El nen va aprendre aviat que les paraules no sempre sortien quan mes les necessitava. D’a vegades les sentia créixer-li dins, com un nus fort al pit, com un tremolor a la gola, però quan intentava dir-les, es desfeien, es tornaven aire inútil. Aleshores callava. I en callar, a poc a poc, va començar a desaparèixer.

No va ser res brusc. Ningú se’n va adonar el primer dia. Ni tan sols ell simplement va deixar d’aixecar la ma a classe. Després va deixar d’interrompre quan sabia la resposta. Més tard va deixar de parlar a casa durant el sopar. El seu silenci no feia soroll, no molestava, així que va ser acceptat sense preguntes. La invisibilitat sempre comença així: sent còmode per als altres.

Dins del seu cap, en canvi, tot era soroll. Crits. Crits que rebotaven contra les parets de la seva ment, que xocaven els uns amb els altres i s’acumulaven com una tempesta que no troba tempesta. Volia dir que tenia por. Que no entenia perquè els altres nens reien quan ell passava. Que les nits se li feien llargues i que, d’a vegades, desitjava no despertar-se. Però quan obria la boca, el mon semblava encongir-se, mirar-lo amb pressa, i les paraules s’amagaven.

Un dia va intentar escriure-les. Va agafar un quadern vell i va començar a omplir pàgines amb frases torçades, lletres massa grans, ratllades furioses. Escrivia “soc aquí”, una vegada i una altra, com si repetir-ho pogués fer-ho real. Però en rellegir-ho, les frases li semblaven alienes, com si no fossin seves. Va tancar el quadern i el va amagar a sota del llit. Això també es va tornar invisible.

A l’escola, la mestre deia el seu nom cada matí en passar llista. Ell responia -Present- Ell deia amb una veu tan baixa que de a vegades ell dubtava si ell l’havia sentit o si s’ho havia imaginat. Els seus companys ocupaven l’espai amb rialles, empentes, histories cridades. Ell va aprendre a fer-se petit, a no molestar, a no existir massa. Era més segur així.

Però els crits no van marxar. Van créixer. Es van tornar més densos. Li colpejaven el pit quan veia altres nens dir el que pensaven sense por, plorar sense vergonya, enfadar-se i continuar sent visibles. Ell no sabia com fer-ho. Ningú no li havia ensenyat.

Una tarda, sol a la seva habitació, va sentir que el silenci ja no li cabia a dins. Es va asseure a terra, va recolzar l’esquena al llit i va tancar els ulls. Va intentar parlar encara que no hi hagués ningú. Al principi només va sortir un murmuri trencat. Després un altre. La veu li tremolava, però no es va aturar. Va dir paraules soltes, frases incomplertes, sons que no significaven res. I tot i així, alguna cosa va canviar.

No va ser un crit fort. No va ser heroic. Va ser maldestre i fràgil. Però era seu.

Les parets no van respondre, es clar. Ningú no va entrar corrents. El món no es va aturar. Però ell va sentir, per primera vegada en molt de temps, que una petita part de si mateix tornava a ocupar espai. Que potser expressar-se no era desaparèixer, sinó tot el contrari.

Aquella nit es va adormir amb els crits una mica més llunys del pit. Encara hi eren, esperant. Però ara sabia que, encara que li costés, encara que li fes mal, tenia una veu. I potser, algun dia, algú aprendria a escoltar-la.