I llavors tot va deixar de ser casualitat.



No va passar de cop. No hi va haver un moment exacte on tot esclatés. Va ser més aviat com una esquerda… petita al principi, gairebé invisible, però que s’anava fent gran cada cop que mirava a la Nina, cada cop que en Liam evitava certes preguntes, cada cop que recordava els meus pares.



Aquella mateixa nit, no vaig poder aguantar més.



—Necessito saber la veritat —li vaig dir a en Liam, amb la veu trencada, mentre estàvem al jardí.



Ell no em va mirar de seguida. Sabia perfectament a què em referia.



—Millie… —va començar.



—No —el vaig tallar—. No em protegeixis. No em menteixis. No després de tot això.



El silenci entre nosaltres pesava més que mai.



Finalment, va sospirar.



—La meva mare… no et va contractar per casualitat.



El cor se’m va aturar.



—Ja ho sabia —vaig dir en veu baixa—. Però… per què?



En Liam va tancar els ulls un segon, com si el que anava a dir li fes mal.



—Perquè els teus pares no van desaparèixer.



Vaig deixar de respirar.



—Què vols dir?



Em va mirar. Aquesta vegada directament als ulls.



—Els teus pares van estar aquí.



El món es va trencar.



—No… això no té sentit…



—Sí que en té —va dir—. Treballaven per ella. Igual que tu.



Un calfred em va recórrer tot el cos.



—No… no… això és impossible…



—No ho és —va insistir—. I no només això…



Va dubtar.



—Millie… ells no van marxar.



Les llàgrimes em van començar a caure sense control.



—Llavors… què els va passar?



En Liam va trigar massa a respondre.



Massa.



—La meva mare… s’encarrega de persones que no tenen ningú.



Vaig fer un pas enrere.



—Què vol dir “s’encarrega”?



Silenci.



I en aquell silenci… ho vaig entendre tot.



—No… —vaig xiuxiuejar—. No, Liam… no em pots estar dient això…



—Ho sento —va dir—. Ho vaig descobrir fa anys. Vaig intentar marxar… però ningú marxa d’aquí.



El meu cap anava a mil.



Les preguntes. Les mirades. Les frases de la Nina.



“Les persones que no tenen ningú.”



“Lleialtat absoluta.”



“No tens ningú que et busqui si desapareixes.”



Tot encaixava.



Massa bé.



—Per què no m’ho vas dir abans? —vaig cridar, trencant-me per dins.



—Perquè volia creure que aquesta vegada seria diferent! —va esclatar ell—. Que potser… tu…



Va callar.



—Que potser què?



—Que potser no acabaries com els altres.



El silenci que va seguir va ser devastador.



Però llavors…



Una veu.



—Quina escena més bonica.



Ens vam girar de cop.



Nina.



Dempeus, a pocs metres de nosaltres.



Aplaudint lentament.



—De veritat pensàveu que no ho sabria?



El meu cos es va congelar.



—Millie… —va dir amb aquell somriure fred—. Sempre tan curiosa.



—Què els vas fer? —vaig dir, amb una ràbia que no sabia que tenia—. QUÈ ELS VAS FER?



Nina va inclinar el cap, com si la pregunta la divertís.



—Els teus pares… —va començar— eren un problema.



—EREN PERSONES!



—No per gaire temps —va respondre, tranquil·la.



El món es va tornar vermell.



Vaig fer un pas cap a ella, però en Liam em va agafar el braç.



—No —va murmurar—. Això és el que vol.



—Oh, deixa-la —va dir la Nina—. Té dret a reaccionar.



Va caminar lentament cap a nosaltres.



Tac. Tac. Tac.



—Saps què és el més fascinant, Millie? —va dir—. Que has seguit exactament el mateix camí que ells.



Vaig notar com el terra desapareixia sota els meus peus.



—Mateixa desesperació. Mateixa mentida. Mateixa necessitat.



Va somriure.



—Mateix final.



—No —va dir en Liam, posant-se davant meu—. Aquesta vegada no.



Nina el va mirar… i per primera vegada, la seva expressió va canviar lleugerament.



—Sempre tan decebedor, Liam.



—S’ha acabat —va dir ell—. No tornaràs a fer això.



—Ah, no? —va dir ella—. I què faràs? Explicar-ho? A qui?



Silenci.



Perquè tenia raó.



No teníem ningú.



Però llavors… alguna cosa dins meu va fer clic.



—No —vaig dir.



Els dos em van mirar.



—Aquesta vegada… sí que tenim alguna cosa.



Vaig treure el mòbil amb les mans tremoloses.



—He gravat tot.



El somriure de la Nina va desaparèixer.



Per complet.



—Cada paraula —vaig continuar—. Cada confessió.



El silenci es va tornar mortal.



—Si no sortim d’aquí… això sortirà a la llum.



Mentida.



Però una mentida ben jugada.



Nina em va mirar fixament.



Analitzant.



Calculant.



Per primera vegada… no tenia el control.



Van ser només uns segons.



Però van semblar eterns.



Finalment, va somriure.



Però aquest cop… diferent.



—Ets més intel·ligent del que pensava.



Va fer un pas enrere.



—Marxeu.



No ens ho vam pensar dues vegades.



En Liam em va agafar la mà i vam començar a córrer.



Sense mirar enrere.



Sense parar.



Fins que la casa va desaparèixer darrere nostre.



Fins que l’aire va tornar als meus pulmons.



Fins que… érem lliures.



O això semblava.



Quan finalment ens vam aturar, vaig mirar en Liam.



—És veritat? —va preguntar—. Ho has gravat?



El vaig mirar.



I vaig negar amb el cap.



—No.



Un silenci.



I llavors…



Va començar a riure.



Jo també.



Una rialla trencada. Boja. Increïble.



—Gairebé ens mata —va dir ell.



—Però no ho ha fet.



El vaig mirar.



I aquesta vegada… no hi havia por.



Només una certesa.



—Ja no som els mateixos.



Ell va assentir.



I mentre el sol començava a sortir, vaig entendre una última cosa:



La Nina Winchester no havia acabat amb nosaltres.



Ens havia creat.



I potser…



només potser…



això era encara més perillós.