La mà de la Nina gira el pom i el clic del mecanisme sona suau, massa suau, com si la porta no estigués tancada per impedir res, sinó per marcar un ritual. En Gerard s’aparta un pas, no perquè vulgui, sinó perquè alguna cosa dins seu l’obliga. La porta s’obre lentament. La Nina somriu, però no és un somriure gran ni amable, és un somriure petit i controlat, com si estigués comprovant una teoria.

—Millie… —diu amb veu dolça—. No hauries de ser aquí.

No crida ni sembla enfadada; això és pitjor. Miro en Marc, però no em sosté la mirada i en Gerard respira massa ràpid.

—He sentit un soroll —dic, intentant que la veu no em tremoli—; he pensat que potser algú havia entrat.

La Nina entra al despatx amb pas tranquil i observa les fotografies, l’armari obert i la cadira metàl·lica. No sembla sorpresa.

—Sempre sou curioses —murmura.

Sou, no “ets”.

—Això és il·legal —dic, ara sí, amb ràbia—: les fotos, les caixes, aquesta cadira…

Ella em mira directament als ulls i, durant un segon, tinc la sensació que m’està mesurant, no com a persona, sinó com a objecte.

—Què creus que és tot això? —pregunta.

—Un lloc on reteniu gent.

—Retenir? —somriu lleugerament—. Paraula lletja.

S’acosta a la cadira i passa la mà per l’estructura metàl·lica, com si fos un moble estimat.

—És un lloc de transformació.

La pell se m’eriça.

—Les dones de les fotos… on són?

Silenci. La Nina gira el cap cap als nois.

—Heu parlat massa.

En Marc abaixa el cap. En Gerard diu:

—No ha sigut culpa nostra.

Ella no els renya ni els toca, només els mira i això sembla suficient.

—Millie —torna a dir, suau—, t’he triat, perquè tens alguna cosa diferent.

Triat, no contractat.

—No vull formar part d’això.

—Encara no saps de què formes part?

Sento el mòbil vibrar dins la butxaca. No recordo haver-lo posat en silenci. La Nina inclina lleugerament el cap.

—No tens cobertura aquí dins.

Trec el mòbil igualment. La pantalla està negra, però vibra una altra vegada. El cor se m’atura. En Gerard fa un pas enrere.

—Ja ha començat —xiuxiueja.

—Què ha començat? —pregunto.

La Nina no respon. El llum del despatx parpelleja una vegada, dues, tres… i s’apaga. La casa queda en una foscor espessa; només entra una mica de llum del passadís, però no és llum blanca, sinó vermellosa, com si alguna alarma s’hagués activat.

—No —diu en Marc, per primera vegada amb por real—, no avui.

—Què està passant?! —crido.

La Nina somriu en la penombra.

—La casa ha decidit.

El terra vibra lleugerament sota els meus peus. El soroll metàl·lic torna, però aquest cop no ve de l’armari, ve de dins les parets, com si alguna cosa enorme s’estigués movent entre elles. En Gerard m’agafa el canell.

—Si vols viure, no confiïs en ella.

—Ni en la casa —afegeix en Marc.

—Ni en nosaltres —acaba en Gerard.

La Nina obre la boca per dir alguna cosa, però abans que pugui parlar, un cop brutal sacseja tota l’estructura. La paret del fons del despatx s’esquerda i les fotografies cauen al terra. Darrere la pintura trencada, hi ha una porta que no hi era abans: negra, sense pom, sense marc, només una obertura fosca. I, des de dins algú respira, lentament, pesadament, com si hagués estat esperant molt de temps.

La Nina deixa de somriure.

—Això… —murmura— no estava previst.

La respiració s’intensifica: un pas des de dins la foscor, un altre. En Gerard em deixa anar el canell.

—Corre —diu.

Però no sé cap a on, perquè la porta del despatx darrere nostre es tanca sola i la nova porta davant nostre comença a obrir-se més, lentament, i jo no sé si el pitjor és el que sortirà d’allà o el fet que, en algun lloc molt profund dins meu, una part de mi vol veure-ho.

L'esquerda a la paret s’obre un centímetre més. El guix cau al terra en pols fina. L’olor és antiga i humida, com un soterrani tancat durant anys. La respiració continua, lenta i conscient. No és un animal, ja que és massa rítmica.

—Això no pot estar passant —murmuro.

La Nina ja no somriu; per primer cop des que l’he coneguda, sembla descol·locada.

—Torneu a les vostres habitacions —ordena, sense apartar la mirada de la porta negra.

—No —diu en Marc. La seva veu no tremola i això és nou.

En Gerard fa un pas enrere, però no marxa.

—No és com les altres vegades —afegeix.

Les altres vegades. Se m’asseca la boca.

—Quines altres vegades? —pregunto.

La porta negra s’obre un dit més. No hi ha frontisses ni so de fusta, simplement s’expandeix, com si la foscor s’estigués menjant la paret. La temperatura baixa, ho noto a la pell i a la respiració que surt en vapor davant meu.

—No la miris massa estona —murmura en Gerard.

—Per què? —dic sense apartar els ulls.

—Perquè et mira de tornada.

Un cop sec des de dins. Un altre, com si algú estigués recolzant el palmell a l’altra banda. La Nina avança un pas.

—Això no et pertoca —diu, però no sé si m’ho diu a mi o a la porta.

La llum vermellosa del passadís s’intensifica i les ombres s’allarguen; les nostres figures es deformen a les parets com si no encaixessin amb els nostres cossos.

El meu mòbil vibra una altra vegada. Encara pantalla negra, però ara hi ha un so: un missatge entrant, impossible. El trec. La pantalla s’encén sola. No hi ha notificació normal; només una frase blanca sobre fons negre:

“NO ÉS ELLA.”

El cor em cau als peus.

—Què passa? —pregunta en Marc.

No responc.

La porta negra s’obre prou, perquè pugui veure profunditat. No hi ha paret al darrere ni cap habitació, només un passadís llarg i estret fet de la mateixa foscor. Al final hi ha una figura; no distingeixo cara, només una silueta alta, immòbil, esperant.

—Tanca-la —xiuxiueja en Gerard, ara sí amb pànic real.

—No puc —respon la Nina.

No pot? La dona que ho controla tot, no pot.

La figura al fons del passadís fa un pas. El so no és de peus, és com si arrossegués alguna cosa, un objecte metàl·lic.

Clinc. Clinc. Clinc.

El meu cervell intenta fugir abans que el meu cos.

—Això és part del vostre “procés”? —li dic a la Nina.

Ella no em mira.

—No.

I en aquesta única paraula hi ha alguna cosa que em glaça més que tot el que he vist fins ara. La figura avança un altre pas; ara la veig millor. És humana, o ho sembla, però la postura no és natural: el cap està inclinat massa cap a un costat, com si el coll no acabés d’encaixar.

El meu mòbil vibra de nou. Una altra frase apareix:

“SI CREUES, NO TORNES.”

—Qui m’està escrivint? —pregunto en veu alta.

—Ningú pot escriure aquí —diu en Marc.

—Doncs algú ho està fent.

La figura s’atura a mig passadís i aixeca el cap. Ara sí, veig ulls, però no reflecteixen la llum, la absorbeixen. Sento una pressió al pit, com si m’estiguessin comprimint per dins.

La Nina fa un pas enrere.

—No era la teva hora —murmura.

La figura inclina el cap encara més, amb un moviment impossible. En Gerard m’agafa la mà amb força.

—Si s’acosta més, corre cap a l’escala del soterrani —diu molt ràpid—. No miris enrere, passi el que passi.

—Què hi ha al soterrani? —pregunto.

—Sortida —diu en Marc.

—O una altra entrada —afegeix en Gerard.

Genial.

La figura fa un altre pas. Ja no està tan lluny. Ara puc veure que arrossega alguna cosa: una cadena. I, al final de la cadena, una placa metàl·lica amb un nom gravat. La llum vermella parpelleja; la placa reflecteix un segon de claror.

Llegeixo:

MILLIE BROOK.

La cadena cau al terra amb un cop sec. La respiració s’atura: la meva, la seva, tot.

La figura parla. La veu no surt de la boca; surt de les parets.

—JA ETS DINS.

La porta del despatx es bloqueja darrere nostre amb un clic definitiu. La Nina deixa anar un:

—No…

Com si fos la primera vegada que té por de veritat.

La figura aixeca la mà i assenyala directament cap a mi. El terra sota els meus peus es fissura lleugerament.

En Gerard crida:

—ARA!

No sé si corro cap a la porta negra, cap al passadís, cap al soterrani o cap a la cosa que porta el meu nom penjant d’una cadena. Només sé una cosa: la casa no vol que marxi; i, per primera vegada, tampoc estic segura que jo vulgui fugir.