Parla’m de tu, Millie.



Nina Winchester s’inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d’allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres

he d’intentar aconseguir aquest treball sigui com sigui.



Tenint en compte que he arribat mitja hora abans, ja estava completament desbordada pels nervis. Les mans em suaven i em tremolaven, i fins i tot tenia ganes de vomitar. El meu cos reaccionava abans que jo pogués controlar-lo.



Nina no em somriu quan em diu que començarà a fer-me preguntes. En aquell moment, els nervis es transformen en una altra cosa. Por. Por del que pugui sortir d’aquí.



—Parla’m de tu, Millie —diu, sense apartar la mirada del full que té davant.



La seva veu és tranquil·la. Massa tranquil·la.



No sé què dir-li. Si li explico com és realment la meva vida, no em deixarà ni acabar la frase abans de fer-me fora.



Si vull aquest treball, només tinc una opció: mentir.



Començo a explicar-li que estudio per ser advocada, que tinc dinou anys, coses buides, fàcils de creure. Evito, tant com puc, el tema de la família.



—Madrugues molt?

—Sí.



—Ets endreçada?

—Sí.



—Et molesta el silenci?

—No.



Què? Quines preguntes són aquestes? No entenc res. Les preguntes cauen una darrere l’altra, sense sentit. Responc amb frases curtes; els nervis no em permeten elaborar gaire més.



Nina canvia de posició. Ja no té les cames creuades. Ara manté els peus paral·lels i les mans reposant sobre les cuixes.



Es queda en silenci durant set segons exactes.



Un silenci incòmode envaeix la sala.



—Vius sola?

Parpellejo.



—Sí.



—Algú depèn de tu?

Nego amb el cap abans que acabi la frase. Noto com el cor se m’accelera només de sentir aquella pregunta.



—Vius a prop de la família? Algú sap que estàs aquí ara mateix?

Empasso saliva i començo a moure la cama sense adonar-me’n. Em quedo callada. El pit em fa mal, com si m’hi haguessin posat un pes a sobre.



—No —responc finalment, amb la veu tremolosa.



Nina assenteix, com si ja conegués la resposta abans de fer la pregunta. Això m’estranya, però continuo allà, asseguda i atenta a tot.



—Digues-me una cosa, Millie —diu—. Els teus pares es fan responsables de tu?

Em quedo sense respiració. Les paraules no em surten.



—Ells… —començo a dir, se'm fa impossible acabar la frase.



—Ells què, Millie?

Aixeco la vista i la miro als ulls. La seva mirada no jutja. És atenta. I això em fa encara més por.



—Tots tenim un passat —diu, allargant la frase—, però mentre facis bé la teva feina, la resta no importa.



Aquelles paraules em tranquil·litzen. Però només una mica. També em fan pensar.



Tots tenim un passat.



Parla com si realment ja sabés alguna cosa del meu. Del meu passat fosc i trist.



Passa una estona. Cap de les dues diu res.



Nina mira el full. Després em mira a mi. El silenci es manté.



—Et trucaré en un màxim de tres dies per informar-te si has aconseguit el lloc de treball d’assistenta.



Sense dir res més, s’aixeca i es dirigeix cap a la gran porta de la sala.



A poc a poc, el so dels seus tacons cars es va apagant fins a desaparèixer del tot.



Jo em disposo a fer el mateix.



Una vegada fora, començo a caminar cap a la parada del bus.



Quan m’assec a un dels seients del bus, m’ensorro. Finalment, deixo que tots els nervis surtin en forma de llàgrimes. El meu cap és un nus de pensaments negatius; no em donaran el treball, què serà de mi sense aquell treball? Estic perduda en els meus pensaments.



Intento visualitzar el meu futur, però no veig futur en mi.



Després d’haver deixat sortir tot fora, em plantejo la d’estona que he estat al bus. La parada on havia de baixar no quedava a tants minuts de la mansió de la Nina. Espera…

M’havia passat la parada.



Això no podia anar a pitjor. Vaig baixar quan va tornar a parar el bus.



Mentre buscava al mòbil alguna manera d’arribar al meu destí, un noi va apropar-se a mi:

—Ey, tot bé? Necessites que et portin enlloc?

No vaig pensar la resposta dues vegades.



—Sí, al carrer **************

El noi va obrir més els ulls.



—Em pilla de camí. Et porto?

D’acord, ara sí que vaig pensar la resposta. I si em volia raptar? Però… i si realment em deixava on li havia demanat?

No tinc res a perdre.



—Em… si et va bé, m’encantaria. Gràcies.



Em va guiar fins a arribar al seu increïble cotxe. Un Aston Martin completament negre.



El seu interior era més increïble encara, el seu volant era superelegant. A la consola central tenia una gran pantalla rectangular espectacular.



El cotxe tenia una olor intensa a colònia cara.



Una vegada pujats al cotxe, em va començar a parlar.



—Ets nova per aquí? Anaves bastant perduda…

No anava perduda, anava desesperada.



—No, però m’he passat la meva parada del bus i no trobava com tornar a casa.



Em va mirar amb cara dubtosa.



—Quina edat tens?

—Dinou —vaig dir instantàniament.



—I no tens carnet de conduir?

Em vaig quedar callada.



Va apartar la mirada de la carretera per mirar-me a mi, suposo que va intuir que no tenia ni carnet, ni cotxe, ni diners per aconseguir-ne cap de les dues coses.



Quan va tornar a mirar la carretera, vaig ser jo la que vaig posar la meva mirada en ell.



Els seus cabells, del contrari al meu, era un ros molt clar, acompanyat d’uns ulls verds preciosos i superbrillants.



Em va recordar a la Nina, tenia les mateixes faccions. Ho vaig ignorar i vaig continuar observant-lo.



Baixant la mirada, vaig topar-me amb els seus grans i musculosos braços, els quals podia veure gràcies a la seva camisa de màniga curta blava usura, la qual combinava amb uns pantalons de lino llargs i unes Adidas Especial del mateix color que la camisa.



Era un noi de llibre, guapíssim.



Però… quina edat tenia ell? El veia molt jove.



—I tu? Quina edat tens?

—Vaig complir els vint-i-un la setmana passada.



Com? Amb vint-i-un ja tenia aquesta meravella de cotxe?

Vaig dubtar de si era d’ell o si era d’alguna família seva. Però no li vaig preguntar res al respecte.



Al cap d’una estona va parar al carrer on l’havia demanat que em portés.



—Et deixo aquí? Vius a prop? Puc deixar-te on vulguis.



Volia que em deixés el més lluny possible d’on visc.



—Aquí està bé, moltes gràcies de veritat.



Vaig baixar del seu cotxe luxós i vaig caminar fins al final del carrer.



Finalment ja havia arribat a on vivia.



La residència de ***********.



Em vaig tirar al llit només arribar. Quin dia més llarg i més terrible.



Em vaig aixecar per anar al lavabo que tenia a cinc passos del meu llit. La meva habitació era molt petita, però era l’única que em podia permetre amb els pocs diners que tenia.



Amb la cara ja desmaquillada, em vaig mirar al mirall i vaig començar a plorar altre cop.



No podia evitar sobre pensar, tenia por. Molta.



No sabia fins quan podria pagar per la meva habitació a la residència. Tot depenia de si la Nina em donava el treball o no.



M’esperaven els tres dies més llargs de la meva vida.



Eren les 3 AM i jo encara tenia els ulls humits de llàgrimes.



Vaig acabar adormint-me mentre plorava.



Vaig intentar fer vida normal, sense pensar molt, durant un parell de dies.



Fins que al segon dia d’haver fet l’entrevista, una matinada, mentre llegia a la vegada que em prenia un cafè, em va arribar una trucada.



Vaig deixar que sonés uns segons; quan vaig mirar qui em trucava, vaig sentir que se m’havia parat el cor per uns segons.



Trucada entrant de Nina Winchester.



Només havien passat dos dies de l’entrevista.



Per què em trucava tan d’hora? Segur que és perquè no tinc el lloc.



—Hola, Millie —va dir amb el seu to seriós de veu.



—Bon dia, senyoreta Nina.



—Volia saber si podries venir avui a casa per parlar amb tu. Et seria possible estar aquí a l'una?

Definitivament no, eren les onze i estava en pijama esmorzant. Però dir-li que no no era una opció.



—Allà seré.



Vaig tancar el llibre i vaig deixar el cafè a la meitat per anar a la dutxa, vestir-me, pentinar-me i maquillar-me.



Vaig posar-me una faldilla com de seda llarga de color verd pistatxo, acompanyada d’una blusa blanca bàsica, però amb costures a les mànigues curtes. El calçat era unes sabates bàsiques blanques, i pel maquillatge, em vaig posar corrector per tapar el fet de no haver dormit quasi res en aquests dos dies, una mica de maquillatge.



Anava bastant bàsica, la roba me l’havia deixat una amiga de la residència, Sara. I el maquillatge era el mateix que tenia des dels últims quatre anys.



Després de baixar del bus i entrar a la mansió, em vaig trobar amb la Nina, a la mateixa sala; ella anava amb un vestit llarg vermell fosc, una jaqueta de cabells blancs i uns botins blancs amb detalls del color del vestit.



Em vaig asseure al mateix sofà al qual em vaig asseure per l’entrevista. I també vaig sentir els mateixos nervis que vaig sentir aquell dia.



—Gràcies per venir fins aquí.



Avui estava més simpàtica que l’altre dia. Això era bo? O era simpàtica per donar-me la notícia dolenta?

Com a resposta, vaig fer un fals somriure.



—Suposo que ja saps per què estàs aquí, oi?

Realment sí, però no entenia per què abans de temps.



—Crec que em diràs si em donaran o no el treball… però no sé per què vas dir que trigaries tres d…

Em va tallar la frase.



—Ei, espera, la resposta era més simple —per una vegada que no li respongui amb només dues lletres—. Sí que estàs aquí per saber si et donem o no el treball; t’hem trucat abans dels tres dies perquè sento que no ho he hagut de pensar molt…

No ho ha hagut de pensar molt el “no donarem el treball”. De pensar que em diria que no, els ulls se’m van omplir d’aigua.



Cap de les dues deia res; altre cop els nervis m'envaïen, no podia deixar que sortís cap llàgrima. No podia mostrar-me dèbil.



Finalment va trencar el silenci:

—Ho he estat pensant i…