Bona tarda... - vaig dir amb la veu notablement tremolosa.



Bona tarda! - va respondre.



En aquell moment vaig sentir la tranquil·litat, aquella tranquil·litat que sempre intenten transmetre en aquestes situacions.



Em van invitar a passar a la sala.La sala on sense saber-ho era on tot acabaria i unanova historiacomençaria.



L'endemà em vaig despertar amb un raig de sol que em tocava directament a la cara, però no em va molestar, em vaig despertar ambuna barrejade tranquil·litat i felicitat. La tarda anterior havia estat molt intensa i despreocupant, sentia que tot havia acabat, peròhavia acabat bé, comelfinal d’unahistòria de pel·lícula. També sabia que encara quedava un llarg camí, però tot estava iniciat, la llibertat estava arribant.



Em sentia feliç,ambganes d’estimar,celebrarivaig decidir trucar a la meva amiga.



Vaig sentir el to, estava trucant!Ja no hi havia marxa enrere.



Hola? - Va dir una veu amb dubte.



Hola! - Vaig respondre emocionada, emocionada de poder sentir la seva veu, de recordar-la.



Com estàs? - Va preguntar feliç.



Bé, tu? - I per primera vegada en molt de temps vaig respondre amb sinceritat.



Bé, ens veiem avui? Fa temps que no quedem – va dir.



Sí, mira això et volia dir - vaig respondre contenta.



A les 17:00 h al centre comercial?



Perfecte, fins després! - va respondre i la trucada va acabar.



Vaig passar el matí netejant, treballant... Quan me'n vaig adonar ja eren les 16:00 h, m'havia de preparar de pressa, si no, no arribaria d’hora.



Vaig arribar al centre comercial i allí estava la Lia, la meva millor amiga.



La Lia és la meva millor amiga, encara no ho sabeu, però, és la millor i no només perquè és molt bona persona, no, és per moltes més coses, és una persona meravellosa amb un caràcter increïble, i que sempre està amb mi en els bons i els mals moments.



Vaig arribar on estava i em va abraçar tan fort que vaig sentir que em trencava. Estava molt contenta de poder estar amb ella després de tant de temps.



Quècontenta estic de veure't – va dir la Lia.



Més contenta estic jo, fa molt que no ens veiem – vaig respondre.



Recorda que ara estem juntes, gaudim la tarda – va dir.



Sí! - vaig respondre contenta.



La tarda va ser molt divertida, vam parlar, vam riure, vam comprar i sobretot vam sanar, una cosa que no valorava, peròqueara he agraït. Gràcies a la Lia em vaig adonar quenoestavasola, que per molt que ho sentis semprehi haalgú, en aquest cas ella, que per a mi era el meu salvavides.



No som conscients del feliç que somambuna persona i el bé que ens fa fins que no ho podem viure durant un temps. Estem tan acostumats a estarambles persones, a conviure, amostraruna persona que no som,iquan ja no ho podem tenirho enyorem, ho demanem,fins i totho supliquem. Elve que ens fa la gent que ens estima i ens valora és una de les coses més importants a la vida, el que més hauríem de valorar, i entendre queles cosesmaterial no és res al costat de la salut i la felicitat.



Aquella tarda, tornant a casa vaig estar pensant i recordant moments feliços i moments no tan feliços que encara que alguns fan mal, hem de seguir perquè el món no canviarà, però tu pots canviar el teu món i el teu pensament.



Aquella nit no vaig poder dormir no parava de pensar, en tornà a estudiar... tornàa...tot allò que m’agradava, a fer esport, a ser feliç, a gaudir.



L'endemà al matí vaig trucar a la Lia per a contar-li la idea. Tota emocionada em va dir que sí, i juntes vam decidir que tornaria, que tornaria a començar de 0, tornaria a ser feliç.És clar que tenia por, però com alliberem els monstres que tenim dins sense enfrontar-nos a ells? Tret de totes les pors que tenia vaig tenir molt clar el que volia fer, volia tornar a estudiar, tornar a veure a totes les persones que estimava, i poder estar amb elles demostrant i ensenyant el que soc ara, per què sempre podem canviar i jo vaig decidir canviar per a fer-ho bé, per a gaudir i estimar sense límits, sense que m’afectessinels comentaris.