El matí havia començat amb una calma que no era del tot autèntica. La primera hora de Física i Química havia passat sense incidents, com si el temps estigués esperant el moment adequat per canviar el curs de les coses. La professora, una dona amb una mirada perspicaç que havia vist passar molts anys d'adolescents, controlava l'aula amb una autoritat ferma però no excessiva. Coneixia perfectament l'abisme que s'havia obert entre el noi i el Gerard, i sabia que cada mirada, cada rialla continguda, era com una gota d'aigua que anava omplint un vas a punt d'overflowar.



Després de la classe de Física, va arribar l’hora de Filosofia. L'aula era diferent, amb una atmosfera més reflexiva i un olor característic de papers vells. El mestre era un home de gran serenitat, algú que creia fermament en el poder del pensament i que detestava els crits i les discussions estèrils. El noi es va asseure a la seva cadira habitual, amb una atenció que no deixava escapar cap detall. Li agradava la filosofia perquè era l'únic lloc on el seu aïllament semblava tenir un sentit, on podia analitzar el seu patiment com un concepte i no només sentir-lo com una ferida oberta.



En un moment de la classe, mentre el mestre feia una pausa i mirava per la finestra, va pronunciar una frase que es va gravar a la ment del noi per sempre:



“Som esclaus de les nostres paraules i amos dels nostres silencis.”



Aquesta sentència va ressonar dins del cap del noi com el mecanisme d’un rellotge que finalment encaixa. Va comprendre que fins llavors havia estat un esclau perquè havia intentat parlar, defensar-se amb paraules que ningú escoltava. Però el silenci... el silenci era una propietat seva, un territori on era el rei absolut. Aquella frase va canviar alguna cosa dins seu, li va donar una clau per entendre que el seu pla no era només una fantasia, sinó una possibilitat real.



El timbre de l'esbarjo va interrompre els seus pensaments, i la resta d'alumnes va sortir corrent cap al pati. El noi, però, no tenia pressa. Va recollir la seva motxilla amb calma i va caminar fins a un racó apartat del pati, on les males herbes creixien altes i el soroll dels altres arribava com un eco distant. Es va asseure a terra, va obrir la seva llibreta i va començar a dibuixar. El retrat del Gerard va aparèixer sota el seu llapis amb una precisió que feia esgarripadors: la seva rialla prepotent, el seu pentinat perfecte, aquells ulls que sempre buscaven la vulnerabilitat aliena per atacar-la. Quan el dibuix va estar acabat, el noi va prémer el llapis amb tanta força que la mina es va trencar, i va començar a desfigurar el rostre amb traços violents.



Després, amb un clic metàl·lic, va treure el seu cúter i el va clavar al front del dibuix. En una fulla separada, amb una cal·ligrafia petita i polida, va escriure els detalls del seu pla. Cada pas estava calculat, res no quedaria a l'atzar.



Mentre pujava les escales per tornar a l'aula, el destí el va posar a prova. Va veure el Gerard pujant amb els seus amics, el Pau i el Lucas. Ells no deien res, però la seva presència era el mur que protegia l’ego del Gerard. El noi va baixar el cap, no per por, sinó per amagar el foc que li cremava a les pupil·les.



Finalment, va arribar l’hora de Plàstica. El noi va ser pacient, esperant el moment precís. Sabia que el Gerard, amb la seva falta de disciplina, no trigaria a buscar una excusa per sortir de l’aula. I efectivament, a dos quarts de dotze, el Gerard va demanar permís per anar al lavabo, al·legant un mal de panxa que no enganyava ningú. La mestra va acceptar per no entrar en conflicte.



El noi va esperar deu segons exactes. Amb un moviment ràpid, es va fer un lleu tall al dit amb la fulla del cúter. La sang va començar a tacar la seva taula. Va demanar permís per anar al lavabo, mostrant la ferida. La mestra va autoritzar-lo a sortir.



El passadís se li va fer infinit, un túnel de silenci on només se sentia el ressò de les seves passes. Quan va entrar al lavabo, l’atmosfera era tensa. Allà estava el Gerard, recolzat contra el marbre, amb el mòbil a una mà i un vaper a l’altra.



— Què fas aquí, pringat? — va dir el Gerard amb una riallada plena de menyspreu.



El noi va sentir el pes del metall a la seva butxaca. Va recordar la frase del mestre de filosofia. El silenci era el seu millor aliat. Ja no havia de donar explicacions.



— He tingut un accident — va dir el noi, fent un pas cap endavant.



L'aire semblava haver-se congelat. El noi va portar la mà a la butxaca.