Anant per carrerons caminant lleugerament, el Sunyer desconfiava d’en Ferran, n’hi havia alguna cosa que no quadrava. Era a la vegada un irresponsable, però era l’escuder més respectat pel monarca, encara no trobava el perquè, però ho era, a qualsevol altre escuder l’hagués fet fora. Creia que hi havia una cosa oculta sobre en Ferran, no tenia gaire sentit. Amb el cap cansat de tant donar-li voltes, els pensaments d’en Sunyer van ser interromputs per un sobtat soroll.

— Ahhhh... quin pal... matar-me a caminar només per assassinar a la filla, mana collons.

El Sunyer aquesta vegada no va ser sorprès de la poca professionalitat d’en Ferran, però també és veritat que haver de buscar per tants llocs un per un per trobar la comtessa no era la part més emocionant de la tasca, llavors podia empatitzar amb ell.

— Igualment, quin creus que sigui el motiu pel qual vol matar la seva pròpia filla? No creus que és molt espontani i innecessari? Què deu haver fet la noia? I per què nosaltres? No hi havia millors escuders per fer-ho? I per què...? — Va preguntar en Sunyer cap al Ferran, però ràpidament es va tornar una sessió de qüestions sense resposta que tornaven al Sunyer boig.

El Ferran semblava no estar escoltant mentre es rascava el nas. Es va adonar que el Sunyer estava girat cap a ell i va intentar quedar millor.

— Què has dit? No t’he escoltat bé. — Va preguntar en Ferran, evidentment completament perdut en el seu món.

— No res. — Va respondre en Sunyer. No volia perdre el temps sabent que no podria ni mantenir una conversació decent.

Això semblava que estava destinada a ser una experiència única i miserable per a en Sunyer, i el pitjor és que acaba de començar.



Després de tant caminar i pensar, van arribar a una vila propera que estava gairebé connectat al poble d’on venien els dos escuders. Just davant de l’entrada, estaven preparant un foc per a reunir-se tot el poble, ja que aviat es faria de nit. En Sunyer es va apropar a un local per preguntar-li unes coses.

— Hola, senyor, tens un moment per parlar? — Va preguntar amablement.

— Ho sento, xiquet, estem amb pressa de preparar el foc per resar, i no tinc temps per parlar. Sort amb la teva propaganda! — Va dir amb un to passiu agressiu.

El Sunyer va quedar perplex amb la mala educació de l’home, però poc va durar la seva paràlisi quan va veure el Ferran venint per la seva esquerra.

— Uf, Suny, he preguntat ja com a 30 locals i no hi ha ni rastre de la tia aquesta! A tothom, “saps si ha estat aquí la filla de l’emperador?” “la comtessa?” “has vist aquesta persona?” “què tal la nit xaval, saps on està la filla de l’emperador?” ni idea amic meu, sembla que aquí no hi ha ni rastre...

Mhm hm. Hm. Sí. És clar. En Sunyer assentia a cada paraula d’en Ferran, però no li entrava al cap el com havia pogut treure tanta informació de tanta gent en tan poc temps, com si no fos res. Segurament estava mentint i no havia fet res en tota aquesta estona. A més de no parlar-ne de l’estat depriment en el qual estava el Ferran, que olorava massa a cervesa i la seva parla de vegades semblava com un noi analfabet. Fins i tot tenia unes marques de petons a les galtes... No obstant això, van decidir passar la nit al poble i continuar buscant l’endemà.



Aquesta aventura cada dia es tornava més en un malson, a primera hora del matí, just en llevar-se, el Sunyer va haver de despertar el Ferran perquè no es va adormir fins a altes hores de la matinada. Va ser com despertar un nadó, perquè va començar a donar una enrabiada espectacular. “TU NOI QUE NO EM TROBO BÉ, EL MEU CAP ESTÀ A PUNT D’EXPLOTAR!! DEIXA’M I VES A BUSCAR TU...” El Sunyer va gairebé arrossegar el Ferran cap a fora de l’establiment i van continuar la cerca.

El Sunyer va tornar a sospitar un munt del Ferran, veient la seva aparença mentre anava amb la ressaca del dia abans. Com pot ser que aquest paio sigui tan inútil per donar una bona impressió, i a la vegada un prodigi? Es volia desfer d’ell, però era realment convenient?

— Ferran, sé on hem d’anar per trobar-la.