La Maia va mantenir aquell silenci uns segons més, com si estigués ordenant mentalment totes les peces que jo li havia donat. Després va respirar lentament i va recolzar els colzes sobre la taula.

—Jack… —va començar amb un to més baix—. El que expliques és molt concret. Massa concret per ser només un record. I, alhora, massa caòtic per ser una memòria completa. Això em fa pensar que hi ha dues possibilitats: o bé hi ha parts que el teu cervell està bloquejant per protegir-te… o bé algú ha jugat amb la teva percepció.

Vaig empassar saliva. Aquella segona opció em va fer sentir un pes fred a l’estómac.

—Què vols dir amb “jugar amb la meva percepció”? —vaig preguntar, tot i que no estava segur de voler la resposta.

Maia va creuar les cames amb elegància i va inclinar-se lleugerament endavant.

—Quan algú està sotmès a molta pressió, o a una situació traumàtica, és possible que els records es barregin amb pors o amb estímuls que no acabem d’entendre. Però també hi ha casos —va fer una pausa, com si triés les paraules amb cura— en què una altra persona pot aprofitar aquest estat per manipular el que recordes. O el que creus que recordes.

Vaig notar com el cor em picava fort al pit. No sabia si era por, ràbia o confusió.

—Estàs dient que potser… tot això… —vaig fer un gest vague amb les mans— no va passar així?

—No estic dient això —va respondre ella amb calma—. Estic dient que potser no ho vas viure sol. O que algú vol que ho recordis d’una manera concreta.

Vaig abaixar la mirada. Les imatges de l’habitació negra, la cadira, el grafiti… tot tornava com un cop de puny. Però hi havia alguna cosa més. Alguna cosa que fins ara no havia volgut mirar de cara.

—Maia… —vaig murmurar—. Hi ha una cosa que no t’he dit.

Ella no es va sorprendre. Només va assentir, com si ja ho hagués intuït.

—Endavant, Jack. Sigui el que sigui, és important.

Vaig inspirar profundament.

—Quan vaig llegir el grafiti… quan vaig entendre que “Trom Satse” era “Estas Mort”… vaig sentir… familiaritat. No amb el nom. Amb la situació. Com si… com si ja hagués estat allà abans.

Maia va parpellejar, però no va perdre la compostura.

—Vols dir que tens la sensació que aquell lloc no era desconegut?

—Exacte. Com si el meu cos el reconegués, encara que la meva ment no. I hi ha més.

Ella va fer un petit gest amb la mà, animant-me a continuar.

—Quan vaig sentir les passes darrere meu… no només vaig sentir por. Vaig sentir… vergonya. Com si aquella persona sabés alguna cosa de mi que jo no vull que ningú sàpiga. Alguna cosa del 5 de març.

Maia va deixar anar un sospir molt suau, gairebé imperceptible.

—Jack… —va dir amb un to que barrejava professionalitat i una mena de calidesa inesperada—. El 5 de març va passar alguna cosa que t’ha deixat una empremta profunda. I algú, sigui qui sigui aquest “Trom Satse”, ho sap. O creu saber-ho. I està jugant amb això.

Vaig sentir un calfred. No només per les seves paraules, sinó per la certesa amb què les havia dit.

—Però… —vaig murmurar— si ell sap què va passar… per què jo no?

Maia va aguantar-me la mirada uns segons. I llavors va dir una frase que em va deixar completament immòbil.

—Potser perquè tu mateix vas decidir no recordar-ho.

El silenci que va seguir va ser dens, gairebé físic. Vaig notar com la sala semblava més petita, com si les parets s’acostessin lentament. I, en aquell moment, vaig entendre que el que havia començat com una broma de mal gust… era molt més profund. I molt més personal.

Maia va trencar el silenci amb una veu suau però ferma.

—Jack, necessito que m’expliquis una cosa. I vull que siguis sincer amb tu mateix. El 5 de març… vas estar sol tot el dia?

Vaig obrir la boca per respondre. Però no va sortir cap paraula.

Perquè, de sobte, vaig adonar-me que no ho sabia.

No ho sabia de veritat.

I això… era el més aterridor de tot.

Vaig seguir explicant.

Tenia molta por, d’alguna manera vaig aconseguir girar-me per veure qui era. No hi havia ningú. Em vaig quedar paralitzat. Estava somiant? Estava mort de veritat? O em volia matar?

Qualsevol cosa estigués passant no tenia idea de que fos. Vaig intentar liberar-me però vaig caure a terra i vaig perdre el coneixement de nou.

Em vaig despertar i em trobava on m’havia caigut abans, davant del cole. Tenia una mala sensació. Com és que ningú m’ha vist aquí, a terra desmaiat?

La Maia va arrufar lleument el front, com si aquella última frase li hagués encès totes les alarmes internes. Va agafar la llibreta i va apuntar alguna cosa ràpidament, però no m’ho va voler ensenyar.

—Jack… això que expliques no és normal. No és habitual “despertar-se” exactament al mateix lloc on t’has desmaiat, com si res hagués passat. Algú t’hi va deixar. O… —va fer una pausa— o mai vas marxar d’allà del tot.

Em vaig quedar mirant-la, sense saber què contestar. Em tremolaven les mans.

—Quan vaig obrir els ulls —vaig continuar—, tot estava igual. La porta del cole, la motxilla a terra, fins i tot la llum del sol semblava la mateixa. Però jo no era el mateix. Em sentia… buit. Com si m’haguessin tret alguna cosa del cap.

La Maia va assentir lentament.

—Això que descrius s’assembla molt a un bloqueig. O a un record manipulat. Però necessito que m’expliquis una cosa més. Quan et vas despertar… hi havia algú a prop?

Vaig pensar-hi. Em venien flaixos, com fotos borroses.

—Crec que… hi havia una ombra. No sé si era una persona o només la meva imaginació. Però vaig sentir que algú marxava. Com si hagués estat allà fins just abans que jo obrís els ulls.

La Maia va tancar els ulls un moment, respirant profundament.

—Jack, això no és una broma d’institut. Algú t’està perseguint, o t’està observant, o sap alguna cosa que tu no recordes. I el pitjor és que sembla que tot gira al voltant del 5 de març.

Em vaig passar la mà pels cabells, nerviós.

—Però què pot haver passat aquell dia? Per què no ho recordo?

Ella va recolzar-se a la cadira i em va mirar amb una serietat que feia por.

—Perquè el teu cervell només bloqueja allò que et pot fer mal. I si ho ha bloquejat… és perquè el que va passar aquell dia va ser molt més greu del que t’imagines.

Vaig notar un nus a la gola.

—Jack —va afegir ella, amb un to més suau—. Necessito que em diguis la veritat. El 5 de març… vas veure algú? Algú que no hauries d’haver vist?

I, de sobte, una imatge em va travessar la ment com un llamp. Una cara. Uns ulls. Una veu que deia el meu nom.

Vaig obrir els ulls de cop, espantat.

—Maia… crec que sí. Crec que aquell dia… no estava sol.

I per primer cop, ella també va semblar espantada.

La Maia va trigar uns segons a reaccionar. No era habitual veure-la així: rígida, amb l’esquena més recta del normal i els ulls lleugerament oberts, com si el que acabava de sentir li hagués confirmat una sospita que no volia tenir.

—Jack… —va dir finalment, amb un to molt més baix—. Necessito que m’expliquis exactament què has vist ara mateix. Aquesta cara, aquests ulls… què t’han fet recordar?

Vaig notar com el cor em picava fort, com si volgués sortir del pit. Aquella imatge que havia aparegut al meu cap era tan ràpida que gairebé semblava inventada, però no ho era. Ho sabia. Ho sentia.

—No ho sé… —vaig murmurar, tot i que sí que ho sabia una mica—. Era com… com si algú estigués dret davant meu. Algú que coneixia. Però no recordo la cara sencera. Només els ulls. Uns ulls foscos, molt intensos. I… i una sensació estranya. Com si aquella persona estigués enfadada amb mi.

La Maia va inclinar el cap, analitzant cada paraula.

—Enfadada? Per què?

Vaig empassar saliva. No tenia resposta.

—No ho sé. Però quan els he vist… he sentit culpa. Molta culpa. Com si hagués fet alguna cosa malament.

La Maia va respirar profundament, com si intentés mantenir la calma per no contagiar-me la seva pròpia inquietud.

—Jack, això és important. La culpa no apareix del no-res. Si la sents, és perquè hi ha una part de tu que recorda més del que creus.

Vaig abaixar la mirada. Les mans em tremolaven lleugerament.

—Però… si realment vaig veure algú aquell dia… per què no ho recordo? Per què només tinc flaixos?

La Maia va recolzar-se a la cadira, però sense apartar la mirada de mi.

—Perquè el teu cervell està lluitant. Una part vol protegir-te, i una altra vol que sàpigues la veritat. I quan això passa… els records es trenquen, es barregen, es tornen confusos.

Vaig sentir un nus a la gola.

—Llavors… què faig?

Ella va fer un petit somriure tranquil·litzador, però els seus ulls seguien tensos.

—Primer, necessito que pensis en una cosa molt concreta. Després del 5 de març… hi ha algú que t’hagi evitat? Algú que actuï diferent amb tu? Algú que et miri massa o massa poc?

Vaig tancar els ulls un moment. I llavors, com si algú hagués encès un focus dins del meu cap, una imatge va aparèixer amb més força que les altres: un company de classe, dret al passadís, mirant-me fixament mentre jo passava. Una mirada llarga, massa llarga, que sempre havia intentat ignorar.

Vaig obrir els ulls de cop.

—Sí… —vaig dir amb un fil de veu—. Hi ha algú que em mira molt. Massa. I sempre ho fa des del 5 de març.

La Maia va deixar anar un sospir, com si aquella resposta encaixés amb alguna cosa que ella ja sospitava.

—Jack… crec que aquesta persona sap què va passar. I crec que no vol que ho recordis.

Vaig sentir un calfred que em va recórrer tota l’esquena.

—Però… per què jo? Què vaig fer?

La Maia va recolzar les mans sobre la taula, amb una expressió seriosa però no dura.

—Això és el que hem de descobrir. Però hi ha una cosa que ja puc dir-te: no estàs imaginant res. No és un somni, ni una paranoia. Algú està jugant amb tu. I ho està fent des de fa temps.

Vaig notar com l’aire de la sala es feia més pesat.

—Maia… —vaig dir amb veu tremolosa—. Creus que aquesta persona… és el mateix que em va escriure com “Trom Satse”?

Ella va trigar uns segons a respondre. Massa segons.

—Crec que sí, Jack. I crec que encara no ha acabat amb tu.

El silenci que va seguir va ser tan dens que gairebé feia mal. I, per primer cop, vaig entendre que el que havia començat com un misteri… era només la superfície d’alguna cosa molt més fosca.