La Maia va mantenir la mirada fixa en mi, com si intentés llegir alguna cosa que jo encara no havia dit. El silenci entre nosaltres es va tornar dens, com si l’aire de la sala hagués canviat. Jo notava el cor bategant-me a les orelles, i una suor freda em relliscava per l’esquena. No sabia si era per por, per nervis o per la sensació que, d’alguna manera, estava a punt de descobrir alguna cosa que no volia saber.

—Jack —va dir ella finalment, amb un to molt més suau del que esperava—. El que acabes d’explicar… no és només un record fragmentat. És un senyal. El teu cervell està intentant dir-te alguna cosa. I ho està fent d’una manera molt concreta.

Vaig empassar saliva. Em tremolaven les mans, però vaig intentar dissimular-ho posant-les sota la taula.

—Què vols dir? —vaig preguntar amb un fil de veu.

La Maia va recolzar-se a la cadira, però sense apartar els ulls de mi.

—Quan un record traumàtic està bloquejat, torna en forma de sensacions, imatges borroses, sons… però tu tens una cosa diferent. Tens un patró. Una presència. Algú que hi era. Algú que el teu cervell està intentant recuperar.

Vaig notar un calfred. No sabia si volia seguir escoltant.

—Però no recordo cap cara —vaig murmurar—. Només… els ulls. I ni tan sols estic segur que fossin reals.

—Els ulls són una de les primeres coses que recordem d’una persona —va dir ella—. I una de les últimes que oblidem. Però no et preocupis per la cara. Encara no. El que importa és que hi havia algú allà. Algú que tu coneixies.

Vaig sentir com si m’haguessin clavat una agulla al pit.

—Coneixia? —vaig repetir—. Com pots estar tan segura?

La Maia va fer un petit somriure trist.

—Perquè la por que descrius no és la por d’un desconegut. És la por d’algú que sap alguna cosa de tu. Algú que té poder sobre tu. I això només passa quan hi ha un vincle previ.

Vaig abaixar la mirada. Les paraules de la Maia ressonaven dins meu com un eco llunyà, però alhora massa proper. Algú que coneixia. Algú que havia estat allà. Algú que, d’alguna manera, jo havia intentat oblidar.

—Maia… —vaig dir amb la veu trencada—. I si aquesta persona… encara hi és?

Ella no va respondre immediatament. Va mirar cap a la finestra, com si estigués escoltant alguna cosa que jo no podia sentir. Després va tornar a mirar-me.

—No crec que hagi marxat mai.

El meu estómac es va encongir. Vaig notar com la respiració se m’accelerava, i la sala semblava girara. Vaig tancar els ulls un moment, intentant recuperar el control.

—Jack —va dir ella, amb un to més ferm—. Necessito que facis una cosa. Una última cosa. I potser serà difícil, però és necessària.

Vaig obrir els ulls. La Maia s’havia inclinat cap endavant, amb les mans entrellaçades sobre la taula.

—Què… què vols que faci?

—Vull que tanquis els ulls —va dir ella—. I que tornis al 5 de març. No a tot el dia. Només a un moment. El moment just abans que tot es trenqués.

Vaig sentir un nus a la gola.

—No sé si puc…

—Sí que pots —va dir ella amb una calma que gairebé feia mal—. I jo seré aquí. No et passarà res.

Vaig inspirar profundament. Vaig tancar els ulls.

Al principi només hi havia foscor. Una foscor densa, com si estigués submergit sota l’aigua. Però a poc a poc, molt a poc a poc, van començar a aparèixer sons. Passos. Veus llunyanes. El soroll d’un cotxe. El vent. I després… un crit. Un crit que no sabia si era meu o d’algú altre.

Vaig sentir la Maia a la distància.

—Jack… respira. Estàs fent-ho bé. Continua.

Vaig intentar seguir la seva veu, però el record m’arrossegava cap endavant, com si tingués vida pròpia.

Vaig veure un passadís. El passadís del col·legi. La llum blanca dels fluorescents. Les portes tancades. I jo caminant, amb la motxilla a l’esquena. Tot semblava normal. Massa normal.

Però llavors… vaig sentir una presència darrere meu.

Em vaig girar.

I no hi havia ningú.

Però sabia que hi havia algú. Ho sentia. Ho notava a la pell, com una pressió invisible.

—Jack —va dir la Maia, la seva veu més propera ara—. Què veus?

—Res… —vaig murmurar—. Però hi ha algú. Ho sento.

—Continua.

Vaig caminar uns passos més. I llavors, de sobte, el passadís va desaparèixer. Tot es va tornar negre. I vaig sentir una respiració darrere meu. Una respiració lenta. Com si aquella persona volgués que la sentís.

Vaig intentar girar-me.

I llavors… una imatge.

Un flaix.

Uns ulls foscos. Intensos. Mirant-me amb una barreja d’ira i decepció. Uns ulls que coneixia. Uns ulls que havia vist abans. Però no sabia on.

Vaig obrir els ulls de cop.

La Maia em mirava amb una expressió que no havia vist mai en ella. Una barreja de sorpresa, preocupació… i alguna cosa més. Alguna cosa que no vaig saber identificar.

—Jack… —va dir amb un fil de veu—. Has recordat alguna cosa?

Vaig intentar parlar, però no em sortia la veu. Vaig assentir.

—Els ulls… —vaig murmurar—. Els he vist. Els conec. Però no sé qui són.

La Maia va agafar aire, com si estigués a punt de dir alguna cosa important. Però es va aturar. Va mirar cap a la porta, com si temés que algú pogués escoltar-nos.

—Jack… —va dir finalment—. Hi ha una pregunta que encara no t’he fet. I potser és la més important de totes.

Vaig sentir un calfred.

—Quina?

Ella es va inclinar cap a mi, amb els ulls clavats als meus.

—Quan vas veure aquells ulls… vas sentir por. Però també vas sentir culpa. Per què?

Vaig notar com el cor se m’aturava un segon.

—No ho sé… —vaig dir, però la meva veu tremolava—. No ho sé, Maia.

Ella va negar amb el cap, molt lentament.

—Sí que ho saps. O una part de tu ho sap. I ara… necessito que em diguis una última cosa.

Vaig empassar saliva.

—Què?

La Maia va parlar amb un to tan baix que gairebé no el vaig sentir.

—Quan has vist aquells ulls… t’ha vingut algun nom al cap?

Vaig obrir la boca per dir que no. Per dir que no recordava res. Per dir que tot era massa confús.

Però llavors...

Com un llamp.

Un nom.

Un nom que no havia pensat mai. Un nom que no havia dit mai. Un nom que no sabia d’on sortia. Un nom sense cara. Sense cos. Sense context.

Però un nom que, d’alguna manera, estava gravat dins meu.

Vaig sentir com la sang em gelava.

La Maia ho va notar.

—Jack… quin nom és?

Vaig intentar parlar, però la veu no em sortia. Vaig tancar els ulls. El nom ressonava dins meu, com si algú l’estigués xiuxiuejant a cau d’orella.

Quan finalment vaig aconseguir obrir la boca, la sala semblava haver-se quedat sense aire.

—El nom és…

La Maia es va inclinar encara més, amb els ulls oberts de bat a bat.

—Digues-lo, Jack.

Vaig inspirar profundament.

I el vaig dir.

—Aiden Carter.