Ja havien passat dues setmanes des de la trucada. Ja era hora de tornar.

Pip-pip...

Vaig sentir el despertador, era hora de tornar.

Vaig parar el despertador i em vaig quedar al llit un moment, necessitava reaccionar.

Vaig pensar en no anar, encara no sabia si estava preparada, però ho havia de fer perlaLia, per tot el que estava fent per mi i per veure'm al seu costat.

Vaig agafar el mòbil,laLia m’estava trucant.

Holaa!

Hola- vaig respondre en veud’adormida, no entenia per què tenia tanta energia, eren les 7 del matí!

Estàs preparada?- va comentar

Sí, però tinc por.

Jo estaréamb tu en tot moment, tranquil·la!

Gràcies,necessitava sentir-ho de veritat.- vaig dir, i era veritat, t’ho agraïa. Necessitava aquesta tranquil·litat que solamentella em transmetia.

Vaig aixecar-me i em vaig començar a preparar, em vaig posar una de les peces de roba que m’havia escollitlaLia el dia del centre comercial, em vaig mirar al mirall.

M'encantava, em veia molt bé.

Vaig baixar a esmorzar.

Bon dia, preparada?- em va dir la meva mare i em va fer un petó.

Si...- estava tremolant, molt nerviosa no podia evitar-ho.

Tranquil·la, tot anirà bé. Vas meravellosa.

Gràcies, em portes?

És clar que sí.

Vam sortir de casa, teníem 10 minuts, però havia quedat en Lia que arribaria un poc abans.

Ja havia arribat, allí estava la Lia esperant-me amb un gran somriure.

Em vaig acomiadar de la meva mare i vaig baixar del cotxe.

Estic tan feliç de poder estar aquí amb tu una altra vegada – em va dir.

Jo sí que estic contenta, però també molt nerviosa...

Tranquil·la estic amb tu no deixaré que estigués sola en cap moment.

La vaig abraçada i vam decidir entrar.

El soroll em va fer reacciona: rialles, cops, les persones parlant. Em vaig posar un poc nerviosa, no sabia com reaccionar, era tot estressant.

Respira, tranquil·la - em va dir Lia sense soltar-me la mà.

Vaig sentir que tot era tan familiar i alhora tan estrany, per sort ningú em va preguntar per què no havia estat durant tant de temps. Vaig pensar que potser estaven al cas, però no em preocupava, era feliç i els comentaris no m’afectaven.

A l’hora de l’esbarjo vaig anar a saludar alguns dels professors que eren tan especials, les seves reaccions en veure em van donar vida, es van alegrar tant per mi i perquè pots tornar a estar allí per a gaudir la meva vida, la que no hagués tingut de deixar mai.

Vaig acabar el dia i allí estava la mama per a dir-me que era una campiona i no ho sap, però per a mi era una gran victòria, estava guanyant la batalla.

A poc a poc em vaig adonar que el monstre cada vegada es feia més petit i jo més gran.

Els dies següent no van ser fàcils, el monstre a vegades tornava, però la felicitat ja no es perdia. Simplement, respirava i pensava en què era una campiona i cada dia ho era més, cada pas, cada somriure, cada paraula, tot ho demostrava i la meva mare sempre estava allí per a recordar-m'ho, i per a ensenyarem el valor que tinc.

Però no tot és tan bonic sempre hi pots caure, va ser inesperat, sense previ avís, però ho vaig sentir, ho vaig entendre, no ho diuen per mi peròem vadoldre.

El monstre va tornar amb força,més que mai, em sentia lleugera, cansada, era com si ja no fos jo. Però vaig recordar la conversa, la sala.Vaig seure, necessitava aire, sentia que tot el treball estava perdut, que no havia servit de res. Però com sempre allí estava la meva mare. Em va dir que caure també era aprendre, que no deixava de ser forta per una caiguda, que havia de tornar i guanyar al monstre una vegada més.I em va fer adonar que ara no em dominava el monstre, ara el dominava jo, era forta molt més que ell i el guanyaria, per a ser lliure per a ser jo sense un pes més, sense tenir la sensació que sempre pot tornar.