Pam! Com si hagués caigut alguna cosa. El seu cap gira instintivament cap a la porta. Hi ha uns segons de silenci. De sobte, la psicòloga surt corrents de la sala, donant un cop fort amb la porta i va cap a la recepcionista.

– Truca a una ambulància! S’ha desmaiat la noia! –

La recepcionista tarda uns segons a reaccionar, però de seguida agafa el telèfon.

Ell no sap què fer.

Què acaba de passar?

S’aixeca de la cadira i s’apropa a la porta de la consulta. La porta està mig ajustada, per tant ha d’acostar-s’hi bastant per veure alguna cosa. Quan ja és quasi tocant la porta pot veure el que està passant a dintre:

A la sala només hi queden dues persones. Ella i l’home que l’acompanyava. Aquest la té agafada delicadament entre els seus braços. Ella té els ulls tancats i sembla que respira dificultosament. L’home li acarona els cabells, llàgrimes li cauen silenciosament pels ulls. A fora s’escolta la veu de la psicòloga esverada, però ell no ho està gens. Sembla que ja sabés que això passaria, o que ja hi estigués acostumat.

De lluny escolta la sirena d’una ambulància. S’aparta ràpidament de la porta quan veu entrar als tècnics d’emergències amb la llitera. Feia temps que no veia una ambulància de prop. Feia dos anys que no veia una ambulància de prop.

S’asseu a una cadira. Ja s’està començant a marejar. Els records comencen a saturar-li la ment.



El treuen dels seus pensaments els de l’ambulància empenyent la llitera. Ella hi està estirada, respirant lentament. Agafant-la de la mà està el senyor que havia entrat amb ella. No aparta la mirada de la noia.

Se li acosta la recepcionista:

– Millor que tornis a casa. – li diu suaument

Sí, serà millor que marxi. Se’n va cap a la porta i just quan surt veu la porta de l’ambulància tancar-se.

—--------------------------------------------

Un policia el segueix agafant mentre veu que es tanca la porta de l’ambulància amb el pare dintre. Intenta apartar al policia sense èxit. “Deixa que vagi amb ell!” li crida. “La teva mare ens ha demanat que no hi vagis” li contesta el policia. “No!” crida “l’he de veure!”.

“Estarà bé” pensa “es posarà bé. No passa res.” Les llàgrimes li llisquen per les galtes “Es posarà bé!”

—----------------------------------------

No la pot deixar marxar.

Comença a córrer darrere de l’ambulància. Aquest cop no permetrà que ningú el pari.

No es pot repetir. Almenys ella s’ha de salvar.

Ja no pot veure l’ambulància, però escolta la seva sirena. L’hospital no està lluny.

Intenta córrer més de pressa però les cames li fallen. Tot i això no para. Ha d'arribar-hi a temps.

—--------------------------------------

Veu a la mare plorant. No l’havia vist així mai. Ell ja no té forces per fer-ho. Ja no li queden llàgrimes. És com si no sentís res. Per fi l’han portat a l’hospital, però ara ja no vol estar-hi. Ho ha sabut quan ha vist a la mare. En realitat, ho sabia des del principi, però no s’ho volia creure. Ara encara no s’ho vol creure. No pot estar allà més temps. Surt de l’hospital i comença a córrer.

—--------------------------------------

Finalment entra a l’hospital. “On està la noia que han portat amb ambulància?” li pregunta a la recepcionista.

“Diria que l’han portat a la segona planta, però no hi pot entrar si no és un familiar. Ei, espera!” . Ell ja no l’escolta. Ja està corrent cap allà.

Quan arriba a la segona planta veu el senyor que l’acompanyava. Està assegut amb el cap entre les mans, tremolant.

Para en sec. Respira fons per calmar-se. S’acosta a un metge i li pregunta què ha passat.

“La noia tenia una malaltia terminal. No hem pogut fer-hi res.” li contesta baixant el cap.

Se n’ha anat. Com el seu pare. Ja no tornarà més.

Comença a córrer. No té cap intenció de parar.