Des de la finestra de l’autobús puc observar els antics edificis de la ciutat. En les onze hores que he tingut de vol des de Boston fins a Liverpool no he pogut pensar en altra cosa que no fos en l’Agatha. He intentat mantenir-la al marge de tot, lluny de la Jolene, lluny d’aquesta situació que cada cop se m’escapa més de les mans. Però la Jolene sempre va un pas per davant. Sempre sap més del que hauria de saber.

I ara sap on és la meva filla, per això soc aquí, per això he tornat: per protegir-la.

Però tinc por.

Por que la Jolene li faci mal.

Por de no haver arribat a temps.

Por de no ser capaç de salvar-la.

Por de confirmar el que més temo: que ja sigui massa tard.

Em queden uns vint minuts de trajecte per arribar a casa dels meus pares. M’agradaria que aquest viatge fos per un altre mutiu, però de vegades la vida no et pregunta, simplement t’obliga a actuar.

Arribo al número 77 de Lawrence Road. La casa no ha canviat, està en el mateix estat en el qual es trobava quan jo era adolescent i encara vivia aquí. Pico el timbre i reconec els passos de la meva mare acostant-se. Ella obre la porta i des d’allà puc percebre l’olor del seu famós pastís de poma. Soc a casa.

Em fa una forta i llarga abraçada que per uns segons em fa oblidar tots els motius de la meva visita. Però quan ens separem ho veig: al fons dels seus ulls hi ha un lleu matís de preocupació. També és una mare preocupada per la seva filla.

Abans que pugui dir res, uns petits braços m’envolten la cintura i només veure la rossa cabellera rissada d’aquella nena la reconec. Aixeca el cap i em mira, contenta.

—Pensava que no tornaries, mama.

L’alço de terra i els ulls se m’omplen de llàgrimes. Darrere aquest bonic retrobament de mare i filla hi ha una preocupació oculta i alhora alleujament en veure que està bé, que ningú li ha fet mal.

—Per què plores?— em demana amb una veu tendra quan veu les llàgrimes rodolant per la meva galta.

—Perquè estic molt contenta de veure’t, princesa— intento de no se m’esquerdi la veu.

La meva mare em demana que passi al menjador i saludo al meu pare, que està mirant el telenotícies assegut a la seva butaca. M’ajupo a fer-li un petó i somriu, cansat.

A la cuina hi ha un pastís acabat de fer que encara fumeja. Seiem a taula i n’agafo un tros per tastar-lo. El gust em porta nostàlgia, em recorda a quan tot era senzill. L’Agatha sembla gaudir-lo més que jo i menja com si fes mesos que estava en dejú. Però la tranquil·litat dura poc; potser és l’última vegada que la veig així… feliç.

L’olor del mar em transporta a un altre lloc i a un altre moment. En Charles, el meu antic xòfer, ens ha portat fins a la costa a la meva filla i a mi. Li he demanat que ens acompanyi perquè ella no noti res i tot li sembli normal encara que no ho sigui.

Sento les onades picar contra les roques, les gavines, el vent… Per un moment desconnecto. Ara només hi som nosaltres dues i el mar. Res més.

—Mama, estàs bé?

La seva veu trenca el silenci.

—Sí, clar, no et preocupis— li responc, intentant dibuixar un somriure que no s’arriba als ulls.

Però l’Agatha no és una nena qualsevol. Em mira i ho veu tot, sempre ho ha fet. Sap que alguna cosa no va bé, que li estic amagant la veritat. La meva calma és com una copa de vidre fràgil que al més mínim cop es pot trencar.

M’assec al seu costat sobre la sorra freda i li agafo les mans, miro fixament l’horitzó on el mar sembla que no s’acabi mai i llavors la miro a ella. He posposat aquest moment tot el que he pogut, però si no li dic jo ho acabarà descobrint pel seu compte.

—Agatha, escolta’m bé— li dic intentant que la meva veu soni ferma i segura—. A vegades, el món és un lloc estrany. Hi ha coses boniques— assenyalo el mar—, però també hi ha foscor i persones que… no saben el que és estimar de veritat, gent que mai ha sabut el que és l’amor i que pot arribar a fer mal sense pensar-ho.

Em mira i espera que continuï parlant, però no ho faig.

—Qui em vol fer mal, mama?

Aquesta pregunta se’m clava com un punyal al pit. No li puc dir la veritat, però tampoc vull mentir-li del tot.

—Mentre jo estigui aquí ningú et farà res. Però has de ser valenta, ara i sempre.

Tornem a casa quan el cel ja és fosc. Ens hem banyat al mar ignorant la temperatura de l’aigua. Els meus pares no hi són a casa i jo em poso el pijama i descanso mentre l’Agatha es dutxa. M’agradaria tranquil·litzar-me i potser, fins i tot, dormir una estona.

Agafo el comandament de la televisió i l’encenc. El primer canal que apareix és el telenotícies, que com sempre, no anuncien res bo. Un cop aconsegueixo aclucar els ulls, sento entre les veus dels presentadors del programa una veu que em sembla familiar.

—He sentit que Liverpool és preciosa en aquesta època… Sobretot per als retrobaments familiars.

Obro els ulls de cop.

És la Jolene.

No tinc temps de reaccionar. Sento que el cos se’m paralitza i no soc capaç de pronunciar ni una sola paraula; la por té el control de tot el meu organisme. Com si fos un acte reflex, m’aixeco i faig unes passes cap al darrere, però la meva esquena impacta amb la paret que separa la sala d’estar de la cuina.

—Ja veig que t’has pres seriosament les meves paraules, Millie. Has sabut captar la indirecta— Somriu freda, gairebé divertida—. No, no és el millor lloc ni el millor moment per morir. Però digue’m, què farà la teva filla quan et trobi aquí estirada amb una taca de sang escampant-se pel teu pit?

Fa un pas lent i calculat, retallant la distància que ens separa. Està a tres metres de mi.

—Vas entrar a la meva empresa buscant respostes, volies descobrir qui va matar al teu home. Pensaves que tot es reduïa a un conflicte d’interessos, oi?— explica amb un riure irònic—. Doncs te les donaré. Només calia que ho demanessis.

Fa una llarga pausa, que se’m fa eterna.

—En Vincent i jo érem perfectes. Ho teníem tot: diners, poder, futur. Volíem formar una família i tenir molts fills. Però el meu pare va decidir per mi i em va obligar a firmar els drets de guanys abans del casament. En Vincent ho va descobrir nou anys més tard. Tot aquell temps vivint una mentida, pensant que tot el que era meu també era seu, i quan ho va saber… tot es va acabar. Ja no em volia. No em mirava com abans, no m’estimava, tampoc volia fills. Almenys, no amb mi— assenyala amb el llarg dit el pis de dalt, on està l’Agatha—. Uns mesos després d’aquelles discussions em vaig adonar que estava embarassada. Vaig pensar que encara hi havia l’oportunitat de recuperar la meva família i pensava que una criatura, fruit del que havia estat el nostre amor, ens salvaria.

Torna a fer una pausa, però aquest cop no és per donar èmfasi a les seves paraules. Aquesta vegada s’eixuga les llàgrimes i intenta controlar els sanglots del seu pit. Intenta fer veure que no li afecta la història, però veig que se li està obrint una ferida interior que estava quasi cicatritzada per complet.

—Vaig tenir un avortament provocat quan estava de vuit mesos. Em van fer una cesària per treure’m la meva filla morta, i en Vincent… no hi era. Ell me’l va provocar, em va fer perdre la meva nena i, tot i això, l’estimava i estava disposada a perdonar-lo, però em va demanar el divorci, com si jo fos el problema, com si jo fos la culpable.

»Vaig estar molts anys desapareguda, intentant reconstruir-me. I just quan començava a aixecar el cap ho vaig saber. En Vincent tornava a ser feliç, tindria una filla. Amb tu. La filla que mai he pogut tenir i que sempre he volgut. També em mereixia tots els seus béns, la nena inclosa.

La Jolene treu lentament un objecte de la butxaca del darrere dels seus pantalons. El metall negre de la pistola Glock brilla sota la llum. Alça el braç sense pressa, massa segura, massa tranquil·la. Ara el canó m’apunta directament al pit. Puc veure el seu dit índex tensar-se sobre el gallet. La seva pell és pàl·lida, sembla d’ivori. Ningú sospitaria mai que aquelles mans poguessin estar tacades de sang.

—Encara l’estimava— murmura—. De fet, una part de mi sempre ho farà.

Clava la mirada freda en mi. No hi ha rastre d’humanitat en els seus ulls. El seu dit es tensa una mica més i involuntàriament aixeco les mans.

—Només em falta una jugada.

El seu somriure es torna letal.

—Escac i mat.

Tanco els ulls amb força, com si així pogués esborrar el que està a punt de passar. Com si la foscor pogués protegir-me. Tinc por. Una d’aquelles que no et fan cridar ni córrer, sinó que t’immobilitzen. Sé que ha arribat el moment, no hi ha cap porta per fugir, així que espero que faci el pas.

Sona un tret. Sec. Definitiu.

Els genolls em cedeixen de cop i el meu cos cau a terra amb tot el seu pes. L’aire s’escapa dels meus pulmons i les llàgrimes em cauen per les galtes. Un sentiment m’envaeix: la derrota.

I silenci. Un d’aquells tan densos que fan mal.

Durant uns segons no sento res, ni el cos, ni el terra sota meu. Només el ressò del tret repetint-se dins el meu cap una vegada i una altra. S’ha acabat. Ho penso. Ho sé.

Però no noto dolor.

No noto res.

Obro un ull. Després un altre. El món continua allà.

Intento incorporar-me, amb els braços tremolant i m’assec com puc, arrossegant-me una mica per terra. El cor em batega massa fort, massa ràpid, com si també volgués escapar. Els pensaments em fan més mal que el cos, perquè el cos… no em fa mal.

I llavors ho veig.

El cos de la Jolene.

Estirat a terra, de costat, immòbil d’una manera que no deixa lloc a dubtes. La sang li llisca per l’esquena i s’escampa pausadament per la moqueta. I just al seu darrere hi distingeixo una silueta: L’Agatha.

Sosté l’escopeta de caça del meu pare amb les dues mans, i el canó encara fumeja lleugerament.

—Ja em va treure el meu pare— diu amb veu baixa i plena de por, justificant-se—. No… no pensava permetre que també et passés a tu.

—Agatha…

No em mira. Mira el cos immòbil a terra, com si encara no entengués del tot que ha passat.

—Dona’m això…— li dic amb un fil de veu allargant la mà.

Els seus ulls es troben amb els meus i per un instant torna a ser només una nena perduda i espantada.

—Mama…—xiuxiueja — ho he fet bé?

La pregunta em trenca. No hi ha orgull en la seva veu, només necessitat. Necessitat que li digui que tot anirà bé. M’ajupo per posar-me a la seva altura i li trec l’arma de les mans. No ho impedeix; al contrari, la deixa anar com si li cremés les mans.

—Tenia por…—plora, ara sí, amb sanglots petits i descontrolats—. Mama, tenia molta por…

L’estrenyo contra mi, notant com li tremola el cos. La sang de la Jolene continua tacant el terra, però jo no puc deixar de centrar-me en la meva filla. La meva nena. La mateixa que fa un minut pensava que no tornaria a veure mai més.

—Mama…—sanglota— jo només volia ajudar…

—Ja està… ja ha passat…

Em quedo uns minuts abraçant-la fins que es tranquil·litza i deixa de plorar. M’adono que la televisió continua encesa i escolto de nou la veu del presentador. Aquest cop a notícia m’impacta més.

—Notícia d’última hora: Nina Winchester, secretària de l’empresa internacional Winchester & Sinclair, ha estat detinguda aquest vespre acusada de col·laborar en l’assassinat de Vincent Ashford. Mentrestant, la seva tieta Jolene Winchester, directora del bufet d’advocats, continua en crida i cerca, acusada de liderar aquest crim. Seguirem informant, bona nit. Ara sí, els esports…