Aquesta habitació semblava estar dissenyada amb precisió, com si tot estigués organitzat. Cada objecte ocupava el seu espai específic, i res no podia ser desplaçat, per evitar que l’harmonia del lloc es veiés afectada. No obstant això, hi havia un detall que no acabava de convèncer-la.

Sobre la taula hi havia una petita caixa vermella que li cridava l’atenció, ja que semblava estar fora de lloc.

La dona va passar pel seu davant i per la sala ressonaven les seves passes calculades i decidides.

-Va, seu, xata.- Va dir una veu que provenia del seu darrere. Ara la veu era més greu. Un home alt vestit amb bata blanca va aparèixer i es va posicionar darrere de la taula on era la caixa.

La Laura es va asseure amb calma. La cadira va fer un suau cruixit que va ressonar a l'habitació més intensament del que era normal i el silenci va tornar. La dona va obrir la caixa i un clic metàl·lic va inundar l'aire com si fos un petit dispar.

A dins hi havia una xeringa metàl·lica amb el centre de vidre. El líquid de dintre semblava transparent, però amb les llums intenses del sostre es podia apreciar un reflex verdós. No era una xeringa qualsevol i ella ho sabia. No obstant, també sabia el que significava: diners. Una quantitat de diners que a la mare i al pare li anirien molt bé.

La ment de la Laura es va començar a omplir de pensaments; els diners, la conversa amb el Pau, la mare… semblava que tot es barrejava a dins seu. No va poder evitar mirar cap a la porta. Encara hi era allà, encara tenia una sortida, tan a prop i alhora tan lluny.

La Laura va empassar saliva i un formigueig li va començar a pujar de nou per tot el cos, començant pels peus i tot seguit arribant a les mans. L’home alt es va posicionar al seu davant de manera que li tapava la visió de la caixa i llavors va escoltar un clic metàl·lic de la caixa tancant-se. Una mà fina i freda va tornar a agafar-li el braç. La pell se li va eriçar de cop de manera instintiva. Va aixecar la mirada per trobar-se amb els ulls de l’infermera mirant-la fixament. Va seguir el camí del seu braç amb la mirada fins a arribar a les mans on hi havia la xeringa. El seu color verd ara semblava ressaltar més i dins semblava haver-hi una espècie de gotes blaves que flotaven com l’oli sobre l’aigua.

Una sensació de mareig va envair-li tot el cos. Les parets del seu voltant donaven voltes i per instants inclús semblaven doblegar-se. La taula semblava que es desfeia i de sobte totes les llums es van fondre en un negre profund.

El soroll d’una porta tancant-se de cop va portar la Laura a obrir els ulls. L’olor a desinfectant, la llum blanca del sostre i el rellotge fent tic-tac marcava el pas del temps. Li va costar uns segons adaptar-se a la intensitat de la llum però un cop els seus ulls ho tornaven a veure tot amb normalitat res no quadrava. En aquella sala no hi havia portes velles, sales estranyes o llums fent pampallugues. Era la consulta normal on anaven sempre.

-Laura, estàs bé?- La veu de la infermera Marta que sempre l’atenia a les seves visites va ressonar per l’habitació- T’has quedat dormida. Tranquil·la que només et toca posar-te la vacuna de la grip i ja podràs marxar cap a casa com sempre.-

La Laura va fer un sospir i després, lentament, va assentir amb el cap.

Durant uns segons, es va quedar immòbil, amb la mirada fixada a la xeringa que descansava sobre la safata metàl·lica. Tot semblava completament normal, massa normal. Però una sensació estranya continuava recorrent-li el cos, com un record que es nega a desaparèixer.

Va moure lleugerament els dits de la mà, assegurant-se que tot estava al seu lloc. El formigueig havia desaparegut, però la tensió encara li pesava al pit.

La Marta preparava el material amb una naturalitat sorprenent, sense presses, com si fos un dia qualsevol. I, de fet, ho era.