—Doncs…—intento mantenir la calma i no posar-me nerviosa davant la seva mirada freda— . Jo vaig néixer a Salt, un poble de Girona. He treballat en llar d’infants, com posa en el meu currículum, i en restaurants com a dona de la neteja.---dic de memòria el que em vaig aprendre.



—Interessant. Què fas en el teu temps lliure?--- diu anotant les meves respostes en una llibreta de color negre.



—Llegeixo, netejo la casa, estudio… coses així.--- aquesta pregunta m’agafa per sorpresa.



—Saps fer classes a nens de deu anys?

—Nens de deu anys? Sí, suposo.— dic intentant sonar segura.



—Que bé, perquè tinc dos fills de deu anys que necessiten reforç a l'escola. Marc! Gerard! Veniu un moment!

Dos nens, que clarament deu anys no tenen, entren per la porta. Porten roba de dissenyador, encara que no sàpiga de marques, es veu que el preu d'un sol mitjó val més que la meva roba. Aquesta dona sap els anys dels seus fills?

—Mira, Millie, aquests són els meus fills. En Marc i en Gerard.— diu assenyalant primer el dels cabells marrons i després el dels cabells rossos -–Nens, aquesta és la Millie Brook.— diu mirant-me. Em sento molt observada.--- La vostra nova mainadera.



Això vol dir que m’ha contractat? No pot ser!

—Hola, Millie.--- diuen en sintonia. Han practicat?

–-Hola, nois.— dic amb un somriure d’orella a orella.

—Abans de contractar-te he de veure si ets capaç de vigilar els meus fills i si ets capaç d'ajudar-los amb les activitats de l'escola. Això vol dir que estaràs uns dies de prova fins que jo ho digui.— diu la Nina, mirant-me fixament.



O sigui que no em pagarà, no? M’ho esperava de totes maneres, però el que no em quadra és que la Nina digui que els seus fills tenen deu anys quan es veu que en tenen més de quinze. Que sospitós!

— Començaràs avui, ja que jo he d'anar a fer unes coses de la feina. Qualsevol cosa, aquest és el meu número de telèfon.



Em dona el seu número de telèfon i s'acomiada dels seus fills.



—Comporteu-vos bé amb la Millie. Ens veiem a les vuit.



—Adeu, mama.— diuen en sintonia. Cada vegada més crec que tot això està practicat i que sortirà un noi amb una càmera i dirà que tot això és una broma per veure la meva reacció, perquè sinó, no m’explico això.



La porta es tanca darrere la Nina amb un cop sec, massa sec per ser normal. El silenci que queda a la casa és incòmode, dens, com si l’aire pesés més del compte. Em quedo dreta uns segons, sense saber què fer amb les mans, mentre els dos nois em miren sense dir res. Cap dels dos sembla tenir pressa per trencar el silenci.



—Bé…— dic finalment—. Suposo que… podem començar pels deures?

En Marc aixeca una cella, divertit. En Gerard es deixa caure al sofà com si jo no fos allà.



—No tenim deures —diu en Gerard, estirant-se—. Mai en tenim.



—Això no té cap sentit —responc automàticament—. Tots els nens tenen deures.



—Nosaltres no som “tots els nens” —afegeix en Marc, amb un somriure estrany, gairebé estudiat.



Genial. Primera tarda i ja estic en una pel·lícula rara. Respiro fort i intento recordar que necessito aquesta feina. Necessito els diners. Necessito aguantar.



—D’acord —dic—. Aleshores, què feu normalment a aquesta hora?

—El que volem —respon en Gerard.



—Menys quan la mare és a casa —afegeix en Marc.



Això em posa la pell de gallina. No pel que diu, sinó per com ho diu. Massa tranquil. Massa segur. Camino cap a la cuina per ocupar-me amb alguna cosa, qualsevol cosa. La cuina és enorme, blanca, impol·luta. No sembla una cuina on es cuini gaire.



—Teniu gana? —pregunto.



—No —diuen alhora.



És clar que sí. Sincronitzats fins al final. Agafo un got d’aigua i bec lentament, intentant ordenar els pensaments. No puc marxar. No avui. No sense saber què coi passa aquí.



—Quants anys teniu realment? —deixo anar, girant-me cap a ells.



En Marc riu fluixet.



—A tu què et sembla?

—Més de deu —dic.



—Bingo —respon en Gerard—. Però no li diguis a la mare. Si ella diu que en tenim deu, és que en tenim deu.



—La vostra mare ho sap —dic—. O hauria de saber-ho.



—La mare sap moltes coses —diu en Marc—. I en fa veure que no en sap moltes altres.



No m’agrada gens això. Camino de nou cap al menjador. Els miro bé ara. Són alts, massa per tenir deu anys. Les mirades són massa adultes. No són nens. Tampoc són exactament adolescents normals.



—Escolteu —dic—. Jo només sóc aquí per cuidar-vos i ajudar-vos amb l’escola.



—No ens cal ajuda —diu en Gerard.



—Ni cura —afegeix en Marc.



—Aleshores per què m’han contractat?

Silenci, aquest cop més llarg. En Marc es mira en Gerard. En Gerard es mossega l’interior de la galta, com si estigués decidint alguna cosa.



—Perquè algú ha de vigilar —diu finalment—. No a nosaltres.



—A qui, doncs?

En Marc s’aixeca i s’acosta a una finestra enorme que dona al jardí. Un jardí perfecte, massa perfecte. Ni una fulla fora de lloc.



—A la casa.



Em noto un nus a l’estómac.



—Què vols dir amb això?

—Ja ho veuràs —respon—. Sempre ho acaben veient.



Fantàstic. Treball nou i ja estic en una casa que sembla tenir secrets. Em dic a mi mateixa que exagero, que és cansament, que és paranoia.



—Va —dic, forçant un to normal—. Ensenyeu-me la casa.



Es miren entre ells. Assenteixen.



—Segur? —pregunta en Gerard—. Després no diguis que no t’hem avisat.



—No em fareu fora amb quatre frases rares —dic, tot i que la veu em tremola lleugerament.



Comencem a caminar pels passadissos. La casa és enorme, amb portes que no semblen portar a res important. Habitacions d’invitats que ningú usa. Un despatx tancat amb clau. Quan passo per davant, sento alguna cosa. Un soroll suau. Com un cop. M’aturo.



—Què és això? —pregunto.



—Res —respon en Marc massa ràpid.



—Ha vingut algú més aquí últimament? —insisteixo.



—No —diu en Gerard—. Només tu.



El soroll torna. Més fort. Ve del despatx. Em miro els nois.



—Això no és normal.



—Res d’aquí ho és —diu en Marc.



M’apropo a la porta del despatx. Està tancada, però no amb clau. Només amb el pom. Poso la mà a sobre. Dubto. Tot el meu cos em diu que no ho faci. Però ho faig.



Obro la porta.



El despatx està a les fosques. L’aire és fred. Massa. A la paret del fons hi ha fotografies. Moltes. Famílies. Dones. Mainaderes. Algunes cares em semblen vagament familiars. El soroll ve d’un armari obert al fons. Alguna cosa es mou a dins.



—Tanca —diu en Gerard, amb veu baixa.



—Què és això? —pregunto, gairebé sense veu.



—El motiu pel qual no duren —diu en Marc—. Cap d’elles.



El soroll s’atura de cop.



Silenci absolut.



Sento passos. Darrere meu.



La porta del despatx es tanca de cop.



I llavors entenc una cosa molt clara, molt horrible.



Aquesta no era una entrevista de feina.



I jo no sóc aquí per cuidar ningú.