<div style=""text-align:" justify;"="">El cor de la Laura es va detindre. En aquell moment només podia pensar amb la conversa que havia tingut dies abans amb el seu germà. Vivien en una petita casa, vella i desordenada i tot i ser-hi quatre vivint-hi i la privacitat no hi estava molt present, la Laura molts cops, tot i estar rodejada de gent, se sentia sola.
El seu germà petit, en Pau, molts cops l’hi feia companyia. Als matins, ell estudiava a l’escola pública del poble, mentre la Laura treballava a la botiga de rellotges del pare.
La rellotgeria cada cop mancava més de clients i, per tant, de diners. La mare treballava reposant menjar al supermercat, feia jornades de treball molt llargues i, així i tot, el sou no era gaire cosa. No van passar gaires mesos després que la Laura complís la majoria d’edat que la posessin a treballar. Ella portava la pàgina web de la rellotgeria, gràcies a la qual últimament atreien nous clients. Així va ser com la Laura va haver de renunciar al seu somni d'anar a la universitat. Somiava a treure's una carrera i anar-se'n a treballar lluny d’aquell horrorós poble que només li aportava mal somnis i mals de cap. Tanmateix, tot això es va esfumar com a boira quan el pare li va suplicar que treballés per a ajudar-los a continuar endavant. Així i tot, la Laura mai va deixar d’aprendre, ja que poc després de deixar els estudis, es va tornar una aficionada a la lectura de llibres.
Ella i el seu germà arribaven cada dia a casa a la mateixa hora, a temps per dinar. Aleshores la casa estava buida, els pares treballaven i només hi estaven ells dos. Ella deixava el vell anorac que havia heretat de les seves cosines sobre el moble rovellat del rebedor i es dirigia a la cuina. Obria la nevera, molts cops buida, i se les apanyava per fer alguna cosa de dinar per a ella i per al seu germà. Un cop el dinar era a taula, cridava a en Pau i es quedaven una estona parlant mentre dinaven. Però aquell dia la conversa era diferent.
-Avui a l’escola tothom parlava de les noves vacunes experimentals. Saps qui és en Lluc? Doncs avui explicava a classe que la seva cosina es va oferir voluntària per a provar una d’aquelles vacunes i que poc després, una enorme quantitat de diners va ser ingressada al seu compte bancari. Diu que gràcies als diners es van comprar una nova televisió!- va trencar en Pau el silenci que hi havia a taula.
La Laura es va sorprendre. Havia sentit parlar d'aquelles famoses vacunes, però eren tantes les bogeries de les quals parlaven els clients de la rellotgeria que es pensava que era un rumor més.
-I la nena com està? Entenc que en ser un tractament nou, no se sap ben bé com pot reaccionar el cos a ell, oi?
-Doncs no ens ha dit res en Lluc, així que no crec que li passés res força greu- deixava anar en Pau sense donar-li gens d'importància. I tot seguit continuava la conversa amb alguna de les seves històries o conspiracions sobre el perquè les fulles dels arbres canviaven de color o perquè les serps mudaven la pell.
Un cop sec provinent del soroll d’una porta tancant amb força va treure a la Laura dels seus pensaments. Havia estat parada, revivint aquella conversa com si es tractés d'un somni. Va ser llavors quan una mà freda i suau va agafar-li el canell dret. Un calfred va recórrer tot el cos de la Laura, de dalt a baix, fent que se li ericés la pell. Va aixecar el cap, que fins aleshores, tenia ajupit. Els seus ulls van coincidir amb els de la noia jove que l’estava cridant anteriorment.
-Va, noia, entra, que no em sents?- va recitar la dona mentre girava cua i estirava a la Laura darrere seu perquè li seguís el pas.
Van entrar a la sala que fins aleshores la Laura l'havia imaginat de la manera més espantosa i tenebrosa possible. Imaginava les parets esquerdades, el sostre amb goteres, les llums tènues i una dona horrorosa amb una gran berruga i amb una vacuna d’agulla enorme a la mà. Tanmateix, en entrar a la sala, el primer que es veia era una gran finestra per la qual entraven rajos de sol que feien que les parets blanques acabades de pintar brillessin més. No obstant, tot i la sorpresa de l’estança, a la Laura aquella habitació no li aportava cap mena de tranquil·litat.
