Pensa en l’escenari més probable, el que li reduiria la majoria de problemes que tenia. Dirien el seu nom, i ell entraria a la porta de consulta, possiblement la 6, i s’asseuria davant d’ella, la psicòloga més coneguda de la seva ciutat i possiblement també del seu país. Ella li demanaria que li expliqués que va passar el dia 5 de març. Ell començaria a explicar-ho tot, fins arribar al punt essencial, el clímax de la seva pitjor etapa de la seva vida, el motiu pel qual tot s’havia enfonsat. I quan estigués explicant-ho, es quedaria en blanc, desapareixerien tots els pensaments de la seva ment, y deixaria de parlar de forma brusca, començaria a respirar ràpid, a sentir com el cap li donava voltes, com tenia calor i fred a al mateixa vegada...i quan ella s’aixequés, li toques l’espatlla, i digues el seu nom, tot s’esfumaria, i s’ofegaria en un mar de tranquil·litat.

Tot i que aquesta opció semblés terrible, hi havien de pitjors, però en aquells moments no tenia cap intenció de continuar divagant en aquell infinit mar de possibilitats, especialment perquè havien dit el Seu nom. Consulta 6, com era d’esperar. Va encaminar-se cap a la porta, i després de respirar profundament, va entrar de forma decidida. La va veure sentada darrere del seu escriptori, teclejant al seu ordinador. Vestia un vestit apretat negre fins els genolls, una jaqueta de vestir granat i uns tacons negres Louboutin. Quan va entrar, ella va aixecar la mirada sorpresa de que estigués allà i li va dir:



-Hola Jack, passa i sentat. Suposo que has vingut per parlar del que ha succeït aquestes darreres setmanes, oi? - va dir mirant-me fixament, com intentant analitzar-me.



-Si, suposes bé Maia. Entenc que tothom s’ha enterat dels meus problemes… - vaig dir amb veu seca, tot i que l’última paraula se'm va travar al final.

Les seves faccions van suavitzar-se, podria dir que fins i tot hi havia un ombra de preocupació.



-Si Jack, per desgràcia els rumors en aquesta ciutat van tan ràpids com el vent. Per això ja sabia que vindries. No sabia si a parlar justament amb mi, però si a aquest centre. - va dir amb cautela, mesurant cada paraula que deia, per veure com reaccionava.



-Una altra vegada, tens tota la raó. Aquesta ciutat, tot i que es gran tothom s’entera de tot, especialment quan són coses greus o dolentes, no?



-Doncs, jo se la versió dels rumors que es diuen, però m'agradaria saber la teva, per poder ajudar-te.



-Va començar tot un dilluns a primera hora…

Estava anant a classe tranquilament, estava molt tranquil, perquè tenia un examen per el qual havia estudiat moltíssim i estava molt segur de mi mateix. Però la meva tranquilitat va durar poc. Massa poc.

Cada dia vaig al cole caminant, crec que són com uns 30 minuts. Aquell dia, com faig sempre, vaig agafar la meva motxilla i vaig sortir de casa. De cop em va arribar un correu, cosa que em va estranyar, perquè la persona que me'l va enviar es deia “Trom Satse”. Aquell nom no tenia cap sentit, i no em va donar una sensació molt agradable.

En el correu posava…

Hola Jack, no saps qui sóc, però no t’amoinis, ho sabras AVIAT.



-Això no ho sabia. Però no dona bones sensacions, no crec que sigui normal, l’havies bloquejat ohi?



-No el vaig bloquejar perquè no li vaig donar importància, pensaba que era una broma qualsevol. Et segueixo explicant.



Com feia aquesta persona a saber el meu nom? Que volia de mi?

Apart d'això, vaig arribar a classe. Les taules ja estaven separades amb els exàmens a sobre. Em vaig seure, vaig començar a fer l’examen, quan vaig haver de girar el full em vaig trobar una nota, deia…

Hola Jack, si no vols que passi res després de l’examen, l'hauràs de trencar. Firmat: Trom Satse.

Em va fer por. Com podia ser que aquest “Trom Satse” hagués posat això en el meu examen? És algú de la meva classe? En aquell moment se'm van passar per el cap mil coses. Vaig mirar al meu voltant per veure si algú m’ho podria haver posat pero res. No sabia que fer.

Vaig decidir no haver de jugar-me una nota per una broma de mal gust. Vaig fer l’examen. I de fet em va sortir molt bé. Però tenia por del que podria passar desprès.

En sortir del cole, vaig anar cap a casa, però no em sentia molt bé, vaig començar a marejar-me una mica. L'única cosa que recordo és que se’m va caure la motxilla a terra, i seguidament jo.

Em vaig despertar en una habitació molt estranya, era tot negre. Jo estava assegut en una cadira lligat. Vaig veure davant meu un grafiti, posava:

Trom Satse. (Llegeix bé)

Com que llegeix bé? Que vol dir? Se'm va acudir llegir-ho en sentit contrari, i va ser allà que em vaig donar compte.

Estas Mort.

Maia va deixar el bolígraf sobre la taula amb un moviment lent. No semblava sorpresa pel que li havia explicat, però sí que estava molt més atenta, com si cada detall fos important.

—Què vas sentir en aquell moment? —va preguntar amb una veu suau, sense pressa.

—Por —vaig respondre gairebé sense pensar—. Molta por. Estava lligat a una cadira, no podia moure’m gens. I de sobte vaig sentir passes darrere meu. Passes lentes, com si aquella persona volgués que les sentís. No el podia veure, però… sabia que era ell. El mateix que m’havia enviat els correus, les notes, tot.

Maia va creuar les mans damunt la taula i va esperar. No em pressionava, però la seva mirada em deia que podia continuar quan estigués preparat.

—Aquella persona em va dir que ja havia entès el missatge —vaig seguir, intentant mantenir la veu estable—. Que tot tenia a veure amb el 5 de març. Que jo havia “començat” alguna cosa i que ell només “l’acabava”. Però jo… jo no sé què vol dir amb això. No recordo res clar d’aquell dia. És com si la meva memòria s’aturés just abans del que va passar.

Vaig notar com la respiració se m’accelerava. Les mans em suaven. Només de pensar en aquella data, el meu cos reaccionava sol, com si sabés alguna cosa que jo no podia recordar.

Maia ho va veure de seguida. Va inclinar lleugerament el cap i va parlar amb calma, amb aquella manera de dir les coses que feia que tot semblés una mica menys pesat.

—Jack, estàs fent un esforç molt gran explicant això. I ho estàs fent molt bé. El que m’expliques és important, però encara més important és com et fa sentir. No cal que ho recordis tot ara mateix. Ho anirem treballant a poc a poc, d’acord?

Vaig assentir, tot i que no estava segur de res. Em sentia perdut, com si hagués entrat en un laberint sense sortida. Però al mateix temps, parlar-ho amb ella em feia sentir una mica menys sol.

—Només sé —vaig dir finalment— que aquell dia, el 5 de març, hi ha alguna cosa que no vull… o no puc… recordar. I que tot el que m’ha passat després sembla començar allà.

Maia no va dir res durant uns segons. Només em va mirar amb aquella expressió tranquil·la que feia que, per un moment, el pes al pit es tornés una mica més lleuger.

I vaig entendre que, encara que no sabés què havia passat, aquell era el primer pas per descobrir-ho.