Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



No es sent preparat per parlar. No ho fa molt sovint. Sempre que obra la boca li porta problemes. Ha après a callar. Mentre espera al sofà pensa en el que li preguntaran. El de sempre segurament. No li ha ajudat cap de les sessions però a la seva mare li sembla que sí, llavors va per fer-la feliç. Almenys això ho pot fer. No ha fet més que decepcionar-la desde que va néixer. I des del pare, no ha tornat a estar igual. Abans reia, ara no. Mai.



Observa la sala per detectar amenaces encara que normalment no hi ha ningú. Per desgràcia, els seus ulls topen amb uns altres. Fa un bot. Quan enfoca la vista veu una noia asseguda a la cadira de davant seu, observant-lo divertida. És curiosament baixeta, amb el cabell arrissat i curt, a diferència del que porten la majoria de noies que van pel carrer normalment. Sembla que tingui la seva edat. Desvia la mirada amb un posat seriós perquè entengui que no vol parlar-l'hi. Malauradament, ella no ho capta i va a asseure's al seu costat. Abans de dir-li res, se’l mira de dalt a baix una estona.



- Hola- li somriu quan ha acabat el seu anàlisi personal.



Ell suspira en silenci i assenteix.



- Suposo que tu estas aquí perquè et costa parlar amb la gent.-

Ell no contesta.



- No passa res, saps? Tots els que venim aquí tenim algun problema. Segur que el que em passa a mi és molt pitjor que el que et passa a tú.-

Ell arronsa les espatlles.



- No vols saber què em passa a mi?- li pregunta ella - no m'has dit res encara, ets mut? Ei!

- Que vols?! - salta ell.



La seva cara s'enfosqueix.



- Res. - Li contesta. - No vull res.

Ell observa com s'allunya i es torna a seure al seu lloc, aquest cop sense dirigir-li la mirada ni un sol cop.



Per sopar, la mare ha fet la seva famosa truita de patates socarrimades. Un dels plats que millor li queden malgrat el seu aspecte i gust.

- Com ha anat la visita avui?- li pregunta

Ell arronsa les espatlles.



- No tens res a explicar-me? Alguna cosa nova t'hauran dit. - li torna a preguntar, intentant entaular conversa.

Ell acaba de mastegar tranquil·lament abans de contestar.



- Ja t'ho he dit molts cops, mare, no em serveixen de res aquestes visites. No m’aporten res de bo. -

- No diguis això- es notava que s'estava posant trista.



Ell baixa el cap per no veure-la així.



- Hi havia una noia que no em parava de parlar avui. - diu en un intent de parlar amb ella.

No té resposta, i quan aixeca la vista per veure perquè, veu el seu seient buit. S'ha tornat a escapar a la cuina.



—-------------------------------------------

Ja al llit segueix pensant en la noia del matí. Ha estat molt mala persona? No hi volia parlar, però potser li ha dit massa bruscament. Hauria de provar de demanar-li perdó?

Es treu la idea del cap. Ni la coneix. No li importa el que pugui haver pensat d'ell ni com es pugui haver sentit. Ja té ell suficients problemes com per haver-se de preocupar per això també. Decidit. No farà res. Oblidarà aquella escena de la seva vida i ja està. No hi pensarà més. Ni en la cara de la noia quan li havia cridat. Ni com se'n havia anat sense rebotar-li ni cridar-lo a ell. No. No hi pensarà més.



Quan els ulls finalment se li tanquen, comencen els malsons. Un darrere l’altre. Aquell cotxe vermell, el pare cridant, la llum cegadora, els sorolls confusos. I negre. De sobte tot negre. Massa negre. Perquè no hi ha color? I la llum? Perquè no pot obrir els ulls? Que li passa? Suor comença a lliscar per la seva pell i, finalment unes mans l’agafen. De sobte, obre els ulls i el veu. El pare, a terra sense moure’s. Un dolor punxant al cor s’apodera dels seus sentits i comença a cridar. Intenta alliberar-se de les mans que l’agafen firmament per anar cap a ell. Per què no es mou? Per què ningú l’està ajudant? Segueix cridant, però ningú l’escolta. Ningú li fa cas. Només té aquelles mans que l’aguanten i el van allunyant del pare.