El soroll d’un rellotge d’agulla que penjava de la paret marcava el pas del temps. Van passar dos minuts, tres, quatre… Aquells minuts en la petita i silenciosa sala d’espera es feien eterns i pesats. La llum freda del sostre feia pampallugues, semblaven hipnotitzar-la, ofegant-la més endintre del seu mar de pensaments. L’estança era gairebé buida, tret d’una senyora que semblava estar immersa en els seus pensaments. Mentre l'observava no podia evitar preguntar-se quina situació havia portat aquella dona a trobar-se allà.

L'aire cada cop pesava més i l’espera l’anava posant més nerviosa a mesura que avançava el temps. La llum ara ja funcionava amb normalitat i la seva mirada es va dirigir a una misteriosa porta que hi havia al seu costat. A l'estança només s’hi trobaven dues portes, la primera, per on havia entrat, era d’una fusta blanca brillant que es notava que havia estat incorporada feia poc. La segona porta era diferent, transmetia uns calfreds que la Laura no podia ignorar. Era antiga, d’un color marró antiquat que no lligava amb l'elegància que desprenia la resta de l’estança. Va ser llavors quan una melodia forta provinent de la seva butxaca la va treure de sobte dels seus pensaments.

Era la mare. Va posar la mà de pressa a la butxaca i va agafar la trucada.

—Laura, filla, on ets? Has entrat? —la veu de la mare travessava la sala com un crit tan agut que semblava que pogués esquerdar els vidres. Però no hi havia por en aquell to, només un control fred i implacable, com sempre que li trucava.

La mare coneixia els problemes de la Laura, de les pors i dels pensaments que ressonaven dins del seu cap dia rere dia, però mai no semblava dona’ls-hi la importància que mereixien. Quan la Laura reunia prou valor per obrir-se, buscant una mirada o uns braços que la tranquil·litzessin, la mare mai semblava sentir-la. La conversa acabava sempre igual, amb la mateixa frase repetida i distant, deixant-la sola, carregant amb el pes de la seva angoixa.

Per la Laura allò era com parlar amb una paret freda i robusta, sense cap resposta. Els darrers cops que la mare li preguntava com estava, ella optava directament per donar-li una resposta buida.

Va penjar el telèfon i un silenci tens va recórrer l’estança, com el silenci que segueix un llamp en una nit tempestuosa.

Una onada de pensaments li va envair el cap: realment ho necessitava? Per què la mare l’obligava a fer-ho? I per què no hi anava ella? El rellotge de la paret sonava amb insistència, cada cop més fort, com si li digués que no ho fes, que marxés ara que era a temps.

Després d’una llarga estona de dubtes, la Laura es va decidir. Un cop dreta, sentia la mirada punxant de la misteriosa dona davant seu que l’observava fixament, sense parpellejar. Ara que era dreta, el silenci semblava encara més dens, i la distància de les passes fins a la porta s’allargaven a mesura que avançava, i es feien infinites. En aquella petita habitació, tot i que caminava de manera silenciosa i subtil, a poc a poc, el soroll de les botes negres amb plataforma la traïen.

Va ser llavors quan la porta vella que tant havia estat observant es va obrir fent un soroll agut que va posar-la en alerta. La Laura es va aturar, i va girar cua per observar d’on provenia aquell retrò tan esgarrifós i amoïnós. La tensió que hi havia a la sala era tan notable que es podria tallar com un fil de costura. Una dona jove, d’aspecte sofisticat, va sortir de darrere la porta. Portava el pèl recollit amb una cua que li deixava al descobert la cara, un somriure blanc i brillant que li ressaltava entre totes les faccions. La Laura se la va quedar mirant, estranyada, li notava un somriure tens, forçat. En canvi, els ulls no transmetien la felicitat del seu somriure, era una mirada fosca darrere aquell somriure tan lluent, com si volgués aparentar una cosa que realment no sentia.

—Ets tu la Laura? No marxis, ets la següent— va dir-li la dona amb un to de veu neutre, intimidant, mirant-la fixament.