El cop de porta ressona dins del meu cap molt després que el so real hagi desaparegut. No és només el soroll sec de la fusta contra el marc, és la sensació immediata, instintiva, que alguna cosa acaba de tancar-se també dins meu. Em giro d’una revolada, amb el cor accelerat, tan fort que em fa mal al pit.

—Què feu?! —crido.

La meva veu rebota contra les parets del despatx i torna deformada, estranya, com si no fos meva. Durant un instant absurd penso que potser la casa també s’està burlant de mi.

En Marc i en Gerard són al marc de la porta. No hi ha presses, ni nervis. En Gerard s’hi recolza amb l’esquena, bloquejant-la del tot, com si portés anys fent exactament aquest gest. En Marc m’observa amb els braços creuats, el cap lleugerament inclinat, analitzant cada respiració meva.

—No cridis —diu en Gerard, amb veu baixa—. Aquí el so no surt.

—Obre la porta —dic—. Ara mateix.

No avanço cap a ell. Tampoc retrocedeixo. El meu cos sembla haver entrat en una mena de paràlisi estranya, com si qualsevol moviment pogués empitjorar-ho tot.

En Marc aixeca una cella, divertit.

—Sempre reaccionen igual.

—Qui? —pregunto amb la gola seca.

No respon. El silenci pesa tant que em costa respirar. L’aire del despatx és fred, artificial, com si no hagués estat respirat en molt de temps. Camino lentament cap a l’armari d’on venia el soroll. Cada pas em costa un esforç enorme, com si el terra intentés retenir-me.

—No ho facis —diu en Gerard, aquesta vegada amb alguna cosa diferent a la veu. No és burla. És por—. Si ho veus, ja no hi ha marxa enrere.

—Ja no n’hi ha —dic—. He entrat a la casa. Ja és tard.

Obro l’armari. No hi ha ningú, però hi ha proves: caixes de cartró amb dates escrites a mà, carpetes plenes de papers, informes, fotografies repetides des de diferents angles i, al centre, com si fos un altar, una cadira metàl·lica fixada al terra amb brides gruixudes. A la paret del darrere, la pintura està aixecada. Hi ha ratllades, marques profundes fetes amb les ungles. Algú ha intentat escapar. Algú ha cridat sense ser escoltat.

Em falla la respiració.

—Això és… —em costa parlar—. Això és un crim.

—Ho era —diu en Marc amb calma—. Ara és rutina.

Em giro cap a ells amb els ulls oberts de bat a bat.

—On són? —pregunto—. Les dones de les fotos. Les altres mainaderes.

El silenci s’allarga.

—On són?! —crido fora de control.

En Gerard abaixa la mirada. El gest és tan humà que em fa encara més mal.

—Algunes marxen.

—No —nego amb el cap—. No marxen.

—Algunes no —afegeix en Marc.

Tot comença a encaixar amb una lògica terrible. L’entrevista falsa. La sensació que tot estava assajat. Les edats que no quadraven. La casa massa neta, massa perfecta, massa buida.

—La vostra mare… —dic—. Què és realment?

—La Nina no és la nostra mare —respon en Marc.

Sento com si alguna cosa se m’esquerdés per dins.

—Ens va recollir —diu en Gerard—. Com fa amb tothom.

—Recollir? —em recolzo a la taula per no caure—. De què parleu?

—De gent sense sortida —diu en Marc—. Gent que ningú busca. Gent que no deixarà rastre.

—Gent com tu.

—Jo no em quedaré —dic, tot i que les cames em tremolen—. No penso formar part d’això.

—Ho diuen totes —respon en Gerard.

M’acosto a la porta. En Gerard no es mou.

—Aparta’t.

—No puc.

—No vols.

—No —diu en veu molt baixa—. No puc.

El miro bé, de prop. Ja no veig crueltat, veig cansament, veig por antiga. Veig algú que porta massa temps aquí a dins.

—Què us fa? —pregunto.

—Ens observa —diu en Marc—. Ens ensenya. Ens corregeix.

—Ens modela —afegeix en Gerard.

Un soroll metàl·lic, llunyà però clar, travessa la casa. Sembla el so d’una clau girant en un pany.

Els dos nois es tensen alhora.

—Ha tornat —xiuxiueja en Gerard.

—És massa aviat —diu en Marc.

Se senten passos tranquils pel passadís, segurs, com si el se propietari fos coneixedor de la casa.

—Millie? —diu la veu femenina i ferma de la Nina darrere la porta—. Tot bé?

La seva mà baixa lentament pel pom.

I llavors ho entenc.

El pitjor no és el que hi ha darrere la porta. El pitjor és que, per primera vegada, no estic segura de voler obrir-la.