El despertador va tornar a sonar, tocava tornar.

El despertar va ser diferent, volia anar, tenia la sensació que seria un gran dia i no m’equivocava, al baixar les escales allí estava el meu pare, el meu heroi, ja estava a casa després de tot, estava bé, podia viure, menjar i respirar sense màquines i era el millor regal.

Bon diaprin... - (el vaig interrompre)

Papa!!- vaig saltar als seus braços.

Com estàs? - vaig dir instantàniament.

Molt béamor, tot ha acabat.

Per fi papa, ja no haurem de tornar a parlar a la sala, no?

Espero que nofilla,bé,va que et portem a l'institut que faràs tard.

Sí... anem – li vaig fer un petóa la meva mare i vampujar al cotxe.

Tot bé? - van preguntar.

Sí, estic preparada.

El matí va ser tranquil no va passar res interessant, però estava nerviosa, aquella tarda tornava a l'equip, tornava a fer esport després d'un temps.

La tarda va arribar.

El cor m'anava a mil per hora, feia molt de temps que no trepitjava la pista. No sabia segur si el meu cos estava preparat, però alguna cosa em deia que sí.

Els meus pares em van avisar que ja havíem arribat, vaig tardar uns minuts a obrir la porta.Vaig respirar i vaig entrar, tot estava com sempre, i em va fer recordar, vaig recordar els últims dies dolents, els primers en els quals vaig ser la més feliç, totes les victòries, tot el perdut, els riures, les abraçades, tots els balls, concert que en fèiem a les dutxes... Vaig somriure al recordar-ho.Quan vaig entrar vaig veure que algunes ja estaven escalfant, les altres es preparaven per començar i quan em van veure. Va haver-hi un moment de silenci, un silenci no incomodo sinó intrigant, fins que de cop una va dir:

-Estàs aquí!

De sobte ja estaven totes amb mi, abraçant-me.

-Estem tan contentes de veure’t.

-T’hem trobat a faltar.

-Quèbéque ja tornes a estar amb nosaltres.

Vaig somriure, estava feliç de poder estar amb elles, de sentir que m'enyoraveni em volien allí i realment era el que jo volia, poder estar amb elles i amb tot el que estimo.

L’entrenador es va apropar on estàvem.

Estàs preparada? M’alegro de veure't – va dir amb un somriure.

Sí! - No podia controlar l'emoció, per fi tot tornava a ser com abans.

Llavors,comencem, totes a la línia! - va cridar.

Vam anar totes a escalfar, em vaig posar amblaNoa i vaig escalfar amb ella.

A l'acabar l’escalfament vam córrer unamicai sentia que no era jo, era tot molt estrany. Era com si tornés a recordar tot el que em pensava que havia eliminat, però allí seguien i la felicitat augmentava.

Després vam començar amb la pilota, quan em va arribar a les mans vaig sentir que no podia, el monstre em deia que no podria, que havia estat molt de temps fora, però sentia una veu que dia: ets forta pots amb tot i si no pots podràs en un futur. La vaig passar va ser calculat, ràpid, fort i vaig pensar en com un monstre que havia començat per un patiment havia arribat a controlar-me cada moviment, cada pensament, cada pas.

Vaig acabar l’entrenament i l’entrenador em va cridar.

-Et felicito Berta,hasestatmolt forta en tornar il’entrenamentha estat excel·lent.

-Moltes gràcies, he decidit que a partir d’ara vindre sempre però a poc a poc.

-M’alegra saber que tornarem a gaudir de cada joc amb tu, t’hem trobat a faltar a pista.

Vaig somriure. Estava feliç de poder tornar, m’ho mereixia.

Vaig sortir, i allí estaven els meus pares amb un somriure, vaig córrer a abraçar-los, no va fer falta dir res, ja ho sabien tot, estava contenta idisfrutavende veure'm feliç de veritat un altre cop.

Vaig muntar al cotxe i vaig dir:

-Sabeu, estic tan orgullosa de mi.

Van tardar uns instants a respondre crec que no esperaven que digués això.

El meu pare va somriure mirant la carretera, la meva mare em va mirar.

-Nosaltres i la teva germana sempre estarem orgullosos de tu i teníem clar que junts podríem afrontar totes les dificultats.

-Avui li podrem trucar i recordar els moments tots junts?

-Clar que sí, estarà contenta iagraïda dedesconnectar uns minuts de la Universitat.

Vaig mirar per la finestra. Vaig recordar els moments tan feliços amb la meva germana i cada missatge que em va ajudar a poder continuar endavant, sé que ella també estava malament, tots ho estàvem. Però ella sempre tenia un somriure, un instant per a mi i per a ajudar-me a estar bé.

Quan vam arribar a casa em vaig dutxar i després vaig anar a sopar.

Vam sopar els tres junts, ens vam explicar quèhavíem fet, com ens havíem sentit...

Quan vam acabar vam trucar a la meva germana, Martina.

-Martina! - vaig cridar

-Hola petita, com estàs?

-Bé avui he tornat a l’entrenament, però això no és l’important, mira qui està aquí.

- Estic molt orgullosa de tu“ratona”. Qui hi ha?

(El meu pare va saludar) - Holaamor.

-PAPA! - Va cridar.

-Com estàs? - Va dir.

-Molt millor, orgullós de les meves princeses.

-M’alegro tant papa.

(Va venir la meva mare, que estava posant-se el pijama)

-Holafilla, com estàs?

-Hola mama, una micaestressada però molt bé.

Vam estar una estona parlant i després vam acabar la trucada, em vaig quedar un instant pensant. Vaig aixecar la vista i allí estaven ells parlant amb un gran somriure i no sé en quin moment, però a mi també em va aparèixer aquell somriure tan gran i perfecte, que durant tant de temps va estaramagat, pensava que mai tornaríem a la normalitat o al que per a mi ho era, perquè per a mi estar com en aquells moments era perfecte.

Vaig anar a dormir, l'endemà em vaig despertar i ja era divendres, tot estava tranquil o mai millor dit, tots estàvem tranquils. El dia va transcórrer tranquil·lament.

A l'arribar la nit, vaig mirar el rellotge eren les 21:30 h i de sobte va sonar el timbre, vaig anar a obrir i allí estava.

-MARTINA!!

Vaig córrer a abraçar-la, els pares van baixar correnten sentir-me i ens vam abraçar.

Vam estar uns minuts abraçats i vaig pensar, en cada llàgrima, cada moment, cada por.

Finalment, em vaig adonar que el camí encara no estava acabat, però ara al monstre el controlava jo i mai més em controlaria.