L’oficina està gairebé buida quan la Nina s’acosta a mi i li noto a la mirada unes ganes ansioses de parlar. Em demana si vull anar a fer unes copes al bar del costat de l’edifici i em comenta que vol parlar amb mi per poder-me conèixer una mica millor i desconnectar de la feina. Cedeixo, és veritat que necessito una estona per no pensar en treballar després d’aquestes últimes setmanes intenses fent d’advocada.



El bar és antic, un pub irlandès que desprèn una intensa olor d’alcohol i humitat i en el que no es pot sentir res per l’alt volum de la música i les converses de la gent asseguda al voltant de les taules. Les parets són de fusta antiga i els tamborets estan recoberts d’una sedosa tela verda. Decidim seure en una cantonada, el màxim d’allunyades de la resta de la gent, així podem parlar amb tranquil·litat sense interrupcions.



La Nina demana dues Guiness, una per mi i l’altre per ella. També ordena dos gots petits de Baylis, el qual jo refuso ja que hauré de tornar cap a casa amb cotxe i vull conduir amb total seguretat.

Parlem de mil i una coses, mentrestant, la Nina va bevent. Tot sembla tranquil excepte pel fet que ja s’ha passat d’unes quantes copes. Sense pensar gaire en el que diu, em demana per què treballo tant últimament i m’aconsella que m’ho prengui tot amb més de calma.



—Només és perquè la Jolene m’ha assignat moltes tasques, i és clar, jo no soc ningú per rebutjar-les. A més, m’agradaria fer bé la meva feina, així potser algun dia podré ascendir— li he dit la veritat, excepte per l’última part. No era del tot cert, ja que la posició laboral en la que estic ara em permet rebre la informació que necessito sense aixecar sospites, però he hagut de posar una justificació convincent.



—Jo no ho hauria suportat— amb el dit s’assenyala la templa—. Hauria plegat. No has pensat en deixar-ho?

Recapacito abans de respondre. Podria dir-li la veritat: que l’únic que m’empeny a formar part de l’empresa no és l’ambició, ni tampoc el prestigi, sinó què se n’ha fet dels 130.000 dòlars que el meu marit va transferir d’amagat a Winchester and Sinclair pocs dies abans de morir. Uns diners que es van esvair com si no haguessin existit. Vull saber qui els va rebre. Qui va signar. I qui va callar. Vull saber qui s’ha apropiat d’aquest fragment de la meva herència i, sobretot, per què.



Opto per una opció més senzilla i innocent, i li comento que realment m’agrada el que faig i que és un orgull per a mi ser membre d’aquest gran equip. No necessito una excusa massa elaborada, l’alcohol s’encarregarà que demà no recordi aquesta conversa.

La Nina fa una ganyota, per alguna raó no sembla convençuda.



—No t’hi esforcis massa, no et guanyaràs la seva confiança treballant molt, Millie. Des que es va divorciar no és la mateixa. Abans sí que era justa i donava millor posició a la feina als que treballaven. Ara ha canviat; ja no dirigeix l’empresa com ho feia abans, ja no ho fa amb el respecte que tenia per la seva professió fa uns anys. Ara fa el que vol, quan vol i perquè vol. Ha perdut una mica el nord— ho diu sense pensar, probablement degut a l'efecte de l'alcohol. No m’hauria d’estar explicant tot això a mi, i molt menys amb tan poc de tacte, però jo no dic res i escolto com parla de la seva tieta.



—Va estar-se uns quants anys sense treballar des que es va divorciar del seu exmarit. L’estimava molt, fins i tot volia formar una família, però ell s’hi negava. Era un bon home, en Vincent, però per alguna raó no volia tenir fills, almenys amb ella. Formaven una parella preciosa, tot i això, un dia ell va decidir deixar-ho. Després de la ruptura, la meva tieta va estar nou anys sense treballar— mira cap avall gesticulant un lleu somriure—. Em queia bé aquell home. No sé què se n’haurà fet d’ell, però després del que li va fer a la Jolene val més que corri; suposo que després de deu anys amb ella deu saber del que és capaç de fer per amor.



Em quedo confosa, sense saber què respondre i intento lligar caps per desxifrar la relació que hi ha entre el que suposo que fa referència al meu marit i la directora de l’empresa i quines preguntes puc fer per descobrir més sobre el tema.



—I què va fer en… Vincent després de la ruptura?— demano per rascar més informació.



—Dos anys després del divorci va arribar a les orelles de la meva tieta que ell estava esperant una filla amb una altra dona— va fer un glop de la seva beguda, però no va apartar la mirada dels meus ulls—. La Jolene va embogir. Tot i que d’això ja fa temps, uns dotze anys, si no em fallen els càlculs. Però la meva tieta s’ho guarda tot i no perdona res, per això a la nova dona d’en Vincent no li convé trobar-se amb ella, no sap el que pot arribar a fer…

El soroll del seu puny impactant sobre la taula fa que desviï la mirada. El cop ha fet vessar el meu got de cervesa, i el seu cinquè got de xarrup de Baylis tremola al costat de la seva mà encara tancada. Torno a dirigir-li la mirada, està rient, amb la mà que li ha quedat lliure sobre l’abdomen.



—Millie, t’hauries d’haver vist la cara! Veig que vius les històries a flor de pell— esclata en una riallada i s’aixeca del tamboret on seu— però deixem de parlar de la Jolene, que hem vingut per desconnectar de la feina.



La Nina em dona la mà i em porta a la pista de ball, just davant dels músics que toquen aquella nit. La banda comença a tocar “Jolene” de Dolly Parton. Que irònic, no? Una cançó que parla sobre una dona que no vol quedar-se sense el seu home. Justament, però, la cançó demana a la Jolene que no sigui ella la que es quedi amb ell, en aquest cas, és al revés, a la Jolene l’hi han tret el marit. O com a mínim, aquesta és una de les versions de la història.



Quan era jove solia escoltar aquesta cançó en els pubs del costat de la universitat. Mai havia reflexionat sobre la lletra, i justament és ara, que la Nina em parla sobre la seva tieta, que m’adono del que vol dir, i em sap greu pel que deu haver passat aquella dona. Però sigui com sigui, ningú té la culpa del que li va succeir.



Torno a casa després d’aquella llarga nit, m’estiro al llit i intento dormir, però no puc. No paro de pensar en el que m’ha explicat la Nina. La Jolene i en Vincent van estar deu anys junts, i suposo que aquest home deu ser el meu marit. Em costa acceptar-ho, però la veritat a vegades fa mal. Seria massa coincidència que fa deu anys un home que es diu igual que el meu difunt espòs tingués una filla al mateix moment que nosaltres? Per sort, no sembla que la directora sàpiga que la mare de la criatura soc jo, per tant, la meva identitat es manté en l’anonimat.





Per fi surt el sol, i després de passar una nit de vetlla, decideixo que aniré a les oficines. Agafo el cotxe i em dirigeixo cap a l’edifici. Passo la targeta d’accés per les portes de l’oficina i la recepcionista, curiosa, em demana què faig allà a aquelles hores del matí d’un cap de setmana. Improviso, i li dic que la Nina m’ha encarregat recollir uns fulls del despatx de la directora. Sense fer més preguntes, em deixa passar i jo faig via cap al despatx de la Jolene.



Un cop allà, reviso els documents que té guardats aquella dona, i entre tots els arxius, en un calaix, trobo un full en el qual hi ha escrit el nom complet del meu marit, i la seva direcció. Em pregunto quin sentit té aquella informació, i per primer cop en molt temps començo a relacionar conceptes fins que confirmo les meves hipòtesis: en Vincent, el meu home, sembla que ha tingut alguna relació amb la Jolene i segurament és el mateix home del qual la Nina em parlava ahir. Però per què mai m’havia explicat tot això? Potser tenia por del que podia fer-me la seva exparella: tenint en compte tot el que m’havia explicat la meva superior, dedueixo que aquesta dona és una persona agressiva i capaç d’executar qualsevol barbaritat per tal d’aconseguir el que per a ella és justícia. O potser temia que el deixés. Fos el que fos, estava dolguda: havia viscut tots aquests anys sense saber aquesta part tan important de la vida de l’home que per mi era l’amor de la meva vida i jo per ell també, o això pensava fins ara.



Mentre treballo en un nou cas que m’ha sortit, entra la secretaria al meu despatx, em diu que la Jolene em vol veure, res més. Vaig cap allà preguntant-me què pot ser el que vol, encara no he parlat amb ella cara a cara des que treballo aquí, només he rebut ordres seves a través d’altres companys, i per això penso que deu tractar d’alguna qüestió amb pes.



Quan arribo i la veig darrere el vidre de la porta, asseguda en una cadira. Em fixo en la taula de fusta beix, on al mig hi ha un antic taulell d’escacs que contrasta els tons clars de l’oficina. Res més. Em sembla una mica peculiar, però sense pensar massa pico a la porta. Veig com gira el cap en direcció a la porta. Ja sap que soc aquí. Em fa un senyal perquè entri.



—Bon dia, senyora Winchester— saludo cordialment a la meva cap.



—Digue’m Jolene, si us plau— em demana ella i em fa seure al seu davant, just al costat del taulell on hi ha les fitxes negres— t’he fet venir per comentar-te una cosa— fa una llarga pausa, un silenci incòmode es forma entre nosaltres, però no vull parlar fins que ho faci ella. Em fa l'efecte que si ho faig no reaccionarà gaire bé—. Com ja deus saber, una companya teva ben aviat s’agafarà la baixa de maternitat.



—Doncs no ho sabia pas— no se m’acudeix què més dir-li.



—Bé, ja que ella no treballarà durant un temps necessitem algú que faci tota la seva feina i he pensat que podries ser tu qui la substitueixi.



—Perfecte, m’alegra que confiïs en mi per tenir aquesta responsabilitat— era mentida, és clar, no vull pas tenir el doble de feina, però tampoc puc dir-li que no i espatllar el vincle que amb prou feines hem pogut crear, així que he hagut de cedir.



La Jolene mou una fitxa del taulell que té sobre la taula, el peó blanc passa de la casella C2 a C4. Fa un gest amb el cap perquè comenci a jugar. Comencem la partida en silenci, només se sent el soroll de les peces movent-se pel taulell. Jo soc bona en els escacs, però es nota que ella porta molt temps de pràctica, mou les peces amb una tranquil·litat absoluta i sempre sap quin serà el meu pròxim moviment. És una persona molt calculadora, i es nota.



—Quina sort que té la teva companya de poder formar una família, no trobes?— per fi trenca el silenci que s’ha format, però no m’acaba d’agradar aquesta pregunta, no sé si va amb segones.



—Sí, suposo que hi ha gent molt afortunada.



—M’han dit que tens una filla. M’equivoco?— em pregunta ella intrigada mentre mou l'alfil de la casella E2 a A5. Ha matat el meu cavall.



—Sí, tinc una filla, però ara mateix viu a casa els meus pares, des que va morir el meu marit no me n’he pogut cuidar massa d’ella— responc descol·locada per la seva pregunta. Un cop acabo de pronunciar aquestes paraules, m’adono que li he proporcionat massa informació i que el pròxim cop he d’intentar respondre únicament el que em demana.



—No entenc la gent que fa això. Si no vols fills, no els tinguis— no sé com m’hauria de prendre això, el que sí que sé segur és que no ho diu amb bona intenció—. Però suposo que algunes dones no mereixen ser mares, i altres que faríem el que fos per ser-ho.



La Jolene abaixa el mentó, però els seus ulls verds esmaragda continuen clavats a la meva mirada. No sé què dir ni què fer. Em quedo paralitzada. És el meu torn, moc la torre que està col·locada a G5 cap a D5. Li he matat una de les seves torres.



Després d’una estona sense dir res, em comença a parlar de la Llei del Talió, “ull per ull, dent per dent” i de com pensa que si el món es regís per aquesta norma tot funcionaria millor. Em remarca que tot el que li han fet a ella ho haurien de pagar.

Després, amb una mirada profunda que no he sabut llegir de primeres, recita unes paraules que em fan tremolar.



—Al cap i a la fi, Liverpool no està tan lluny. Només unes hores suspeses en l’aire i ja estarà. Tot té un preu i aquesta vegada el preu és personal— amb els seus delicats dits alça la reina blanca i la fa moure cap a la casella F7—. Escac i mat.



Faig caure el meu rei. Ha guanyat la partida.