—Parla'm de tu, Millie.

Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé massa de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

L’oficina és blanca, impol·luta, amb decoracions que probablement costen milers de dòlars i és evident que el propietari de l’empresa té un poder adquisitiu notable. Des de la planta on la Nina m’està entrevistant es pot apreciar tota la silueta de Boston, des d’aquell angle que enfoca els alts edificis de la ciutat.

—Fa poc vaig deixar la meva empresa perquè ja havia aconseguit tot el que podia arribar a fer allà i volia aspirar a més. L’empresa Winchester & Sinclair em va semblar la millor opció — asseguro amb una veu clara.

—I a què vols aspirar venint aquí? Quins són els teus punts forts?

I ara què li puc dir? Fa anys que no treballo i fins ara vivia del meu adinerat marit. Tot i això, vaig estudiar Dret als Estats Units i em vaig treure el Juris Doctor, l’equivalent nord-americà d’un grau en Dret, però vaig acabar la carrera quan tenia vint-i-dos anys i avui als trenta-cinc en soc conscient que el pas del temps ha anat esvaint alguns d’aquells coneixements. Sigui com sigui, el títol em ve de luxe per poder entrar aquí, Winchester & Sinclair, el bufet d’advocats més important de Boston, on treballen els més prestigiosos lletrats del país.

—Tal com indica el meu currículum, vaig treure la millor nota de la meva promoció a Harvard l’any 2009 —no és del tot cert, ja que no vaig quedar la primera, però he de causar bona impressió perquè estic realment interessada en aquesta feina, i la seguretat amb la qual formulo les meves frases no provoca cap mena de desconfiança —i m’agradaria que grans empreses ho tinguessin en compte per poder-les representar.

La Nina es queda pensativa. Veig com fa algunes anotacions en el seu bloc de notes. Al cap d’una estona, la seva veu trenca el silenci que s’havia format entre nosaltres.

—Perfecte Millie! Això és tot. T’informarem d’aquí a unes setmanes per comunicar-te si la feina és teva.

Dit això, em guia cap a la majestuosa porta de vidre del despatx. No puc evitar fixar-me en els seus dits: la cuidada manicura francesa i totes les joies fines d’or blanc i diamants que hi porta, que ressalten sobre la seva pàl·lida pell. Allò devia costar una fortuna; fa un parell de mesos m’ho hauria pogut permetre, ara només ho puc admirar a través dels aparadors de les botigues més sofisticades de la ciutat.

Quan obro els ulls després d’una llarga migdiada, el silenci sepulcral que hi ha a casa fa que el meu cap vagi a parar en tot allò que havia estat intentant evitar durant aquest temps: què hauria passat si el meu marit no hagués estat a l’oficina en aquell precís moment a altes hores de la nit? Probablement, els diaris no serien plens de titulars sensacionalistes parlant del suïcidi de Vincent Ashford i jo encara tindria una vida digna i una parella amb qui compartir la resta dels meus dies. Malauradament, els meus plans es van torçar aquella tarda de juliol quan es van trobar al meu marit mort dins del seu despatx.

Ell treballava a Ashford Notaries, una important empresa de notaris que va fundar el seu pare de jove i que fins fa poc en Vincent encara coordinava. A part d’això, era propietari d’altres empreses de menor categoria que es va permetre el luxe de comprar. El seu nom apareixia amb freqüència a les notícies reconeixent-li mèrits i elogiant-lo, però alhora generant rivalitats amb altres corporacions que li feien competència. És aquest un dels motius pels quals jo sé que no va ser un suïcidi i que hi ha algú darrere d’aquella sobtada mort.

El que més em dol, però, és que no només m’he quedat vídua, sinó que la meva filla Agatha, de tan sols deu anys ja no té un referent patern amb qui comptar i jo, ara mateix, no soc capaç de donar-li l’educació que es mereix. Vaig pensar que enviar-la a Liverpool amb els seus avis seria una bona opció, que l’aïllaria de tota aquesta situació, però ara veig que no ha sortit com em pensava. M’he adonat que ella és l’únic record que em queda del meu marit i que em reconfortaria més tenir-la a prop. Però ara ja és massa tard, ja no em puc fer enrere; ha començat la primera fase del meu pla.

Per sort, el so d’una trucada entrant em despista dels meus pensaments. És la Nina Winchester.

—Hola, Millie! T’agafo en un bon moment? —exclama la seva dolça veu.

—Bona tarda! —responc intentant que no delatar que m’acabo de despertar —És clar, digues.

—Tinc bones notícies, després de parlar-ho amb els representants de l’equip directiu de l’empresa, és un honor per a mi informar-te que a partir de dilluns ens veurem cada dia a les oficines.

Aquesta notícia em fa oblidar, com a mínim durant uns minuts, les reflexions sobre el meu difunt espòs. No soc capaç de processar aquesta informació, així que responc el primer que em passa pel cap i fingeixo un somriure tot i que la Nina no pugui veure’l.

—Moltes gràcies per aquesta gran oportunitat, prometo no defraudar-vos —sospiro amb alleujament.

—Bé, doncs el primer dia et donaré totes les instruccions del que hauràs de fer. Sobretot controla la puntualitat. No tenim temps per perdre —al·ludeix amb veu autoritària.

—Perfecte, Nina! Doncs dilluns ens veiem —m’acomiado.

Espero una estona fins que la Nina penja el telèfon. Encara no assimilo que finalment hagi estat capaç d’aconseguir aquell lloc de treball i apropar-me cada vegada més als meus objectius de descobrir qui hi ha darrere de la desgràcia que ha marcat la meva vida i que m’ha mantingut desperta totes aquestes nits.

A la carretera no hi circulen gaires cotxes, ja que són tan sols quarts de vuit del matí. Tot i que a l’oficina hi he de ser a dos quarts de nou, prefereixo arribar d’hora per així guanyar-me a poc a poc la confiança de la Nina i d’aquesta manera establir vincles amb altres advocats que em puguin resultar útils en un futur. No estic gaire acostumada a conduir pel fet que durant molt temps el meu xòfer, Charles, em traslladava a tots els llocs on havia d’anar, però hi ha vegades en les quals l’únic que ens queda per fer és adaptar-nos a les situacions de la vida.

Quan travesso la porta d’entrada cap a les oficines, molts dels treballadors que ja es troben allà (i segurament fa hores que treballen) aixequen la mirada dels seus ordinadors per mirar-me amb cara de confusió. Em quedo dreta davant la porta amb efecte de mirall que reflecteix els meus cabells foscos i ondulats, amb una camisa blanca col·locada per dins de la faldilla negra que m’arriba als genolls, esperant que algú em doni indicacions d’on he d’anar o què he de fer. De sobte noto com una gèlida i delicada mà m’acaricia l’espatlla. És la Nina, elegant com sempre, sense ni tan sols un cabell fora de lloc, que em mira amb un somriure radiant.

—Bon dia, Millie! Veig que t’has pres seriosament el que et vaig dir sobre la puntualitat, això és senyal que tens un gran esperit treballador— afegeix irònicament.

—Bon dia! La veritat és que sí, m’agrada prendre’m les coses al peu de la lletra —declaro amb un somriure intentant no revelar el cansament que porto a sobre com a conseqüència d’estar desperta des de primera hora del matí.

—Això està molt bé, Millie. Si vols, pots acompanyar-me i t’ensenyaré el teu despatx —em proposa amablement.

La segueixo al llarg de diversos passadissos i escales fins que arribem a una enorme sala, també impecable, i em resulta impossible no pensar el que deu cobrar el personal de neteja. Em crida l’atenció la còmoda butaca que hi ha darrere de l’escriptori, un possible indici que hauré de passar moltes hores asseguda. El meu rol en aquest lloc de treball és gestionar els expedients legals de les grans empreses del país. Després de facilitar-me tota la informació sobre els documents que he de redactar i entregar a finals de setmana, em dona via lliure per començar a treballar.

El meu primer dia ha sigut bastant tranquil, només he rebut un parell de visites dels meus nous companys que em volien conèixer i consultar-me alguns dubtes sobre el repartiment del treball que hi haurà a partir d’ara.

Després d’una setmana de feina intensa que acaba, ja he redactat tots els informes necessaris, per tant, em dirigeixo cap al despatx de la Nina per lliurar-li tots els documents. A través de la gran porta de vidre que dona pas al seu despatx veig que està enmig d’una trucada telefònica, així que decideixo esperar fins que em fa un senyal amb la mà perquè entri.

—Bona tarda, Nina. Et porto tots els informes que em vas demanar que fes al llarg d’aquests dies —assenyalo.

—Moltes gràcies. Ja veig el teu nivell de treball—em comenta amb un somriure en els seus llavis perfectament pintats de vermell —. M’agradaria comentar-te un parell de qüestions, si no et sap greu.

Mentre pronuncia aquestes últimes paraules, la seva mirada es clava en alguna cosa darrere meu i em giro per veure de què es tracta. A l’altra banda de la porta transparent veig una dona d’uns quaranta anys, de cabells pèl-rojos i arrissats, perfectament vestida amb un vestit d’un color verd grisós i elegant.

—Perdona la ignorància, però, qui és? —pregunto un cop la dona segueix el seu recorregut i desapareix del nostre camp de visió.

—És la meva tieta, Jolene Winchester, la propietària de l’empresa.

​

Assenteixo i torno a fixar-me en els papers que duc a les mans.