veritat és que m'he perdut —li vaig dir a Kiri.

—Has d'estar més atent! —em va cridar la meua germana.

Després que Kiri m'explicara les regles i començàrem a jugar, la sensació no feia més que empitjorar. Creia que eren els nervis o una cosa semblant, perquè no m'explique que em trobe així. De totes maneres, vaig decidir anar-me a llavar-me la cara a veure si se'm passava.

Una vegada vaig arribar al bany amb dificultat, em vaig començar a llavar la cara. Em vaig mirar a l'espill mentres posava la mà en el meu pit; estava confós i un poc espantat. I si els doctors han passat alguna cosa per alt? I si se m'ha obert alguna ferida? Vaig intentar deixar de preocupar-me perquè a més sentia com començava a marejar-me.

Vaig tancar la porta del bany i em vaig dirigir de tornada al saló amb dificultat, encara que usara totes les meues forces perquè ells no notaren el meu estat, però va ser inútil. En arribar al saló tots es van fixar en com pràcticament havia de pegar-me a les parets per a poder caminar i com la meua respiració era molt pesada.

—Va tot bé? —em va preguntar Zaro.

—Sí, estic bé, no et preocupes. Se'm passarà, no és gens greu —vaig dir mentres anava a asseure'm al meu lloc per a continuar jugant.

—Si no et trobes bé podem deixar la partida per a un altre dia, no tenim problema —em va dir Kiri preocupada.

—És veritat, podrem jugar quan et sentes millor, germà —va dir la meua germana.

Vaig tractar de mantindre el componiment i vaig respirar profund, però en fer-ho vaig notar una punxada en el pit, com si algú m'haguera clavat una cosa punxeguda. Em vaig agarrar del pit mentres començava a tossir; cada vegada que inspirava per a agafar aire el dolor tornava.

Zaro va començar a donar-me colps a l'esquena pensant que m'havia ennuegat amb la meua pròpia saliva o alguna cosa. Vaig deixar de tossir i amb dificultat vaig dir:

—Us jure que no és res, si just este matí em van donar l'alta —vaig dir mentres intentava respirar.

Al final es va decidir deixar la partida per a un altre dia. Zaro em va ajudar a alçar-me. A este punt tots estaven preocupats per la meua salut, per molt que diguera que estava bé.

Zaro em va fer de segona crossa, ja que l'altra l'havia deixada en el bany. L'objectiu era deixar-me en el meu llit, però sense adonar-me, en un moment les forces em van fallar i em vaig desplomar al sòl. La meua pulsació era molt accelerada, cosa que no té sentit ja que no m'he mogut quasi res. El dolor no s'anava, fins i tot empitjorava, i cada vegada sentia com si em costara encara més respirar.

Kiri tenia les mans tapant-se la boca. Zaro i la meua germana van anar a ajudar-me perquè em posara dret de nou. Zaro em va dir alguna cosa que no vaig poder escoltar bé, fins que ho va repetir diverses vegades:

—Estàs segur que estàs bé? Els doctors no et van dir res sobre això? —em va preguntar.

Record que, segons els doctors, jo em trobava fora de perill i necessitava repòs, només era això. Vaig començar a espantar-me; siga el que siga que em passe no és normal. La meua germana va notar com perdia el componiment i els va demanar que cridaren als meus pares.

Els meus pares van contestar i els van dir que telefonaren a emergències i que no em mogueren del lloc. Ells van intentar arribar ací al més prompte possible.

La desesperació es notava en l'ambient, i molt més després que començara a tossir, però no era com la tos d'abans; esta venia amb sang i molt més dolor. Zaro m'intentava animar mentres la meua germana venia amb paper per a netejar la sang i Kiri telefonava a emergències.

La sensació de no poder respirar a causa del dolor era horrible.

……………………………………………..

L'ambulància no va tardar a arribar. Jo em trobava en el sòl del saló mentres intentava respirar. Els paramèdics em van pujar a una llitera per a poder transportar-me cap a l'hospital. Els meus pares van arribar un poc més tard a casa; li van donar les gràcies a Kiri i a Zaro per quedar-se amb la meua germana. El meu pare es va quedar a cuidar a la meua germana i la meua mare va ser directa a l'hospital.

En arribar a l'hospital els doctors van veure el meu historial mèdic i van descobrir això de l'accident del tren i, gràcies a això, van saber que el que m'estava passant era que un coàgul en el pulmó m'impedia respirar alhora que ho danyava. Estava patint una embòlia pulmonar.