—Ho he estat pensant i…

Aquell silenci es va tornar molt tens, com si l’aire s’hagués congelat. Mentre Nina sostenia aquell full amb la mateixa tranquil·litat inquietant. Jo, en canvi, estava totalment incòmode.



—… Crec que ets perfecta per aquest lloc.



Perfecta! La paraula em va colpejar amb una força inesperada. Vaig parpellejar bastants vegades, com si així pogués assegurar-me que no només m’ho havia imaginat i no era un somni.



—De veritat? —vaig murmurar

Nina em va mirar amb un somriure, però no de felicitat… sinó d’una satisfacció obscura

—Començaràs avui mateix, viuràs aquí. Aquesta casa necessita algú com tu.



Algú com jo? No vaig preguntar què volia dir amb això exactament.



—El teu salari serà suficient perquè deixis enrere… qualsevol inconvenient —va afegir—. Però a canvi vull que tinguis una cosa molt clara.



Va deixar aquell paper sobre la taula i em va mirar fixament un altra vegada

Lleialtat completament absoluta.

Aquelles paraules em van provocar una intriga absoluta, no entenia per què tanta pressió. Només seria una assistenta corrent… no?

—Accepto.



—Ho sabia —va dir ella—. Les persones desesperades sempre prenen la decisió correcta.



La meva habitació era silenciosa. Inclús diria que massa. Les parets blanques semblaven observar-me i mantenir-me. No hi havia cap fotografia, cap detall personal... només una finestra petita i un llit perfectament fet. Però vaig notar que no hi havia pestell interior a la porta, cosa que no em posava molt tranquil·la.



Aquella nit, gairebé no vaig dormir. Cada soroll em feia obrir els ulls de cop. Em vaig convèncer que només eren els nervis del nou entorn, però al fons del meu cap hi havia una sensació antiga, coneguda. Aquella mateixa sensació que havia tingut anys enrere, la nit que els meus pares no van tornar.



Va ser al tercer dia quan tot va començar a canviar.



Estava al despatx principal ordenant documents quan vaig sentir una veu darrere meu.



—No sembles algú que encaixi en aquesta casa.



Em vaig girar de cop.



I… era ell.



El noi del bus. El de l’Aston Martin! Durant uns segons, només el vaig mirar, incapaç de parlar, no entenia res.



—Tu… —vaig dir—. Què fas aquí?

—Visc aquí —va respondre, somrient—. Encara que no sempre per voluntat pròpia.



Va fer un pas endavant.



—Soc en Liam.



—Millie.



—Ja ho sé —va dir—. La meva mare parla molt de tu.



El cor em va fer un bot.



—La teva mare?

—Nina Winchester.



Tot va encaixar de cop. Massa ràpid. Massa clar.



—Jo… no tenia ni idea que ella tingués un fill —vaig murmurar avergonyida

—No li agrada que ho sàpiguen —va dir—. Tampoc li agrada que jo sigui… jo.



Vaig notar una tristesa estranya a la seva veu i com va esquivar la meva mirada.



—Tranquil·la —va afegir—. No mossego. A diferència d’ella.



Vaig somriure sense voler.



Amb els dies, en Liam es va convertir en el meu únic refugi dins aquella casa que m'absorbeix lentament. Ens trobàvem de a vegades d’amagat al jardí, entre els arbres alts que semblaven protegir-nos del món. Amb ell podia parlar sense por.



—Per què et quedes aquí? —li vaig preguntar una tarda.



—Perquè marxar no sempre és tan fàcil —va respondre—. I tu?

Vaig dubtar.



—Perquè no tinc on anar.



Ell no va insistir. Només va assentir, com si ho entengués massa bé, com si ho vivia de la mateixa manera, però ell sí que tenia una estabilitat per ser capaç… no com jo.



A poc a poc, la distància entre nosaltres es va anar escurçant de mica en mica. Mirades que duraven massa. Silencis carregats. Fins que una nit, sense dir res, em va agafar la mà.



—No hauries de confiar en mi —va dir en veu baixa.



—Ja ho faig —vaig respondre seria.



El meu cor colpejava ràpidament quan em mirava i no sé per què, però sentia que el coneixia de fa molt de temps.



Però no tot podia anar tan perfecte.



Nina ho va notar.



Sempre ho notava tot.



Em va cridar al seu despatx una nit.



—Seu.



No va aixecar la mirada del seu ordinador.



—Has estat molt nerviosa últimament —va dir—. Et passa alguna cosa, Millie?

—No —vaig mentir.



Ella va somriure lleument.



—Menteixes malament.



Va aixecar-se i va caminar lentament cap a mi.



—Saps què és el que més m’agrada de tu? —va preguntar—. Que no tens ningú.



Em vaig quedar glaçada, que sabia ella de la meva família?

—No tens pares. No tens família. Ningú que et busqui si desapareixes.



El pit em va començar a fer mal.



—No ho dic com una amenaça —va afegir amb veu suau—. Ho dic com un fet.



Aquella nit no vaig poder dormir. I els records van tornar.



Vaig tornar a tenir el somni.



La porta oberta. El silenci. El rellotge marcant les tres de la matinada. Jo asseguda al sofà esperant. El telèfon que no sonava. Els llums d’un cotxe aturant-se davant de casa… i marxant.



Després, el buit.



Em vaig despertar suant, amb el cor desbocat. Vaig sortir de l’habitació sense pensar-ho i vaig acabar al jardí. Em vaig deixar caure a terra, tremolant.



—Millie?

Era en Liam.



Quan em va veure així, no va fer preguntes. Es va asseure al meu costat i em va envoltar amb els braços.



—Respira —va dir—. Estic aquí.



Vaig plorar com no ho havia fet en anys.



—Els meus pares van desaparèixer —vaig dir entre sanglots—. Ningú sap què els va passar. Ningú els va buscar de veritat.



Ell em va estrènyer més fort.



—No estàs sola —va dir— Ja no.



L’endemà, Nina em va observar com amb una mirada diferent.



—És curiós —va dir mentre esmorzava—. Vaig conèixer els teus pares.



El món es va aturar.



—Com? —vaig preguntar.



—Fa molts anys —va continuar—. Eren persones… problemàtiques.



—Què vols dir amb això?

Nina va somriure estranyament.



—Que hi ha persones que desapareixen perquè ningú vol trobar-les.



Va deixar la tassa amb un cop sec.



—No remenis el passat, Millie. Algunes veritats fan mal.



Aquell dia vaig sentir una cosa sospitosa i incòmode

I sentia que Nina Winchester em volia allí des del principi… sabia una cosa que jo encara no

I mentre en Liam m’agafava la mà amb cura sota la taula, vaig entendre una cosa amb absoluta certesa:

Aquest sentiment, sigui el que sigui que em fa sentir, estimar-lo seria el més perillós que faria mai.