De tant caminar, Sunyer tenia més ampolles que ganes de continuar amb aquesta aventura, però ja semblava que arribaven al poble, i quina sort, perquè si havia de caminar més de dos minuts m és perdria el cap i probablement abandonaria en Ferran a la seva sort i que vagi donant tombs perdut per un poble gegant. En Sunyer i en Ferran van passar per la porta principal de la muralla, que no cal dir que era enorme com tot aquell lloc, si vinguessin estrangers segurament es pensessin que era la capital.

No van ser ni dos minuts d’entrar que el Ferran ja estava enrotllant-se amb un grup de noies, completament distret de la seva missió. En Sunyer, ja fart d’ell, va decidir aprofitar i abandonar-lo sense dir ni una paraula. El Ferran no es va adonar directament, només va pensar que estava mig cec i va seguir parlant amb les noies.

Sunyer caminant pel carrer va xocar amb una noia que anava tapada amb una caputxa, i la noia va caure a terra.

—Ai, perdona’m! No t’he vist!— Va dir en Sunyer.

El Sunyer la va ajudar a aixecar-se. La noia li va donar les gràcies i va marxar. El Sunyer va anar a buscar al Ferran el més ràpid possible. Va arribar per trobar al Ferran encara parlant amb un grup de noies, molt més gran que abans. No li va importar i el va interrompre per emportar-se’l i parlar en privat.

—Ei, què fas? Just estava a punt de aconseguir-me aquella xiqueta-

—Ferran, l’he trobat.

El Ferran va canviar d’expressió d’un somriure confiat a una mirada de mort gairebé a l’instant.

—Vinga, som-hi.—Va dir.

Després de buscar per mitja hora, el Sunyer va poder identificar la mateixa noia. El Ferran no va tardar en anar agressivament cap ella.

—Senyoreta, necessitem identificar-la de immediat, si us plau.

La noia va intentar córrer, però el Ferran va reaccionar ràpidament i va fer-li la traveta, fent-la caure de boca i baixant-li la caputxa, revelant la seva cara. Era la comtessa! El Ferran va desenfundar la seva espasa i la va aixecar per sobre del seu cap. Ja s’havia acabat, per fi es convertiria en un cavaller de veritat!

Soroll de metall. La comtessa portava arma? Tenia una armadura? No...

—Sunyer, es pot saber què estàs fent?— Va exclamar el Ferran, després de veure que el Sunyer havia defensat la comtessa amb la seva espasa.

—No ho sé, només em sembla per la mirada d’aquesta noia que no mereix morir! No et deixaré matar-la així!

—Doncs us mataré als dos, no puc deixar que ningú traïu a l’emperador!

Els dos escuders van lliurar una baralla espectacular, els dos tenien una tècnica infal·lible, però els dos mantenien la calma, tenint així una lluita molt elegant. El poble va fer un cercle, veient als dos aspirants a cavallers. Un nen petit es va posar enmig.

—Deixeu de lluitar, si us plau!—Va demanar al Ferran, distraient-lo del combat.

—Surt d’enmig, xiquet!—Va respondre.

El Ferran va espènyer al nen, però aquest va ser el seu major error. El Sunyer va aprofitar i va assestar un atac letal. El Ferran va caure al terra, i només va poder murmurar unes paraules abans de morir.

—Sunyer, ets... patèticament... idiota...

Al Sunyer lo li va importar gaire, i va anar a mirar com estava la comtessa. La va ajudar a aixecar-se i, abans d’emportar-se-la, ella es va a posar a riure.

—Mira que ets ximple, escuder de pacotilla! Tot aquest acte ha sigut només per a matar en Ferran, un dels millors escuders que hi ha! Aquest era el meu propòsit abans de morir... i has caigut de ple! Vinga, què vols, salvar la damisel·la?

El Sunyer va quedar en blanc per un segon, i sense pensar, va treure l’espasa i li va fer un tall al coll a la comtessa, efectivament matant-la. No sabia que fer ara. Havia complert la missió, però havia matat el seu company per a res... Va tenir un atac i va sortir corrents, a les afores del poble, mentre sanglotava sens parar.

Quan el Sunyer va anar a notificar a l’emperador Constantí de les noticies, va ser ofert a ser cavaller, com estava promès, però en Sunyer va renunciar sense pensar-s’ho dues vegades. Realment això havia valgut la pena? Això significa ser un cavaller de debò..?



FI